Els catalans i la terra i la dona, ben considerades, ben tractades i molt obertes

Una altra rondalla en què copsem trets en línia amb el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “El preu d’una resistència”, ambientada en la guerra de successió (del primer quart del segle XVIII), per exemple, quan tenia lloc l’avenç de les tropes borbòniques i el narrador comenta “vingués d’on vingués.

Davant els rumors de l’avenç de les dites tropes, els ciutadans del nostre poble s’apressaren a reunir-se al castell per tal de preparar l’estratègia per fer front a l’invasor” (p. 64). Per tant, veiem el tema de la terra, com també el del rebuig cap al centralisme (la política vinculada amb l’invasor del relat) i, igualment, el pactisme (tiraren junta). I tot, perquè, com en moltes cultures matriarcalistes, sovint, molt en relació amb l’agricultura, “La gent era gent del camp, gent de pau. Orgullosos de la terra en què vivien i del senyor que tenien. (…) La parla catalana, la que empraven” (p. 64).

Quant a les paraules sobre els qui hi residien i el senyor, direm que, en el llibre “Notícia de Catalunya”, Jaume Vicens Vives comenta que, en la Catalunya anterior al segle XVI, imperava “la concepció germànica, feudalitzant, en què els homes es relacionaven els uns amb els altres no per la terra, sinó per llur pròpia condició humana. S’era home d’un altre home perquè aquest era més prepotent i podia oferir protecció i ajut; no perquè regís la llei que tota persona devia obediència al senyor de la terra” (p. 37), un tret més en línia amb el matriarcalisme, en aquest cas, amb el tema dels pactes.

Per això, més avant, captem que els predecessors dels catalans que narraren la rondalla, “no volien res més que viure en pau i ésser fidels al seu senyor i a la terra” (p. 64), això és, al senyor que els tractava bé, que els emparava i amb qui ells tenien un lligam com també ho feien amb la terra dels seus ancestres catalanoparlants.

Continuant amb la línia d’aquestes frases, en la rondalla posterior, “La donzella de la cova dels Moros”, en el mateix llibre de Joan Bellmunt i Figueras, es pot copsar que, en el poble de “Set Cases”, eren “Gent ferma, dura, però gent de pau” (p. 66), unes paraules que podem enllaçar amb comentaris que tenen a veure amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

A banda, un jove musulmà, un dia troba una dona cristiana del poble de “Set Cases”, la qual se’n va junt amb altres noies a cercar aigua al riu (p. 66).

A poc a poc, tots dos es coneixen més i, quan ell li diu que voldria casar-se amb ella, la jove li respon que son pare no li consentiria que es casàs amb un musulmà. No obstant això, ella li proposa “Fes-te cristià” (p. 67)… i ell li ho accepta. Per consegüent, veiem que, com diu una dita popular, “L’home proposa i la dona disposa”. De fet, el relat ho plasma en un tret immediat: “L’ocasió aviat arribà: un dia que el pare d’ella hagué de marxar a dur a millors llocs els ramats, es presentà el noi al poble entrada la nit” (p. 67). És de nit (un detall matriarcal) quan ell s’acosta a la jove i, llavors, “la noia havia accedit (…) perquè ell li digué que estava disposat a renunciar a Mahoma” (p. 67).

Així, com podem veure en aquests dos relats en què apareix el tema de la terra i el de gent oberta als acords, no sols la dona està ben considerada (reflectit en el símbol de la terra i en el de conrear-la), sinó les arrels catalanes (en la segona narració, plasmada mitjançant el cristianisme); apareixen els bons tractes entre el senyor i els súbdits (en la família, ho seria entre la dona, bé mare, bé àvia, i els altres membres), àdhuc, el de protecció (així com un monarca ho promouria del seu regne) i, òbviament, la preferència per lo femení però acollint, igualment, lo masculí.

Dones que escolten la terra, els altres i la Mare Terra

 

Una altra rondalla en què es reflecteix molt el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La punta la donzella”. Fa molts anys, una mare i una filla d’uns dotze anys, les quals eren molt pobres i es dedicaven a captar, aplegaren a una població i “despertaren la compassió de la gent, que prou que els donaren socors” (p. 28). A més, “Rodant rodant van arribar fins aquí i, després de demanar on podrien trobar aixopluc per la nit que ja s’acostava, els indicaren una cova, coneguda com la ‘font Joana’” (p. 28). Per tant, no sols mare i filla (perquè el pare ja havia mort) reben bona acollida, sinó que se’n van cap a una cova (símbol maternal i matriarcal de recepció). Igualment, apareix un tret molt vinculat amb la dona i amb lo matriarcalista: la font, d’on brolla aigua i que atorga vida.

I, com que, “Aquell lloc es veu que va agradar a mare i filla, (…) l’endemà no continuaren rodant món, sinó que es quedaren a la ‘font Joana’” (p. 28), o siga, que hi arrelaren. Aquestes línies empiulen molt bé amb un comentari de Biel Majoral (mestre universitari i cantautor balear) en l’entrevista “Biel Majoral: ‘Si escoltàssim la terra no tendríem la capacitat especulativa que tenim’” (https://www.dbalears.cat/balears/balears/2003/08/06/169101/biel-majoral-si-escoltassim-la-terra-no-tendriem-la-capacitat-especultiva-que-tenim.html), publicat en “dBalears” en el 2003, quan comentava que, en una terra matriarcal com les Illes Balears, “La gent, quan construïa, es pensava que això havia de continuar. Avui la gent se’n va a una finca i diu: ‘Jo faré la casa damunt del turó, allà on hi ha la millor vista’ i comencen amb la pala i fins que tenen la casa no s’aturen. La gent d’un temps es feia la casa allà on se sentia millor, perquè escoltava la terra i ja s’havien assegut a totes les parts de la finca: la coneixien perfectament”. O siga, 1) que la gent prenia moltes decisions pensant a llarg termini, no a lo immediat, detall que enllaça amb els Pobles matriarcals, 2) “escolta” la terra, és a dir, la mare, lo maternal, la terra on s’ha decidit viure i 3) un bon coneixement del terreny (detall que va en línia amb la frase “tocar els peus en terra”).

Per això, prosseguint amb el relat, tot seguit, “Passaren els dies i, a poc a poc, la manyosa mare anà arreglant la cova, per tal de fer-la més habitable. La noia anava al poble i, com que era molt bona noia i molt ajudada, sempre estava disposada a donar un cop de mà a qui fes falta, amb la qual cosa era corresposta de la mateixa manera” (p. 28). En relació amb aquest passatge de la rondalla, recorde que, posteriorment al 2013 (però no molt més tard), un capellà em feu un comentari sobre el tema del 0,7%. Ell convidava, fins i tot, als més pobres que havien arreplegat de la parròquia, a contribuir-ne als altres amb eixa part: ja no podien dir que no en tenien per al bé comú. I puc garantir, com ja escriguí en el 2015, que la solidaritat amb els altres, per exemple, és bona per al sistema nerviós, que ajuda a dormir millor, a tenir més confiança en més persones i a estar més optimistes i més esperançats.

Tornant al relat, resulta significativa la bona relació entre ambdues dones i, a banda, el benefici que això comportava, de rebot, a la jove: “La gent la tractava amb afecte i estima, car el seu bon cor s’havia guanyat totes les dones. Avui era una gallina, demà una barra de pa, l’altre uns cigrons, llenties,… i mil coses més.

El cert és que, cada dia, d’un o altre, li queia alguna cosa per endur-se a la cova, que la mare, amb el seu treball, l’havia convertit en una llar” (p. 29). Cal dir que aquesta narració no fou contada per una dona, sinó per un home, Jesús Reig Franch (p. 29).

Adduirem que, des del meu punt de vista i, al meu coneixement, com més s’escolta la terra (i més les mares i les dones de línia matriarcalista), més s’estima la vida i on u viu i no cap cap evasió: ni fiscal, ni cap a terres llunyanes, ni cap a cultures que es presenten com a alliberadores o més avançades i que, sovint, són de les que més es miren el melic i les que més fronteres posen, com ara, a immigrants procedents de terres explotades econòmicament i exterminades culturalment pel colonialisme (i pel neocolonialisme) occidental (ambdós, tan units a les cultures patriarcals), i a tot lo que no vaja en línia amb les seues llengües que, sovint, els seus parlants i promotors, de manera ufanosa, les presenten com “internacionals” (un altre signe d’imperialisme).

Capellans que fan defensa de les dones

Bon dia, 

Paraules d'Àngel Blanch Picanyol, publicades el 10 de març del 2023 en el meu mur, en relació amb el tema de capellans que feien defensa de les dones:

"En el cas de la meva família, el germà petit de l'avi Miquel Picanyol, de Moià, En Llogari Picanyol Pla, era escolapi, va ser Procurador General de l'Escola Pia i Arxiver i Bibliotecari de la Biblioteca Vaticana durant el pontificat de Pius XII (...). Pel que fa a la defensa de la dona, tenia una germana, la Mercè, casada i amb tres fills...i maltractada pel marit. 

Ella no aguantava ja més i el germà, tot i sabent que, si deixava el marit, no li donarien els fills (a l'època hi havia la separació, però sempre acabava beneficiant el marit), i, essent home d'església, la va defensar i la va ajudar a separar-se del marit. Li va buscar un pis a Barcelona, al barri de Sants i una feina. Ella mai més es va ajuntar amb cap home. Sempre va tenir el suport del germà en tot".

Agraesc la seua aportació. 

Una foto abraçada.