diumenge, 24 de gener del 2021

La pedagogia matriarcal com a model per als fills i per a moltes persones

 

Hui iniciem aquest blog, dedicat, des d'un principi, al matriarcalisme valencià i a les seues arrels, ja que considere que no cal inventar la història, ni crear lo que no ha existit, sinó plasmar la realitat i, per descomptat, donar la paraula a les persones que, des de les seues vivències, des dels seus coneixements, tenint present les seues arrels, i, a més, obertes a adquirir noves coneixences i a compartir-les sense afanys d'ostentació, ni de desqualificar res ni ningú, etc., ens comenten coses que, si silenciàssem o menypreàssem eixa aportació, contribuiríem a la formació d'una societat més tancada en el seu ego i, sovint, en el cosmopolitisme, en lloc de fer-ho en l'amor a la terra dels nostres avantpassats, a la llengua materna que, per exemple, en molts catalanoparlants (i, més encara, com ara, en el País Valencià i en les Illes Balears), coincideix amb la dels nostres besavis per part de pare i de mare i a estar oberts als altres, a lo que passa pel món i a l'objectivitat.

En aquest sentit, dir-vos que l'estudi que faig sobre el matriarcalisme rep bona acollida part de valencians, de catalans i, per exemple, d'habitants de les Illes Balears.

Si voleu seguir de més a prop l'estudi i temes que hi tinguen relació, podeu entrar, igualment, en la web Malandia (https://malandia.cat).

Lluís Barberà i Guillem

Alaquàs (l'Horta de València)





Aquesta estampeta em fou enviada per Romà Francés i Berbegal, del Camp de Mirra (població valenciana de la comarca de l'Alcoià), en setembre del 2018, i té a veure amb una de les parts del matriarcalisme valencià que està present en moltes poblacions de tot l'àmbit lingüístic: els Sants de la Pedra, Abdó i Senent, també coneguts, com Sant Nin i Sant Non i, per exemple, com Sant No i Sant Ne.


****


I, ara sí, una part de l'estudi sobre el matriarcalisme valencià, ací, en relació amb el tema de la pedagogia matriarcal. 



La pedagogia per a conduir els fills. Respostes en Internet.

Adduirem que, l’11 d’abril del 2020 exposi unes línies en el meu mur de Facebook i en distints grups, que deia així: “¿Quina és (i quina ha sigut) la pedagogia, és a dir, la manera de ‘conduir’ els fills, en les vostres cases, en el barri, en les escoles i, per exemple, per Internet, de línia matriarcal?

La pregunta va dirigida, principalment, als àmbits no escolars, tot i que també els inclou”. Les respostes foren les següents. La primera, de Francesc Castellano, eixe mateix dia, en “Dites, cançons, poesies, contes, costums, Catalunya”, m’indicava que me l’enviaria per correu electrònic, fou “La meva mare va néixer l’any 1923 (...) Era una família força pobra (...) i anarquista, com tota aquesta branca familiar. L’educació de la mare va ser força rígida però dins d’un ambient progressista de pensament. (...) vaig rebre una educació bastant rígida a casa, amorosa, sí, però sempre amb la llibertat tallada i del tot subjecte a les seves decisions. (...) El pare portava el sou a casa i ella el distribuïa perfectament, sempre estalviant, sense que ens faltés res de necessari però sense res de superflu. Fins i tot havia habilitat una petita habitació a casa per vendre roba a amigues i guanyar un sobresou. El pare cridava però li transferia a ella les decisions finals. (...) La seva educació sexual era (...) tan sols mínima, com tothom de la seva època.

Jo vaig néixer l’any 1955. (...) El ‘poder’ de la mare va anar afluixant tal com s’anava fent vella (...) però sempre volent viure sola i marcant el ritme de casa seva. Finalment, va morir fa ara nou anys. Ens va deixar uns petits estalvis a ma germana [1961] i a mi, els dos iguals. A mi em va deixar, a banda, un pis on visc[1] ara (comprat a una cosina seva) i el seu pis va anar a parar a la meva neboda; la meva germana tan sols va rebre la llegítima[2]”. En preguntar-li, jo, “¿I en el barri, per exemple? ¿Hi havia alguna persona que vos transmetés res que no ho ensenyessin en l’escola”, li vaig afegir que “Jo, cap als setze anys, coneguí un home del poble que ens volia ensenyar ‘pilota valenciana’ i que, per tant, aleshores (mitjan dels huitanta), era de les poques persones que sabia aquest joc tan popular” i ell respongué:

“En el barri on em movia, de fet en dos, Poblenou i Clot, que estan junts i que antigament eren un poble deslligat de Barcelona, havia estat molt castigat per la guerra, no tan sols per les bombes; eren barris de forta tradició anarquista (CNT-FAI, els ateneus populars, les cooperatives...) i es parlava poc i sotaveu encara d’aquells temps. (...) recordo tres dones, una nascuda al barri, una altra d’Olot i una altra de La Jonquera, a Girona, veïnes d’escala i [de] les finques del costat, que em van ensenyar cançons tradicionals  i alguna rondalla. Ah!, i una cosa ‘curiosa’, hi havien dos cercles espiritistes[3] dirigits per dones, una que estava lluny de casa seva i de la que tan sols havia sentit a parlar i l’altra a la mateixa escala que jo, la de la Genoveva (...). Aquestes dones seguien la vella tradició anarquista espiritista –vegetariana- esperantista, però tot molt d’amagat i anant en compte  amb els xivatos lligats a l’església i als poquíssims falangistes.

(...) la meva àvia paterna era de Benicarló, amb arrels a Les Coves de Vinromà, i el meu avi patern era de Navarrés, dels primers que van emigrar a Barcelona cap a 1902/03. I jo em dic Francesc seguint les indicacions i desigs de la besàvia paterna, la navarresina; el meu besavi es deia Francisco, l’avi Cisco,; mon pare, Paquito, i jo, Francesc. Quan vaig néixer, la besàvia va dir que volia que em digués així, la meva mare (que volia posar-me Jaume, com son pare) va dir-li ‘Bueno, mujer, le pondremos Francisco pero se llamará Francesc’, i la vella respongué ‘Estos catalanes siempre hacéis coses rares...’. Afortunadament això s’ha tallat”.

En el testimoni de Francesc Castellano, en més d’un sentit, no propi d’una cultura matriarcal i que, per motius d’intimitat, no hem escrit, veiem que sa mare portava la casa, amb una actitud forta en plena adultesa i quan era gran i tot; que era una dona amb esperit emprenedor (venia roba, amb la intenció d’obtenir un sobresou), que era qui feia i desfeia, i que feu un repartiment equitatiu de l’herència. Aprengué cançons i rondalles i ho feu per part de persones molt obertes i que transmetien esperit obert i receptiu a la germanor (va en línia amb l’anarquisme i amb l’esperantisme[4]).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, es publicà lo següent: “A casa nostra, sempre ha dominat més el matriarcat. Potser perquè les dones hem tingut molt caràcter” (Maricreu Roteta), “A casa el matriarcat ha dominat, domina i segueix amb la descendència.

Tenim més caràcter que els homes. I no és menysprear els homes” (Carme Matas Martínez[5]). Jo li responguí:

“Però hi ha una cosa molt important: que la dona concedeix molta lliberta als hòmens i a les dones”  i la seua contestació fou “Totalment d’acord. La llibertat la tenim tots ja que sabem a on podem arribar”.

“La meva dona és mestra (jubilada fa 2 anys). Va anar a un col·legi de monges i jo a un de capellans (cap ordre). Col·legi episcopal molt avançat a la seva època. Teníem classe curricular de català l’any 1966 i no es cantava el ‘Cara al sol’, sinó ‘El meu país’.

La meva dona va treure plaça a l’escola pública i s’hi va estar 44 anys sempre en la mateixa escola. (...) Els nostres fills han estudiat tots a la pública. El gran és metge, el segon és químic i professor en un institut a Barcelona. La tercera va estudiar a Girona, graduada en Administració i gestió pública. La quarta és psicòloga, l’última cursa 5è de Medicina.

La seva mare és qui ha cuidat de la seva vida escolar i de totes les altres vides, hagudes i per haver” (Jordi Company Besora[6]).

En un correu electrònic que vaig rebre, de Rosa Maria Gómez Tosas[7], una amiga de Facebook, l’11 d’abril del 2020, escrivia que “És clar que, a casa nostra, l’anomenada ‘veu cantant’ l’he portada sempre jo, quant a l’educació i en pràcticament tots els àmbits de la llar. (Durant molts anys, el meu marit va ser camioner i no hi era, tret del cap de setmana, així que les regnes les he guiat de la millor manera que he sabut).

He procurat que els nostres fills, per damunt de tot, fossin bones persones i penso que ha anat prou bé. Des de ben petits van tenir llibertat de moviments, inculcant-los la responsabilitat dels seus actes, l’amor familiar, la unitat, el deure, la tolerància...

Ara tenen 39 (noi) i 37 (nena), ambdós són pares i estic molt orgullosa dels meus fills. Són persones emprenedores, creatives, curioses...”

En “Dites, cançons, poesies, contes, costums, Catalunya”, l’11 d’abril del 2020, llegírem “Tinc entés que la dona catalana està considerada una gran administradora” (Maria Reig Pla).



[1] En l’original, “visco”.

[2] Part de l’herència que correspon, directament, als fills, en aquest cas, al fill petit, la germana de l’entrevistat.

[3] L’espiritisme, d’acord amb el DCVB, és la “Teoria dels qui creuen que els vivents poden comunicar-se amb els esperits dels morts valent-se d’un mèdium”, o siga, d’una “Persona a la qual s’atribueix la virtut de comunicar amb els esperits i de servir d’intermediari entre aquests i els homes”.

[4] L’esperantisme és un idioma inventat pel Dr. Zamenhof amb la finalitat de fer de llengua pont a nivell internacional.

[5] Publicat el 12 d’abril del 2020.

[6] Publicat el 12 d’abril del 2020.

[7] Fou la tercera resposta, a través d’Internet, respecte a aquesta pregunta.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada