Dones que escolten la terra, els altres i la Mare Terra

 

Una altra rondalla en què es reflecteix molt el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La punta la donzella”. Fa molts anys, una mare i una filla d’uns dotze anys, les quals eren molt pobres i es dedicaven a captar, aplegaren a una població i “despertaren la compassió de la gent, que prou que els donaren socors” (p. 28). A més, “Rodant rodant van arribar fins aquí i, després de demanar on podrien trobar aixopluc per la nit que ja s’acostava, els indicaren una cova, coneguda com la ‘font Joana’” (p. 28). Per tant, no sols mare i filla (perquè el pare ja havia mort) reben bona acollida, sinó que se’n van cap a una cova (símbol maternal i matriarcal de recepció). Igualment, apareix un tret molt vinculat amb la dona i amb lo matriarcalista: la font, d’on brolla aigua i que atorga vida.

I, com que, “Aquell lloc es veu que va agradar a mare i filla, (…) l’endemà no continuaren rodant món, sinó que es quedaren a la ‘font Joana’” (p. 28), o siga, que hi arrelaren. Aquestes línies empiulen molt bé amb un comentari de Biel Majoral (mestre universitari i cantautor balear) en l’entrevista “Biel Majoral: ‘Si escoltàssim la terra no tendríem la capacitat especulativa que tenim’” (https://www.dbalears.cat/balears/balears/2003/08/06/169101/biel-majoral-si-escoltassim-la-terra-no-tendriem-la-capacitat-especultiva-que-tenim.html), publicat en “dBalears” en el 2003, quan comentava que, en una terra matriarcal com les Illes Balears, “La gent, quan construïa, es pensava que això havia de continuar. Avui la gent se’n va a una finca i diu: ‘Jo faré la casa damunt del turó, allà on hi ha la millor vista’ i comencen amb la pala i fins que tenen la casa no s’aturen. La gent d’un temps es feia la casa allà on se sentia millor, perquè escoltava la terra i ja s’havien assegut a totes les parts de la finca: la coneixien perfectament”. O siga, 1) que la gent prenia moltes decisions pensant a llarg termini, no a lo immediat, detall que enllaça amb els Pobles matriarcals, 2) “escolta” la terra, és a dir, la mare, lo maternal, la terra on s’ha decidit viure i 3) un bon coneixement del terreny (detall que va en línia amb la frase “tocar els peus en terra”).

Per això, prosseguint amb el relat, tot seguit, “Passaren els dies i, a poc a poc, la manyosa mare anà arreglant la cova, per tal de fer-la més habitable. La noia anava al poble i, com que era molt bona noia i molt ajudada, sempre estava disposada a donar un cop de mà a qui fes falta, amb la qual cosa era corresposta de la mateixa manera” (p. 28). En relació amb aquest passatge de la rondalla, recorde que, posteriorment al 2013 (però no molt més tard), un capellà em feu un comentari sobre el tema del 0,7%. Ell convidava, fins i tot, als més pobres que havien arreplegat de la parròquia, a contribuir-ne als altres amb eixa part: ja no podien dir que no en tenien per al bé comú. I puc garantir, com ja escriguí en el 2015, que la solidaritat amb els altres, per exemple, és bona per al sistema nerviós, que ajuda a dormir millor, a tenir més confiança en més persones i a estar més optimistes i més esperançats.

Tornant al relat, resulta significativa la bona relació entre ambdues dones i, a banda, el benefici que això comportava, de rebot, a la jove: “La gent la tractava amb afecte i estima, car el seu bon cor s’havia guanyat totes les dones. Avui era una gallina, demà una barra de pa, l’altre uns cigrons, llenties,… i mil coses més.

El cert és que, cada dia, d’un o altre, li queia alguna cosa per endur-se a la cova, que la mare, amb el seu treball, l’havia convertit en una llar” (p. 29). Cal dir que aquesta narració no fou contada per una dona, sinó per un home, Jesús Reig Franch (p. 29).

Adduirem que, des del meu punt de vista i, al meu coneixement, com més s’escolta la terra (i més les mares i les dones de línia matriarcalista), més s’estima la vida i on u viu i no cap cap evasió: ni fiscal, ni cap a terres llunyanes, ni cap a cultures que es presenten com a alliberadores o més avançades i que, sovint, són de les que més es miren el melic i les que més fronteres posen, com ara, a immigrants procedents de terres explotades econòmicament i exterminades culturalment pel colonialisme (i pel neocolonialisme) occidental (ambdós, tan units a les cultures patriarcals), i a tot lo que no vaja en línia amb les seues llengües que, sovint, els seus parlants i promotors, de manera ufanosa, les presenten com “internacionals” (un altre signe d’imperialisme).