La figura
del llaurador i la terra com a mare que proporciona vida i a qui cal tractar bé.
En paraules tretes de l’estudi
sobre el matriarcalisme basc (i traslladables al vinculat amb el matriarcalisme
català i amb més d’un relat, en què també apareix la figura del pastor, malgrat
que en són puntuals), “Per davant del donjoanisme cavalleresc oficial
en el patriarcalisme, el pastor d’Orhi no ‘allibera’ la donzella (…). Aquesta
banda negativa i antiheroica pot ser vista amb la seua cara positiva: en
efecte, davant els rituals cavallerescs de l’heroi patriarcal, ací, l’antiheroi
no veu en la dona ‘objecte de conquesta’, de la mateixa manera que tampoc no la
veu com una imatge ‘ideal’ per la qual morir. Potser aquesta estructura mítica
explique millor que altres caracteriologies la situació de cert tracte
igualitari en el País Basc entre hòmens i dones” (nota 50, pp.
52-53).
En relació amb aquestes paraules
del llibre “El
matriarcalismo vasco”, vinculades amb l’amor cavalleresc, comentarem que el
4 de novembre del 2022 copsí un escrit d’una amiga catalana, de Reus, Teresa
Maria[1]
Marquez Bartolomé, en què tractava sobre les dones. I, com que considerí que
semblava que feia referència, sobretot, a les que visqueren, majoritàriament,
sota la dictadura patriarcal i castellanista del general Franco (1939-1975), li
escriguí:
“Estic
interessat per saber si les dones de què escrius eren de família catalanoparlant
des de feia dues generacions o no.
A més, en
l’estudi sobre el matriarcalisme, els resultats ho plasmen molt: les dones
nascudes abans de 1920 (i, a més, catalanoparlants des de feia dues generacions
o més), ho feren en un ambient i en un context molt més favorables i més
matriarcalista.
Gràcies
per la teua aportació”.
El mateix dia, Tere Marquez
Bartolomé ens contestà: “Les dones de què parlo eren de famílies catalanes
per part materna; andaluses, per part paterna.
Excepte
una o dues, no les van deixar cursar carrera.
Jo, com
saps, no vaig conèixer la figura paterna. La mama ho va suplir amb amor i amb
disciplina...
Les dones
de famílies catalanes de soca-rel eren més permissives amb els estudis i la
llibertat de les noies”.
En
relació amb el mite del llaurador, tractat, com ara, per Bartomeu Mestre, hi ha
un article molt interessant, “Caín i Abel? Reeees, un malentès!” (https://www.diariodemallorca.es/opinion/2019/01/11/cain-i-abel-reeees-malentes-2913744.html), de Pere Morey Servera i publicat en
el “Diario
de Mallorca”, en què identifica Caín amb el pastor i amb Castella (com
ara, amb lo transhumant, de què també parla Jaume Vicens Vives, en el seu
llibre “Notícia de Catalunya”[2]) i, en canvi, Abel amb el pagès. Quant
al pagès, escriu que “ha de treballar
molt més per fer fruitar la terra: llaurar, sembrar, segar, batre... o regar,
exsecallar[3],
femar... sempre hi ha alguna tasca a fer al camp, a un pagès li cal tenacitat,
resistència i resiliència. El pastor, en canvi, treu el ramat a pasturar i sols
ha de vigilar que cap llop no se li acosti, està disposat a lluitar. Té més
temps per mirar passar els núvols, per somiar (potser per això hi ha hagut més
poetes místics a la literatura castellana) [.] Està menys arrelat a la terra,
és més aventurer; per això ‘Los dioses nacían
en Extremadura’ com diu la novel·la de García Serrano (1917-1988)”.
I, tot
seguit, amb unes paraules que no tenen pèrdua, comenta que “El pastor és patriarcal perquè sap quan[t] important és que el mascle
de la guarda sigui fort i cobreixi quantes més femelles, millor. El pagès, en
canvi, veu la Terra com una mare, sap que ha de dipositar la llavor i prendre
cura de la planta mentre creix, per això els pobles pagesos, els mediterranis,
som més matriarcals que els pastors de terra endins”.
Per això, podem captar que la dona, com també la terra, està ben tractada en les cultures matriarcalistes i entre els qui les abracen. I que les paraules de ma mare, en al·lusió a la seua àvia Consuelo (la paterna, nascuda en els anys setanta del segle XIX), i que em digué el 14 de gener del 2021, són traslladables a una actitud cap a la dona i cap a la terra.
[1] Preferia que la nomenassen Tere.
[2]
Jaume Vicens Vives escriu que, “Els
castellans, -d’ascendència transhumant i nòmada com molt bé els ha definits un
d’ells, el professor Carande-“ (p. 46).
[3]
En el DCVB, figura com a un mot de Mallorca i que significa “Tallar als arbres les branques seques o
sobreres”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada