El llaurador, una figura que empiula amb el matriarcalisme i amb l'esperit comunitari

Hui, entre altres coses, he llegit un comentari d'una dona relatiu al sentiment de pertinença a la terra.  

I, ben avançada la vesprada, copses que, en el tema del matriarcalisme, per exemple, la figura del llaurador (com també la del pagès i la de l'hortolà) són molt importants. 

Així, tenen molt a veure amb la llengua catalana: la trobem en moltíssimes narracions tradicionals anteriors a 1932, en què la dona (i la terra) està ben tractada. Ja t'ho diu ta mare un dia, sobre els seus avis (nascuts en els anys setanta i huitanta del segle XIX): "Es vivia de la terra". També ho fa en moltes cançons tradicionals en llengua catalana recopilades abans de 1890, per exemple, pel folklorista Manuel Milà i Fontanals. 

A banda, per a moltes persones, els hortolans són persones nobles ("El llaurador, de bona gana, ho dona"), molt obertes i que estan molt interessades per la Mare Terra. 

I més: tant si són hòmens, com si són dones, són, possiblement, el grup social i cultural que més ha conservat la identitat, que més ha fet defensa de la llengua, del folklore, etc.. I, tot això, de manera molt senzilla: mitjançant la transmissió de generació en generació i a altres persones, sobretot, a través de les dones (molt sovint, de l'àvia o padrina) i... receptius.

Finalment, adduiré que, quan faig qüestions a ma mare, l'escolte i ho plasme en una llibreta, captes que paga la pena dedicar-te a la cultura tradicional i al folklore, igualment, en línia amb l'humanisme, amb el matriarcalisme i amb el comunalisme.