Tot seguit, exposarem un cas, a partir d’unes paraules que em digué ma mare el 9 de febrer del 2023, relatives a una jove (ací, Mariana) que ella coneixia i a un xicot (d’edat semblant a la de la xica), a qui ell volia forçar sexualment.
Canviarem alguns noms i altres
detalls, però sí que direm que la mare de la xica (ací, Joana) és una persona
interessada per la fama i per les modes i que el pare de la jove és un home
sense espenta. El plasmí eixe dia en una llibreta.
Així, un xiquet que estudia amb
Mariana (una de les filles de Joana), tractava de forçar que Mariana es fes
amic d’ell. Però la xavaleta no li ho acceptava.
Sobre el fet que em tragué, li
comentí que no era d’estranyar. I més, tenint present que, com més va, més,
tant polítics valencians que ocupaven els alts càrrecs principals, com
l’Església valentina, no estaven precisament per la promoció de la llengua i de
la cultura catalanes.
Per això, com que la llengua (en
el nostre cas, la catalana) està vinculada amb una cosmovisió matriarcalista i,
a banda, en què la dona està ben preuada i és ben tractada (tant si és un
infant com si és una dona o si parlem d’una velleta), això influeix a nivell
social.
Igualment, li vaig afegir que,
com més ens n’anem cap al passat (per exemple, cap als anys setanta del segle
XIX, quan nasqué l’àvia paterna de ma mare, època que coincideix amb quan
Francesc de S. Maspons i Labrós publicà les rondalles que havia recopilat i que
llegíem aquells dies), i no perquè considerem que el passat sempre és millor
que el present o que el futur (nostàlgia), ni perquè pensem que, en temps
d’algunes dictadures, es vivia millor, sí que és cert que hi havia una relació
més igualitària i no discriminatòria (principalment, en l’àmbit rural,
aleshores, el majoritari) entre els hòmens i les dones, si més no, a nivell de
casa, de barri,…
Ara bé, empiulant amb el tema del
renom, podríem, en primer lloc, continuar associant ciutat i progrés (per
descomptat, els que van en línia amb els valors del capitalisme), en segon
lloc, rebutjar o menysprear lo que té a veure amb les poblacions rurals i, de
pas, com ara, cercar justificacions (que si la nostra societat és…, que si
sempre ha sigut patriarcal…). I, al capdavall, unir els térmens societat,
cultura, sexualitat i educació… a la idea d’Espanya (i, implícitament, a la
cultura castellana, patriarcal).
El resultat seria que, en lloc de
veure quines són les cultures que integren un Estat, adoptar una estratègia que
hem pogut observar en polítics valencians de la mateixa corda (la de la
popularitat, lo urbà i lo que no és de poble): 1) quan les coses són negatives,
enllaçar-les amb la cultura (entesa com lo castellà, encara que no ho diguen),
2) quan les coses són positives per a Pobles que formen part de l’Estat, que
són matriarcalistes i que, per a més d’un castellanoparlant (o defensor,
sobretot, de la llengua castellana i de l’imperialisme, pogués no resultar
agradable o com qui sent tocat l’orgull), fer-ne silenci, emmudir-les o no
publicar-ne res. Aquests dos punts poden acompanyar-se d’un tercer:
recórrer a persones políticament correctes i disposades a fer el paper de bufó
de l’amo que impulsa el culte a l’ostentació i eixir en els grans mitjans de
comunicació social i en Internet.
Tanmateix, quan tractem sobre lo
matriarcalista i demanem comentaris en nexe amb temes molt diversos i amb dones
nascudes abans de 1920 o bé extrets a partir de rondalles, de llegendes, de
narracions, de cançons, etc., sobretot, redactades abans de 1932 (quan morí
Antoni Ma. Alcover), captem que, com vaig adduir a ma mare el 9 de febrer del
2023, si bé manaven les dones (com en la cultura colla, d’Amèrica del Sud),
també és cert que tractaven bé el marit, els xiquets, els vells, etc. (i la
resta, a elles).
Finalment, tocant el tema de la
desigualtat, ma mare em digué que es dona més en les ciutats. Llavors, li
afegírem que sí i que, com em comentà un amic i molt coneixedor de la cultura
colla, “Està clar que el món rural viu més l’estima per la terra”:
la llengua vernacla (ací, la llengua catalana), el sentiment de pertinença a la
terra, el paisatge, la natura, el patrimoni cultural, les tradicions
matriarcalistes, la cultura que ha aplegat de generació en generació, valors
com l’esperit de barri, el comunalisme com també molts trets que no figuren en
moltíssims llibres (o documents) sobre sexualitat redactats (o publicats) en
Espanya.
En aquestes darreres fonts, es
presenta la dona com si fos la part feble, s’identifica lo masculí amb la força
i amb l’agressió i, a banda, no es tracta sobre cultures matriarcalistes i sí,
com ara, sobre extirpació del clítoris. És a dir, no es parla d’actiu i de passiu,
sinó que es relaciona dona/debilitat i home/fortalesa. L’objectiu és
clar: no exposar sobre cultures que siguen diferents a la castellana o, en
altres paraules, que reflectesquen lo matriarcal (començant per les que
existeixen en l’Estat espanyol, o siga, la gallega, l’asturiana, la basca,
l’occitana i la catalana). I, així, lo que no s’ensenya en les escoles, com si
no existís.
Sortosament, hi ha mitjans
moderns (per exemple, Internet) que permeten un accés a la cultura
matriarcalista que està en la realitat i que no s’explica en els centres
d’instrucció de xiquets, de jóvens o de persones adultes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada