"Lolín, és, de la casa, el timó que guia l'embarcació" (Maties Ruiç Esteve)

Uns versos publicats en el llibre "A riures toquen", de Maties Ruiç Esteve (Mislata, 1876-1956), i en què es reflecteix el matriarcalisme. Els exposem amb adaptació ortogràfica i junt amb l'original:

"Lolín té eixa jerarquia

i és, de la casa, el timó

que guia a l'embarcació

al port de l'economia.

¡Cabells verds, u en trobaria!

Altra Lolín, ni picada: 

ella està considerada

com una barreta d'or,

sense deixar de ser flor

del gran roser valencià" (p. 63).

Tot seguit, afegiré unes línies que, si bé són del segle XIX i estan en el llibre “El Comú Català” (nota 8, p. 199), de David Algarra, ens mostraran una realitat que plasma, clarament, que, a diferència de lo que podríem pensar, una exaltació del patriotisme (i, de rebot, de lo masculí) no és, per dir-ho així, propietat dels grups més conservadors i catòlics (com ho fan pensar, quan parlen sobre la dictadura del general Primo de Rivera, la qual comptà amb l’aprovació del rei Alfons XIII, entre 1923 i 1930). Així, en aquesta nota, es plasma que “El poder eclesiàstic, des de sempre, juntament amb el poder senyorial i reial, va treballar per controlar i adoctrinar les classes populars, però el règim liberal va demostrar una eficàcia superior pel que fa al control i a l’adoctrinament. L’hora i mitja de missa a la setmana no tindrà res a fer amb la instrucció estatal obligatòria o amb la premsa escrita” (p. 199).

No obstant això, per si no n’hi havia prou, en la mateixa nota 8, hi ha un fragment de l’obra “De la Instrucción pública en España”, del pedagog liberal Antonio Gil de Zárate: “Porque, digámoslo de una vez, la cuestión de la enseñanza es cuestión de poder: el que enseña, domina; puesto que enseñar es formar hombres, y hombres amoldados a las miras del que los adoctrina. Entregar la enseñanza al clero, es querer que se formen hombres para el clero y no para el Estado; es trastornar los fines de la sociedad humana; es trasladar el poder de donde debe estar a quien por su misión misma tiene que ser ajeno a todo poder, a todo dominio; es en suma, hacer soberano al que no debería serlo”. A continuació, David Algarra comenta que “Gil de Zárate va influir en la Llei d’educació espanyola de 1857 (Llei Moyano) i va promoure la creació del Cos d’Inspectors d’Ensenyament Primari en 1859.

El que resulta interessant a l’hora de llegir aquests textos del segle XIX, i anteriors, és que es fa patent el pensament de l’elit: quan el percentatge de persones que no sabien llegir era altíssim, llavors escrivien sense embuts. La creació de la instrucció pública va ser un assumpte de l’Estat-nació, ja que les classes populars rebien l’educació del seu entorn més immediat (família i veïns)” (p. 199). I u dels mites que calia transmetre, mitjançant la instrucció pública, era que l'home, des de sempre, havia sotmés la dona i que ell era el timó de la casa i més. 

Finalment, comentarem que els versos que hem plasmat ací toquen els peus en terra.