El 16 de novembre del 2022 trobí
una rondalla catalana, “La creació”, recopilada per Francesc
de S. Maspons i Labrós, en què es tractava sobre la creació, la primera en eixa
línia, entre més de sis-centes que havíem consultat fins aleshores. Figura en
el llibre “Lo Rondallaire”, a cura d’Albert Mestres i
publicat en el 2010 per Cossetània Edicions, el qual inclou la primera sèrie i
la segona sèrie. En la part final del relat, diu així: “I, quan totes
les coses foren al seu punt posades i tingué cadascuna el seu mereixement o
paga, la terra es va oferir a Déu i li digué
-Senyor,
¿què és lo que us plau, de mi, fer-me?
I Déu li
va respondre:
-Tu mantindràs tot lo que en el món es cria.
-¿I com
tindré tanta força?
-La
tindràs perquè tot t’ho menjaràs.
I, des de
llavors, tot torna a la terra i aqueixa tot s’ho menja, fins l’home, si no és
l’ànima que va allí a on li pertoca” (p. 69).
Eixe mateix dia ho posàrem en
Facebook i, a més, afegírem part del llibret “’La Abuela
Damiana’. Vivències que perduren”, escrit en castellà, a què
accedirem en el 2018, en relació amb la cultura colla (d’Amèrica del Sud i
matriarcalista), quan diu que “L’àvia Damiana, al llarg de la seua
vida, es preocupà d’ensenyar al seu poble colla a viure en sintonia i en
comunió amb la terra, a venerar la ‘Pacha Mama’, deessa protectora del seu
poble, l’origen de la qual esdevé en fecundar el déu Sol, amb els seus raigs
plens d’energia, les aigües del Titicaca i, així,
engendrar la deessa, mare de tot el poble.
Essent
diví el seu origen, i manifestat per mitjà de la natura, [el poble colla] guarda una consideració
reverencial a tota la vida de la natura que els cuida, els alimenta, els
ofereix els elements bàsics de vida i els facilita tot el seu
desenvolupament” (p. 29).
Per consegüent, quant a la Pacha
Mama i a Jesús (el fill de Déu), el deu Sol baixa a la terra (al riu, element
relacionat amb lo femení i amb la dona) així com Jesús (per mitjà del Nen
Jesús), ho fa a la terra (un altre element en vincle amb la dona)… Dos
passatges religiosos en què es plasma el matriarcalisme i que, en el nostre
cas, el relat vinculat amb el cristianisme, figura en una rondalla
catalana publicada en els anys setanta del segle XIX.
En relació amb aquests escrits,
el 18 de novembre del 2022 posàrem en Facebook “Per a les vostres àvies
(o padrines) o bé per a les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, la terra,
¿era com una mare? ¿Com ho reflectien? Gràcies”. En el meu mur, el
mateix dia i posteriorment plasmaren “Per la meva àvia Maria, sobretot.
Tot i que era d’una família de pagesos benestants, amb mossos a sou, o sigui,
que ella, la terra ‘poc la llaurava’, a casa seva, era una gran
remeiera.
Recollia
totes les herbes que coneixia, per a fer cures, per a fer guisats. Per Sant
Joan, abans de la sortida del sol, anava al bosc a recollir l’herba de Sant
Joan. Cada dia havia d’anar a trepitjar el camp o el bosc. Coneixia tots els
bolets i els racons on creixien.
Sense el
contacte diari amb la terra, no hagués pogut viure” (Àngel Blanch Picanyol), La terra, o les
terres, eren molt estimades i les tractaven molt bé. Eren una mare que dona
menjar als seus fills i, com a fills, ells la tractaven amb palmes d’or.
No la
conreaven quan les llunes eren dolentes i no deixaven créixer cap mala herba.
Hi havia coses que no es podien fer, com llaurar al mes de juliol, perquè la
terra du dol” (Miquel Vila Barceló), a qui comentàrem
que “Els Sants de la Pedra, Abdó i Senent, per exemple, vinculats amb
Inca, més d’una vegada, porten palmes de color or.
Ara
mateix, he vist, en un diccionari de símbols, que relacionava les palmes amb el
martiri.
Aquests
sants (d’origen pagà, de la deessa grega Demèter, la de l’agricultura), en la
tradició cristiana, són màrtirs i els protectors de molts llauradors
catalanoparlants.
Ara bé,
també associa les palmes, per exemple, a la regeneració. Això ens acosta a la
idea de terra com a mare: de tots, de lo material i de la vida”. Igualment, Rosa Rovira, qui ha rebut una educació
matriarcal i que ha estat molt en relació amb el camp, ens plasmà “La
mare era una gran amant de tota la natura. Dels camps, se’n cuidava el pare;
però, de recollir els fruits que els donava la terra, sempre era la mare. Gran
coneixedora de tots els arbres i de totes les plantes, en especial, de les
comestibles que menjàvem en amanides i també les remeieres amb les quals ens
feia olis, ungüents i cataplasmes per curar refredats, desinfectar ferides i
tot el que es presentés, ja que els metges estaven molts quilòmetres lluny.
Ens va
inculcar el respecte per tota la natura i ens va transmetre el seu coneixement
per fer medecines casolanes”. El 19
de novembre del 2022, Pilar Ortiz De Paz adduí “Els meus avis paterns
eren de Lleida, per tant, pagesos de soca-rel. No els vaig conèixer. A més, el
meu pare no era l’hereu, però, molt sovint, anàvem a la casa pairal, Bellmunt
d’Urgell, i et puc assegurar que la terra era la seva vida, fins i tot, el meu
pare, només arribar, anàvem els dos germans a passejar pel tros. Era feliç
escoltar tot el que feia referència a les collites. El que ha nascut pagès, ho
és tota la vida”.
Afegirem que el 18 de novembre
del 2022, Rosa Garcia Clotet, en un missatge, ens escrigué “Tant no puc
dir, però que la valoraven, sens dubte, sí. I ens ensenyaren a estimar-la i
respectar-la.
Sempre
que es podia, normalment, els diumenges, anàvem a passar el dia al camp. Vivint
a ciutat, i els homes treballant, és el que es podia fer. Parlo de ‘nosaltres’, però els avis ja ho feien en la seva
època”.
