"Nóvios, demanació i casament", sexualitat matriarcal, dones que trien

Sexualitat matriarcal: “Nóvios, demanació i casament”, plasmats en “Coses de la meua terra (La Marina). Primera tanda”, de Francesc Martínez i Martínez.

Tot seguit, passarem a escriure sobre el tema dels nuvis, de l’acte de demanar la mà a la núvia i de les noces, d’acord amb com ho exposa el folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez, en l’obra esmentada, publicada en 1912.

Primerament, direm que molts trets que comenta també figuren en diferents rondalles de tot l’àmbit lingüístic. Anem a pams.

“Són molt rars els nóvios que parlen per la finestra; el costum, allí, és que el fadrí que vol a una xica, a part d’enviar-li amb ses brusentes mirades l’expressió de son cor, sempre que amb ella es creua, i alguna paraula melosa i, més o manco, intencionada, quant té ocasió, vaja de visita a sa casa, de vetladeta, acompanyat d’algun amic íntim.

A poques visites que es repetisquen, ja la família comprén les intencions del visitant, a part que el xaval procura, amb intencionades paraules, demostrar el propòsit” (p. 55).

Com podem veure, el xic, si vol festejar amb ella, primerament, ha de demanar-li la paraula i, per consegüent, és ella qui tria i qui li ho aprovarà o no, tret que empiula amb el matriarcalisme.

Igualment, es copsa que la visita esdevé durant el vespre (la vetladeta a què fa referència), moment del dia vinculat amb lo femení… com en moltes narracions.

És més: el jove ho fa acompanyat d’un amic.

A continuació, Francesc Martínez i Martínez plasma que, “del mateix modo procuren els pares de la fadrina, demostrant si els plau o no com també esta” (pp. 55-56), o siga, la xicota. A més, “un senyal de voler al fadrí que la pretén és quan este rotlla cigarro, donar-li foc” (p. 56). Altra vegada, és ella qui li ho validarà o no. Per això, captem que “Ocorre, a voltes, que, a pesar de les intencionades, encara que vetlades, carabasses, el pretendent o no es dona compte, o se’l fa que una gota d’aigua forada una penya i repeteix les visites, resultant embafós. Aleshores, la pretesa sol anar-se’n al llit molt enjornet, deixant a la reunió, molt a gust, gaudir del reixiu del foc” (p. 56). Sobre aquest paràgraf, adduït a la recerca el 29 de novembre del 2023, diré que sí que havia oït l’expressió “Donar carabassa”, molt coneguda, la qual apareix en més d’una cançó eròtica: la possible núvia donava una carabassa a qui li sol·licitava festejar amb ella i, així, li manifestava que no l’acceptava.

Igualment, en aquesta entrada de l’obra “Coses de la meua terra (La Marina). Primera tanda”, hi ha un passatge que també es reflecteix en moltes rondalles, amb un context semblant, àdhuc, amb detalls com la guitarra: “Una manifestació de portes en afora és també el passar amb la guitarra i, parat baix de la finestra, cantar-li alguna cançó al·ludint-la, així com el ballar, quan es troben en un sarau o en una festa, tots els més balls possibles amb la pretesa” (p. 56). En eixes narracions, per exemple, una criada comenta a la reina que hi ha un home que toca una guitarra i la regina accepta la proposta que li fa ell (normalment, per a recuperar una part que ella li havia robat o a què la dona havia accedit) i, finalment, siga home, siga dona, qui toca l’instrument…, ho assolirà. Afegirem que, durant l’estudi, ens feren comentaris que enllacen amb aquest acte.

 

L'educació matriarcal i la maternitat

 Bon dia, 

A continuació, plasmem unes paraules de Rosa Rovira, hui, 26 de novembre del 2023, en relació amb el paper dels hòmens en nexe amb la part "femenina" (Yin) de la persona:

"— El meu també és (i ha estat) un bon cuidador. Amb vuit anys, ja feia (i donava) esmorzar als seus germans més petits i acompanyarlos a l'escola i a la guarderia.

Al ser el fill gran, i els pares treballar, ell anava al davant...

De gran, junt amb mi, ha cuidat del pare enllitat més de deu anys".

Afegirem que Montserrat Cortadella ha escrit "El papa, que va néixer l'any 1923, ajudava a la mama i em banyava. Si la mama anava a comprar, li portava el cistell.

Més tard, ja hi anava ell: era rar veure un home amb el cistell (deien). Nosaltres ho hem trobat sempre normal".

Cal dir que Rosa Rovira i Montserrat Cortadella han rebut una educació matriarcal i que han viscut en un ambient de la mateixa corda, molt favorable al matriarcalisme.

Li he respost que "A mida que prossegueix l'estudi, hi ha algunes coses que no es poden negar (almenys, amb arguments): 1) la versió que exposeu moltes persones junt amb algunes variants, en relació amb l'educació rebuda i a vivències i a records que empiulen amb lo matriarcalista, confirmen que la gran majoria de la població catalanoparlant nascuda abans de 1920, era matriarcalista en el seu estil de vida i en la seua educació. 2) Que això no figura en els programes, ni en els discursos de la gran majoria dels polítics.

(...) I, com ara, 8) que hi ha associacions feministes i favorables a la maternitat (i, igualment, persones en la mateixa línia) que aplanen que ens llevem del cap el mite que els hòmens, per exemple, tenen a veure amb l'assertivitat i les dones ho fan amb la comprensió i amb l'escolta.

Molts dels vostres comentaris, moltes rondalles i, per descomptat, més d'una cançó (fins i tot, eròtica), ho desmenteixen".

A més, Santi Guiot Chacón ens ha comentat que "També hi ha homes que esdevenen cuidadors dels pares. Jo mateix, els últims anys de vida de la meva mare vaig invertir molt temps i esforços en atendre-la. I, malgrat la discapacitat que s'anava agreujant, donar-li una vellesa digna i una vida social envejable".

Igualment, Joan Carrera Casacuberta ha adduït que "Tot això, m'ho va ensenyar la vida. Després de llarga malaltia, la mare ens va deixar ben jove. El pare i jo fèiem les feines de la llar, a part de la nostra.

Ell era teixidor; jo, metal·lúrgic... Després, una de les dues ties solteres que hi havia a casa, va agafar alzheimer i la havíem de portar al lavabo i, cap el final, donar-li el menjar i tot, talment com un nen petit...

Més tard, el pare va fer el mateix camí....Bé: és cert que teníem l'ajuda de la meva germana, que també va fer lo que va poder, tot i que no vivia a la casa. També una noia sud-americana, molt trempada. I també la meva dona. Però no deixa que vaig haver d'apendre a fer 'de tot'".

Finalment, com he plasmat a algunes persones i m'ha comentat hui ma mare, "un oncle meu (1948) té una paciència de Job per a cuidar els malalts".

Agraesc la generositat de totes les persones esmentades.

Una dita que em transmeté ma mare l'any passat: "Tu respecta a una dona com si fóra [= fóra] ta mare o una germana".

Avant les atxes. 

Una forta abraçada.

"Una figa com un hostal", dita de la Garrotxa

 El 16 d’agost del 2021, en el grup “El refraner valencià!!!!”, Juan Carlos Carbonell Alabort escrigué aquesta cançó eròtica:

“Una xica de Bellús,

casada i molt fina,

li tragueren del parrús

una ensaïmada

i una tonyina[1]”

 

En relació amb aquesta versió, el 26 de novembre del 2022 en plasmàrem una (mestallada de versos de Jose R. Vila Gonzalez junt amb Marisol Sanahuja Vicent) que diu així:

“Una xica de Bellús,

sense fer-li quasi mal,

li tragueren del parrús

una corda i un poal

i el Sagrat Cor de Jesús”.

 

Cal dir que, el mateix dia, en el grup “Records del nostre passat”, Joan Carrera Casacuberta ens escrigué una dita, extensa, de la Garrotxa. Diu així:

“’-Suposant que suposséssim

que féssim la suposició

que la teva figa fos un hostal;

i la meva pixa, un viatjant:

¿em deixaries entrar-la,

encara que fos pagant?

-Ni pagant, ni sense pagar:

ma figa és una caixa de ferro

on no hi entra cap pixa de verro’.

 

Dita de la Garrotxa”.

Com a aclariment, direm que un verro és un porc mascle no castrat. I, amb un toc d’humor, en nexe amb aquesta versió de la Garrotxa, en el grup “Cultura i paratges del País Valencià i altres llocs”, Francesc Castellano escrigué aquest comentari el 26 de novembre del 2022: “Això no és un parrús; sembla el magatzem d’una botiga de ‘xinos’. He, he...”.

 

 

---

[1] En l’original, “tollina”.

Rondalles, succeïts i anècdotes recopilades en 'Folklore valencià'

 

Rondalles, succeïts i anècdotes recopilades en l’obra “Coses de la meua terra. Primera tanda”, de Francesc Martínez i Martínez.

En el 2023, accedírem a l’obra “Coses de la meua terra”, del folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez, publicada en el 2012 (en edició facsímil) per l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert. Consta de tres tandes: la de 1912, la de 1920 i una, pòstuma, de 1947. 

Francesc Martínez i Martínez (Altea, la Marina Baixa, 1865-1946), fa una recopilació que, en paraules plasmades per Josep M. Baldaquí en aquesta edició del 2012, permet trobar “la màgia del seu passat recent i les seues tradicions, l’emoció de recordar jocs que van jugar de menuts, les cançons que es cantaven i encara es canten, el lligam amb la terra, els costums, el paisatge, la llengua... que és imprescindible per a poder-nos sentir ancorats a la nostra terra i, alhora, ciutadans d’un món amb el qual compartim una gran part d’aquest bagatge cultural”. Això sí, com escriguí en la mateixa plana on figuren aquestes paraules (la qual no porta número, ni lletra), “ja que abunden les cultures matriarcalistes”. Com a exemple, només en la península ibèrica, n’hi ha la galaico-portuguesa, l’asturiana, la basca, la catalana i l’occitana (en la Vall d’Aran).

Quant al folklorista, ell mateix, en la introducció, dedicada “A mon fill Pere Joan Martínez i Pardo”, comenta[1] que “he pensat recollir en este llibret un manoll de coses pertanyents a persones, fets i dites (...). Invenció, no n’hi ha. De modo que açò no són rondalles, ni invencions; no he fet més que transcriure lo que, personalment, he conegut i observat, i repetir lo que ma bona àvia[2], en les hores de la sesta de l’estiu, quan jo era xic, em contava per a que, entretenint-me, no eixira a prendre el sol. Més tard, ja fadrí, li les vaig fer repetir; i ara, en el portal de la vellesa, jo les empremte per a que no es perden”.

Tot seguit, en el pròleg, escrit pel seu amic Francesc Badenes Dalmau el 4 d’octubre de 1911, podem llegir “quan u es llança al mar sense vores del folklorisme, (...) fent pesquera de tota invenció anònima, encara que, alguna manifeste ser filla d’una esment privilegiada, és, en extrem, feixuc i perillós el propòsit.

Són hui ja molts els barons claríssims que s’han dedicat al folk-lore i cal dir que, ja fent una replega de lo que el poble manté en son llibre sense fulles; ja, altres, sistematitzant les encontralles, l’obra és, aleshores, abundosa i fructidora” (VII-VIII), “lo que es manté en el poble com expressió de la seua saviesa” (IX) i que “la invenció del savi haja servit de suport a l’ànima del poble” (IX). Igualment, aquesta “modesta producció popular” (IX), ha ajudat “al savi, per a que, sobre ella, alçara tot un edifici artístic” (IX). Ara bé, aquesta bastida, com Francesc Badenes Dalmau plasma en la pàgina XI, es fa “Tot molt conforme amb el caràcter de nostre poble, irònic i burlesc, que sol fer, de lo més seriós, una paròdia satírica” (XI).

Com a exemple, al costat d’aquestes paraules, el 25 de novembre del 2023 posàrem una dita que aprenguérem els primers anys de la recerca sobre el matriarcalisme (potser cap al 2022), gràcies a l’exposició en Facebook de cançons eròtiques en llengua catalana: “Els pecats de la xona, la Mare de Déu els perdona”.

I, per a reforçar-ho, el mateix prologuista escriu que no havien arreplegat “les mil i una endevinalles que el poble diu a tothora en ses reunions familiars, d’un modo molt humorístic i expressiu, per no dir malicciosament, revestides de formes crues i atrevides, per a, després, donar un solució honesta” (XII). De fet, hi ha rondalles que van acompanyades d’endevinalles i, si no, de cançons eròtiques o, simplement, que reflecteixen aquest erotisme, el qual, sovint, enllaça amb vocabulari hortolà (un tret matriarcalista).

 

---

[1] Al llarg de les cites relacionades amb aquesta obra (en les tres tandes), farem adaptacions lingüístiques i escriurem algunes formes genuïnes; en ambdós casos, per a facilitar-ne la lectura i la comprensió.

[2] En l’original, “ma bona agüela”. Cal recordar que els mots “abuelo” i “abuela”, en el País Valencià, quan s’adoptaren del castellà, s’empraven com a mitjà de menyspreu cap als avis i cap a les persones grans. En aquest sentit, ma mare em contà una anècdota relacionada amb son pare (el meu avi matern), quan ell encara no havia tingut cap net.

La maternitat en associacions de dones del segle XXI i en el matriarcalisme

Hui, a migdia, com he comentat a ma mare, he trobat la web de l'associació valenciana "Mamare" (https://mamare.es/ca/quienes-somos), de defensa de la maternitat.

I, immediatament, he vist escrits de dones que havien sigut mares junt amb fotos en què, sovint, alleten dos fills.

Resulta interessant copsar que el tema de la maternitat com també el de l'adolescència, el de la joventut, el del paper del pare i el de la mare i el dels ancians (això sí, en línia amb l'educació matriarcal), es plasma molt en rondalles recopilades abans de 1932, en comentaris sobre dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, estan ben vists en les cultures matriarcalistes... i en moltes paraules d'aquestes mares del segle XXI.

Personalment, soc una persona que, des de xiquet, m'ha agradat el tema dels nadons, dels xiquets, de l'educació i, fins i tot, de l'ensenyament. Potser ja fa uns mesos, ho diguí a ma mare i ella em confirmà que, des de petit, jo hi havia mostrat interés.

Afegirem que hi ha qui podria considerar-ho com una debilitat impròpia d’hòmens. En qualsevol cas, tornem a dir: aquestes bones relacions, àdhuc, entre el pare (com a educador) i els fills..., i que empiulen amb valors que, a nivell mediàtic, solen considerar-se femenins, compten amb l'aprovació dels recopiladors: els plasmen.

Igualment, hi ha artistes, com ara, Miquel Torner de Semir, que fan obres en què la mare acarona, dona de mamar, etc. nua i tot. I que, quan els veus, captes la gran importància de les relacions entre els pares i els fills, entre qui mena i el cor, les emocions i els sentiments d'altri. 

La llengua materna de la pagesia, de les dones, de la gran majoria de la població

La llengua materna de la pagesia, de les nines i de les velletes, de la gran majoria de la població.

Continuant amb el discurs “La llengua materna”, de Joan Alcover (fet en 1903), quan comença a descriure i a enllaçar la llengua materna (la catalana) amb paraules i amb adjectius, diu “Ella, tal com és, fresca, senzilla, patriarcal, més pagesa que ciutadana i més popular que culta, té la virtut d’atreure els esperits a les fonts naturals i eternes del sentiment; ella enrobusteix i tonifica la inspiració viciada per l’intel·lectualisme cavil·lós i els refinaments (…) dels grans centres de cultura; ella és bany de sol, de salut i vida, frescor de marinada, netedat de cor que reconforta i embalsama”. Per consegüent, la vincula amb molts trets matriarcalistes: la frescor, la senzillesa, els pares (que és el sinònim a què ací correspon el terme patriarcal, no amb el de model de vida), amb el camp (la pagesia i, de pas, amb la terra), amb lo popular i conegut (en lloc de fer-ho amb l’individualisme urbà que comportaria el no ser coneguda per moltíssimes persones), que atrau les fonts de vida (i, així, les dones, qui són les primeres transmissores en els nens), com a enfortidor de l’ànima (tonifica) i del pensament que té a veure amb la terra, l’aigua que apaivaga, la mar, la innocència (netedat de cor)…

Per això, ell es decanta per la llengua catalana, la de la casa pairal, la de la terra on ha nascut i que s’hi havia desenvolupat al llarg de molts segles entre la gran majoria de la població, després de l’arribada de les tropes del rei Jaume I i de la repoblació cristiana iniciades en el segle XIII. I ho expressa a un amic: “Jo li responia:

-Certs personatges de les narracions d’en Pereda no parlen el castellà del novel·lista (…). Però quan l’emoció vibra i el pensament s’enlaira, (…) acuden als llavis, sense artifici ni violència, no les formes dialectals, sinó les formes originàries i comunes a tots els pobles de llengua catalana”, és a dir, la d’una llengua materna que, encara que respecta les formes locals, recorre a les més comunes i literàries que, a més, estan arrelades en la cultura popular mallorquina i molts dels altres territoris catalanoparlants.

Això explica que, tot seguit, Joan Alcover adduesca “Travessàvem el meu amic i jo pel vessant de la muntanya, coberta de bosc; el silenci solemnial de l’hora baixa s’estenia pel gran espai que dominàvem; el campanar d’una ermita llunyana va tocar l’Angelus; una vella i una nina que allà a prop recollien llenya menuda se posaren a resar. Jo vaig dir aleshores:

-Què resen?

-Què vols que resin? L’Ave Maria.

En efecte; mes diuen les dones, no ses dones; el fruit; no es fruit (…). És una llengua erudita? És antiquada? No és així com ens ensenyaren a tots les oracions? Doncs aquesta és la llengua dels poetes”.

En resum: la llengua del poeta (ací, un home que també fa poesia escrita) encaixa amb la del poble, simbolitzat per les pregàries, la vella (el passat), la nina (el futur), el matriarcalisme (l’anciana que fa de mare i d’educadora de la xiqueta) i, òbviament, amb el llenguatge culte que, en el camp de lo religiós, havia passat de generació en generació, malgrat que, a nivell de carrer, com ara, s’empràs l’article salat (“ses dones”, “es fruit”), en lloc de formes que, igualment, havien sigut històriques en les Illes Balears. I, així, l’escriptor parla i escriu “en la llengua que begué d’infant en els pits que l’alletaren. (…) la musa camperola d’aquell racó de món ha vençut la musa capitalina”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l'estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.