Ensenyar com una mareta realista i afable amb els fills i amb la terra

Anit recordí que, en el darrer curs de Magisteri (1993/1994), un mestre que em deixà empremta, Rafa Valls (de "Didàctica de la Història"), ens comentà que, entre d'altres formes d'explicar la història, hi havia el de "la història de les dones", el qual permetia complementar i, així, tenir un major coneixement de la realitat, de per què pensem com pensem.

Ho escric perquè, com haureu captat moltes persones, la recerca sobre el matriarcalisme no parteix d'una mena de fal·lera, ni perquè estiga de promoció, ni per a que et donen un alt càrrec polític, ni per a eixir en la foto.

Afegirem que, en més d'una rondalla, per exemple, la que posí despús-ahir en la web Malandia, l'èxit (com ara, passar a ser el cap d'un regne), no resulta de la lluita contra un altre Estat, ni de trepitjar moltes persones i, igualment, d'actuar maquiavèl·licament, sinó, per exemple, de tenir més paciència que un burro, de plasmar moltíssims comentaris que, més d'una vegada, no eixirien en publicacions municipals (ni, òbviament, sindicals), ni de moviments socials, ni d'associacions,... però que sí que ho fan en articles solts, en blogs i en webs com també en Facebook i, com ara, en Twitter. I, per descomptat, en converses i en correus electrònics.

Finalment, adduiré que el meu objectiu, en lo moral (i aplicable per a una investigació com també per a les relacions amb els altres), ha sigut reflectir la realitat (lo que altres persones diuen cercar la veritat). Això sí: recorrent a la bonesa i, és clar, explicant les coses com ho faria una mare als seus fills, és a dir, amb bones paraules, amb un llenguatge senzill d'entendre i de manera que els xiquets no puguen ser utilitzats com si fossen titelles.

El món rural afavoreix més la sexualitat matriarcal i el sentiment de pertinença a la terra

Tot seguit, exposarem un cas, a partir d’unes paraules que em digué ma mare el 9 de febrer del 2023, relatives a una jove (ací, Mariana) que ella coneixia i a un xicot (d’edat semblant a la de la xica), a qui ell volia forçar sexualment.

Canviarem alguns noms i altres detalls, però sí que direm que la mare de la xica (ací, Joana) és una persona interessada per la fama i per les modes i que el pare de la jove és un home sense espenta. El plasmí eixe dia en una llibreta.

Així, un xiquet que estudia amb Mariana (una de les filles de Joana), tractava de forçar que Mariana es fes amic d’ell. Però la xavaleta no li ho acceptava.

Sobre el fet que em tragué, li comentí que no era d’estranyar. I més, tenint present que, com més va, més, tant polítics valencians que ocupaven els alts càrrecs principals, com l’Església valentina, no estaven precisament per la promoció de la llengua i de la cultura catalanes.

Per això, com que la llengua (en el nostre cas, la catalana) està vinculada amb una cosmovisió matriarcalista i, a banda, en què la dona està ben preuada i és ben tractada (tant si és un infant com si és una dona o si parlem d’una velleta), això influeix a nivell social.

Igualment, li vaig afegir que, com més ens n’anem cap al passat (per exemple, cap als anys setanta del segle XIX, quan nasqué l’àvia paterna de ma mare, època que coincideix amb quan Francesc de S. Maspons i Labrós publicà les rondalles que havia recopilat i que llegíem aquells dies), i no perquè considerem que el passat sempre és millor que el present o que el futur (nostàlgia), ni perquè pensem que, en temps d’algunes dictadures, es vivia millor, sí que és cert que hi havia una relació més igualitària i no discriminatòria (principalment, en l’àmbit rural, aleshores, el majoritari) entre els hòmens i les dones, si més no, a nivell de casa, de barri,…

Ara bé, empiulant amb el tema del renom, podríem, en primer lloc, continuar associant ciutat i progrés (per descomptat, els que van en línia amb els valors del capitalisme), en segon lloc, rebutjar o menysprear lo que té a veure amb les poblacions rurals i, de pas, com ara, cercar justificacions (que si la nostra societat és…, que si sempre ha sigut patriarcal…). I, al capdavall, unir els térmens societat, cultura, sexualitat i educació… a la idea d’Espanya (i, implícitament, a la cultura castellana, patriarcal).

El resultat seria que, en lloc de veure quines són les cultures que integren un Estat, adoptar una estratègia que hem pogut observar en polítics valencians de la mateixa corda (la de la popularitat, lo urbà i lo que no és de poble): 1) quan les coses són negatives, enllaçar-les amb la cultura (entesa com lo castellà, encara que no ho diguen), 2) quan les coses són positives per a Pobles que formen part de l’Estat, que són matriarcalistes i que, per a més d’un castellanoparlant (o defensor, sobretot, de la llengua castellana i de l’imperialisme, pogués no resultar agradable o com qui sent tocat l’orgull), fer-ne silenci, emmudir-les o no publicar-ne res.  Aquests dos punts poden acompanyar-se d’un tercer: recórrer a persones políticament correctes i disposades a fer el paper de bufó de l’amo que impulsa el culte a l’ostentació i eixir en els grans mitjans de comunicació social i en Internet.

Tanmateix, quan tractem sobre lo matriarcalista i demanem comentaris en nexe amb temes molt diversos i amb dones nascudes abans de 1920 o bé extrets a partir de rondalles, de llegendes, de narracions, de cançons, etc., sobretot, redactades abans de 1932 (quan morí Antoni Ma. Alcover), captem que, com vaig adduir a ma mare el 9 de febrer del 2023, si bé manaven les dones (com en la cultura colla, d’Amèrica del Sud), també és cert que tractaven bé el marit, els xiquets, els vells, etc. (i la resta, a elles).

Finalment, tocant el tema de la desigualtat, ma mare em digué que es dona més en les ciutats. Llavors, li afegírem que sí i que, com em comentà un amic i molt coneixedor de la cultura colla, “Està clar que el món rural viu més l’estima per la terra”: la llengua vernacla (ací, la llengua catalana), el sentiment de pertinença a la terra, el paisatge, la natura, el patrimoni cultural, les tradicions matriarcalistes, la cultura que ha aplegat de generació en generació, valors com l’esperit de barri, el comunalisme com també molts trets que no figuren en moltíssims llibres (o documents) sobre sexualitat redactats (o publicats) en Espanya.

En aquestes darreres fonts, es presenta la dona com si fos la part feble, s’identifica lo masculí amb la força i amb l’agressió i, a banda, no es tracta sobre cultures matriarcalistes i sí, com ara, sobre extirpació del clítoris. És a dir, no es parla d’actiu i de passiu, sinó que es relaciona dona/debilitat i home/fortalesa.  L’objectiu és clar: no exposar sobre cultures que siguen diferents a la castellana o, en altres paraules, que reflectesquen lo matriarcal (començant per les que existeixen en l’Estat espanyol, o siga, la gallega, l’asturiana, la basca, l’occitana i la catalana). I, així, lo que no s’ensenya en les escoles, com si no existís.

Sortosament, hi ha mitjans moderns (per exemple, Internet) que permeten un accés a la cultura matriarcalista que està en la realitat i que no s’explica en els centres d’instrucció de xiquets, de jóvens o de persones adultes.

Facebook, en relació amb una entrada de hui en la web Malandia

Bon dia,

Hui, Facebook també considera que l'entrada que hem posat aquesta vesprada podria violar les normes (per contingut o gràfics violents).

No descarte que, el fet d'haver escrit "el poble" en les paraules clau, els haja portat, com aquell qui diu, a veure comunistes pertot arreu, com diria aquella religiosa que, en els anys setanta, emigrà a un país on hi hauria un règim més en línia amb el socialisme i que, uns anys després, tornà a la terra d'on havia partit i, quan veié un home de més de quaranta anys, li digué "Comunistas, comunistas". Per consegüent, el rentat de cervell a monges, a religiosos i a més persones havia quallat.

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

Nota: Facebook permet que publicacions com aquestes (de hui, a migdia) es puguen posar de manera prou continuada en grups públics amb unes normes escrites i, entre d'altres coses, dedicats a la llengua catalana i de tipus cultural, sense aprovació prèvia.

Per això, de fa uns dies estant, hem triat fer que no es puguen plasmar impunement.

En relació amb l'entrada de hui en la web Malandia, sobre la Renaixença valenciana

Bon dia,

Facebook considera que l'entrada de hui podria violar les normes (per contingut o gràfics violents).

No descarte que, el fet d'haver escrit "el poble" en el titular, els haja portat, com aquell qui diu, a veure comunistes pertot arreu.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana.

Cançó d'infantesa, transmesa per una dona nata en 1931

Tot seguit, exposem una cançó infantil que ahir ens escrigué Ma. Teresa Hortoneda, nascuda en 1931, junt amb comentaris d'ahir i de hui:

"La meva mare cantava una cançó:

'Xiquetes: eixiu, eixiu a jugar;

deixeu-se [= deixeu-vos] el sopar.

Demà sopareu tot lo que voldreu:

la lluna i el sol no alcançareu'.

Havia nascut, per casualitat, a València capital, però hi va ser fins als cinc o sis anys.

Ella la cantava així, tal com l'he escrit. Però parlava català".

Agraesc la seua generositat i el fet que ens haja transmés aquesta cançoneta infantil, la qual no havíem oït mai.

Sobre la parella home i dona en les cultures matriarcalistes

L'escrit que posem és un comentari que hem fet hui.

****

Bon dia,

Soc dels qui pensen que el cordó umbilical no s'ha de tallar. O, millor encara: no convé fer-ho... ¡ni tan sols, quan moren els nostres pares!

Recordem que eixe cordó simbolitza la relació entre la mare (en simbologia, la terra, el passat, les tradicions, l'actitud protectora, la maternitat) i el xiquet (la primavera de la vida, l'esperança). Sí, en canvi, que la mare encoratge, que l'eduque, que li permeta volar, que no li exigesca ser com ella, ni com, a ella, li agradaria.

Com a exemple, hi ha una anècdota recopilada pel folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez (Altea, 1866-1946) que va en línia amb la foto [ en què una mare agafa fort i formal el braç esquerre del fill, en la foto de noces, a l'eixida de la celebració de casament]: "Si Déu vol... i 'les Boles'".

En el relat, dues dones abusen de l'home, el porten com cagalló per séquia. I es fa lo que elles volen. Això sí, amb una actitud que enllaça molt bé amb valors que promouen lo patriarcal, és a dir, els de la figura simbòlica del pare. 

Afegirem que resulta interessant llegir com l'entrada de la cultura castellana en terres catalanoparlants (del segle XV ençà i, més encara, arran del segle XVI i del Concili de Trento, celebrat entre 1545 i 1563) ha pogut influir en la visió que els catalanoparlants d'arrels catalanoparlants tenien (i que hem tingut) relatives a lo eròtic i a lo sexual. Em negue a beure'm allò de "Tota la vida ha sigut així", com tampoc la superficialitat per a lluitar per la fama, ni els discursos políticament correctes.

Finalment, diré que contí l'escrit (i el comentí) a una dona molt oberta i nascuda en els anys quaranta del segle XX). No li agradà. A mi, tampoc.

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

****

D'un estudi que fiu sobre els Sants de la Pedra: <<hi ha un article, centrat, sobretot, en el segle XVII, “CAPITULACIONS: El mite de l’amor convertit en negoci (i II)” (http://cabinetdhistoire.blogspot.com/2016/02/capitulacions-el-mite-de-lamor.html), de la  web “Cabinet d’Histoire”, de l’historiador Marc Pons [12], que tracta el tema del matriarcalisme i on llegim que la Catalunya del segle XVII (“la Catalunya rica i plena dels Segadors”) és, també, “la Catalunya del Barroc, l’expressió artística senyera de la Contra-reforma catòlica. Les icones religioses femenines són progressivament marginades i substituïdes pels prototipus masculins. La contra-reforma catòlica es sustenta sobre la idea que la feminitat –i per extensió el matriarcalisme- és l’expressió del passat fosc (l’antiguitat, la medievalitat); i la masculinitat –i per extensió el patriarcalisme- es el símbol d’un present triomfant i d’un futur brillant. Un axioma que va arrelar amb força en el conjunt de la societat catalana del 1500 i del 1600 [13].

I en aquest context històric, l’economia i la ideologia sumen, i esdevenen cultura social. La dona, que havia estat el centre de la vida en les comunitats catalanes primigènies dels segles VIII i IX recloses en les valls pirinenques, veu degradat el seu paper fins a esdevenir objecte i expectativa”. I, tot seguit, comenta casos>>.

Sobre l'expressió valenciana "Eixir en la falla"

"Eixir en la falla": expressió valenciana amb què s'indica "motiu de sarcasme, de ridícul, etc. per haver fet un fet que seria millor que no es portàs a terme".

"¡Calla, home, calla! No digues això que, si no, eixiràs en la falla".

"¡No et poses eixa roba, Vicent, que, si no, eixiràs en la falla!".

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

La maternitat i el matriarcalisme en el Regne de València del segle XVIII

La maternitat en el Regne de València de la primera meitat del segle XVIII. Carles Ros i el romanç relatiu al part, als nounats i a les relacions de les dones amb els marits (1736).

En desembre del 2023, trobàrem que, en l’obra “Arreplega de llegendes, tradicions i costums del Regne de València”,  de 1927, el folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez havia inclòs en una llista l’obra “Romanç nou, molt graciós i entretingut, on se referixen totes les cosetes que deuen previndre les senyoretes per a parir i altres circumstàncies que han de guardar les casades”[1], de Carles Ros, i captàrem que podria interessar per al tema de la maternitat. Amb lleugeres adaptacions lingüístiques, diu així:

“Si, en silenci, l’auditori

escoltar-me vol atent,

d’un assumpt, cosa preciosa,

oirà un bon romancer.

Confie que tots tindran

en ell molt gust i plaer,

puix és d’un rapte poètic

dels bons que ma mussa ha fet.

 

Ja sabran com escriguí

aquell romanç dels consells

que, per a matrimoniar-se,

doní a tots los fadrinets;

puix ací pretenc posar-ne

a les fadrines, també,

perquè, a moltes, considere

necessiten un poc d’ells.

 

Ans de tot, hem de supondre,

com a primer fonament

de l’Església, el matrimoni:

és lo sagrament seté;

lo qui servix i aprofita

perquè marit i muller

dormen junts i crien fills

en la benedicció de Déu;

i el matrimoni que és apte,

cada any trau son angelet

fins a que l’home i la dona

entren a l’edat de vells.

Supost açò, fadrinetes,

les que festejant esteu,

per a quan sereu casades

a este romanç ateneu.

 

En sentir-us prenyadetes,

aconselle no us geleu,

en previndre la bolcada

i tot lo més que us diré;

puix jo, encara que fadrí,

d’estes coses, també en sé,

que, qui té algo de poeta,

de tot, entén un poquet” (pp.  1-2).

 

Com podem veure, encara que, en el títol, parla de subjecció al marit, en les primeres línies, trau el tema de la maternitat com una cosa preciosa, tret que empiula amb el matriarcalisme, el qual sí que l’aprova: marit i muller dormen junts, nounats qualificats com d’angelets, dones que reben el nom de fadrinetes i que estan prenyadetes…

A banda, des de la seua tasca de poeta, no fa un missatge com qui mira de dalt a baix el proïsme, sinó com qui exposa sobre un tema que considera adient per a l’educació de la persona (“de tot, entén un poquet”).

Més avant, escriu aquests versos:

“Tot açò, ho tindreu a punt

 dins d’un curiós tabaquet,

que la senyora comare

ja ho demanarà a son temps.

També d’una cullereta,

prevenció s’haurà de fer

per a, quan hajau parit,

enconar[2] a l’infantet

i, en un poc de mel, colat

de sucre, que és llepolet,

en la dita cullereta,

lo nini o nina enconeu;

una xiquera i platillo,

suponc necessari és” (p. 2).

 

Igualment, copsem que el part anava acompanyat d’avís a la comunitat i que era la dona qui, en lliurar nou diners a qui l’entitat religiosa que preferís, venia a dir que ja era mare. Al moment, per mitjà del llenguatge de les campanes (que n’hi havia molts), els del barri sabien que hi havia un nounat més i, a banda, demanaven (en oracions curtes de religiositat popular) perquè la mare tingués un bon futur, com llegim posteriorment:

“Una urgència molt forçosa

advertixc que és convenient

per a, en anar de dolors,

i us costarà nou diners;

los que dareu de llimosna

al Convent de la Mercè,

on tocaran a partera

(eixe nom dona la gent),

puix moltes persones bones,

a l’oir aquell toquet,

solen dir: ‘-Déu que la lliure

i traga de perill prest’.

També es fa tocar al Carme,

anireu allà on voldreu” (p. 2).

 

A més, la maternitat estava acompanyada de determinats actes de festa en relació amb la partera i als primers dies de mamar el nen:

“Per a, en aprés de parir,

prevenció també hau de fer

d’un quarteronet d’espígol,

per a donar perfumets

i ningú senta olor mala,

puix, d’espígol, bona és.

Als tres dies de parides,

a la creatura, dareu

vostres pits per a que mame;

que, ans d’aquest temps, no pot fer

i el mamantó, o mamantona,

primer que els tire un poquet

per a llevar les calostres ,

no danyen a l’angelet” (p. 2).

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] “Romanç nou, molt graciós i entretingut, on se referixen, al peu de la lletra, totes les cosetes que deuen previndre les senyoretes per a parir, la subjecció que han de tindre al marit i altres circumstàncies que han de guardar les casades, com vorà el curiós, en aquest any 1736”, en l’original. Recomanem la lectura de l’entrada “L’Eivissa matriarcal del segle XVIII” (https://malandia.cat/2021/07/leivissa-matriarcal-del-segle-xviii), amb què hi ha punts en comú.

[2] Posar mel o alguna substància suau en la boca del nounat, per a que tinga ganes de mamar.

Notes: Adjuntem un enllaç en relació amb l'Eivissa matriarcal del segle XVIII: https://malandia.cat/2021/07/leivissa-matriarcal-del-segle-xviii/. Figura en la web "Malandia". 

[1] “Romanç nou, molt graciós i entretingut, on se referixen, al peu de la lletra, totes les coses que deuen previndre les senyoretes per a parir, la subjecció que han de tindre al marit i altres circumstàncies que han de guardar les casades, com vorà el curiós, en aquest any 1736”, en l’original.

[2] Posar mel o alguna substància suau en la boca del nounat, per a que tinga ganes de mamar.

Manifest de "PETRA Maternidades Feministas" (7 de març del 2024)

Tot seguit, exposem un escrit que rebérem ahir:

"Hola simpatizante,

Te enviamos el Manifiesto 8M 2024 de PETRA Maternidades Feministas por una maternidad libre y gozosa, con derechos y recursos, contra la violencia económica e institucional que nos obliga a maternar desde la precariedad y la pobreza.

¡Este 8M animamos a todas las madres a salir a las calles con pancartas de lemas sobre maternidad y feminismo!

Aquí tenéis algunos de los lugares donde habrá grupos de madres socias y simpatizantes de nuestra asociación que salimos juntas.

Te animamos a unirte a nosotras: sola, con tus criaturas o con otras madres.

Si en tu municipio no hay punto de encuentro de madres, te animamos a salir con otras mujeres con nuestros lemas.

¡Llenemos las calles de maternidades feministas!

¡Si no puedo maternar no es mi revolución!".

Ara, un tweet de Josep Maria Mallarach, plasmat el 8 de març del 2022:

https://twitter.com/jm_mallarach/status/1501124962710691841?t=GlLOxa2N0q0KtpH4JRyXfw&s=19

Afegirem una entrevista a la lingüista Carme Junyenthttps://malandia.cat/2021/07/leivissa-matriarcal-del-segle-xviii/: https://www.catorze.cat/biblioteca/carme-junyent-etiqueta-masclista-168113/

I, finalment, un escrit en nexe amb l'Eivissa matriarcal del segle XVIII, partint d'una recerca feta per dos estrangers: https://malandia.cat/2021/07/leivissa-matriarcal-del-segle-xviii/.