"El nostre campanar", el llenguatge de les campanes, la terra i Massarrojos

 

En connexió amb aquest escrit de Ricard Jové Hortoneda, ma mare (nascuda en 1943), el mateix dia, per telèfon, em digué “Abans, la gent deia ‘El toc és d’home’, ‘El toc és de dona’, ‘El toc és de mort de dona’ (o ‘d’albat’). O quan tocaven a mort.

Després, ‘a Glòria’; ‘a sometent’ (quan hi havia algun problema).

Aleshores, les campanes eren molt important. Segons el toc, sabien què passava:

‘-Tu has sabut?

-Sí: perquè el toc és d’home / de dona, un albadet...’.

Com una part més de comunicació, de cara a la gent”.

 

Un albat és una criatura morta, normalment, als pocs dies de nàixer i abans de ser batejada.

L'endemà, 31 de gener del 2025, Ricard Jové Hortoneda ens enviava un correu electrònic: "Lluís: coincideixo absolutament amb la teva mare. Pel toc de les campanes, sabíem de qui (o de què) es tractava: home, dona, infant, foc, joia... Ara, ja fa anys que l'Ajuntament activa diversos sistemes d'anunci i el boca orella". 

Tornant al poema “El nostre campanar”, podem llegir

                        “V

 

Quatre campanes el volten,

una per cada costat.

Ulls oberts als quatre vents

que guaiten per totes parts.

 

Oïts que estan sempre alerta

de prop i lluny escoltant;

les corves de les finestres

fan d’orelles i parpalls”.

 

 

En aquestes dues primeres estrofes, les campanes, com ho faria una mare en nexe amb els seus fills, estan obertes. A més, en línia amb el matriarcalisme, es prioritza el fet d’escoltar (i, de pas, que els fills de la vila se senten escoltats). En eixe seny, en acabant, afig que

“Ulls i oïts són les campanes

quan elles quetes estan,

que es tornen llengües i cors

si comencen a tocar.

 

Tot ho escolten, tot ho saben,

amb mirâ tan penetrant

que per foradar els segles

que s’estén per tot l’espai”

 

i, així, el seu llenguatge aplega a tot arreu i penetra en la gent.

A més, com que són una part antiga en la cultura popular i en la simbologia (cal deduir el significat de cada so), el poeta indica que

"De tanta escolta i visió

s’han plenat d’eternitat,

de veus fondes, misterioses,

que corprenen als mortals.

 

Les campanes són la vida

mística del campanar;

l’ànima immortal del poble

que ve dels avantpassats”.

 

 

Tocant a aquests darrers quatre versos, enllacen amb lo matriarcalista (ho fan amb l’ànima, no amb l’ànim), fet que perviu generació rere generació i que es transmet de temps dels ancestres fins el moment en què l’autor els plasma.

Tot seguit, passem a frases que ens evoquen una part de la cultura que és viva en Massarrojos (l’Horta de València) i, igualment, acompanyada de sons agradables:

                       “VI

 

Quatre campanes el volten,

una per cada costat.

Són banderes de victòries

¡sempre invictes, sempre en alt!

 

Les truges semblen senyeres

que porten el pit barrat,

i en lo més alt, unes bandes

que són trossos de cel blau.

 

Tenen, per a ben guardar-les,

escuts en la part de baix,

escuts de bronze i argent

que no s’esmussen jamai”.

 

 

Finalment, com en altres composicions del segle XIX i del segle XX, el sentiment de pertinença a la terra (a diferència de com ho fa la poesia matriarcalista), posa Espanya (forma moderna de dir Castella en el seu objectiu expansionista i assimilacionista, principalment, per la península) per davant de lo valencià, de lo tel·lúric.

Cal dir que, en més d’un cas, hem captat que aquest tret no vernacle està ben reflectit, sobretot, en persones que han estat molt vinculades 1) bé amb lo religiós, 2) bé amb la ciutat i 3), en ambdós casos, amb l’accés a la cultura escrita en castellà i, més encara, amb la cosmovisió castellana (la qual és mística, no naturalista).

En canvi, els qui prioritzen més lo terrenal, no es decanten per lo castellà. De fet, ens hem trobat amb persones que, per damunt de Castella (o del projecte Espanya), prioritzen lo autòcton i, per consegüent, toquen els peus en terra, en lloc de fer com els polítics que, per exemple, es proposen eixamplar la base (Esquerra Republicana de Catalunya, a primeries dels anys vint del segle XXI) o pactar amb el cosmopolitisme:

“Estes banderes i escuts

guien als bons valencians

que, al fer gran la Pàtria Xica,

fan més gran la Pàtria Gran.

 

València és un tros d’Espanya,

tan generosa i lleial,

que d’un tros de la Senyera

forma el Penó Nacional.

 

Quan les campanes voltegen

les banderes desplegant

¡nos crida la Pàtria Xica,

nos crida la Pàtria Gran!”.  

"El nostre campanar", el llenguatge de les campanes, la mare protectora i Massarrojos

A continuació, el poema “El nostre campanar”, el qual figura en l’obra “Estampas de Masarrochos”, del capellà Cipriano Ibáñez Chisvert, exposa sobre el volteig de les campanes i que els seus missatges s’escampen amb gran velocitat (brusentes) perquè siguen rebuts pels habitants de la vila:

                      “III

 

Quatre campanes el volten,

una per cada costat;

quatre artificis d’ingeni

de corda, fusta i metall.

 

Quan les campanes voltegen,

enrotllen la corda al braç

com si tiraren amb fona

per llençar ben lluny el clam.

 

Ixen les veus tan brusentes

per l’arc dels finestrals,

que escampen per tot arreu

sempre, sempre redolant!”.

 

 

Però com si es tractàs d’un edicte, les campanes, fins i tot, mouen els cors de bronze, en línia amb la definició del DCVB, això és, els més insensibles a la pietat, i, per consegüent, hi participa tot el poble:

“Pugen les veus pels aires,

baixen al poble i als camps,

fent vibrar, per sintonia,

els cors de bronze, als de carn.

 

Aleshores, a tres veus,

s’escapen dels cors cristians,

que s’acorden i s’enlairen

plenes d’amor i pietat.

 

I juntes, les unes i altres,

formen el grandiós coral

de pregàries harmonioses

que cap al cel van pujant".

 

Part d’aquests versos podrien evocar aquells valencians (la gran majoria, molt religiosos i d'una religiositat més bé matriarcalista, és a dir, en connexió amb lo terrenal) que, com em digué ma mare, durant una entrevista en el 2020 sobre els seus pares i els seus avantpassats, en tornar a casa (per exemple, l’avi patern de mon avi matern, o siga, de Quico Guillem Fluixà "el paternero", nascut en 1838). Així, mentres l'avi Quico descarregava el carro i l'animal, la muller li parlava i, a vegades, a la tercera, el besavi de ma mare responia:

“-¡Però dona: espera un moment que estic resant!”.

En els versos següents, l’autor del poema enllaça les campanes amb la figura de la mare que acull els fills, que els abraça (ací, possiblement, amb el significat simbòlic d’actes i de festes religiosos) i que els uneix mitjançant la música (la lírica) i, no, com ara, recorrent a lo místic:

                       “IV

 

Quatre campanes el volten,

una per cada costat.

Quatre cors lírics que formen

l’ànima del campanar.

 

Semblen figures humanes

sense peus i sense cap,

de forma màgica feta

per al sentiment cridar.

 

Per això tenen les quatre

els braços ben eixamplats,

posats en Creu, com la mare

que els seus fills vol abraçar” (p. 208).

 

 

I, més encara: tenen un cor receptiu als altres, als sentiments (l’ànima) de les persones, àdhuc, a lo més interior, i aconsegueixen que els missatges siguen joiosos com els sons dels batalls:

“Per això tenen les quatre

el cos ample i modelat

per a guardar en el cor

ressons d’ànima entranyâ.

 

Per això són totes elles

forta vibració coral,

quatre cors forjats amb bronze

que commouen els batalls” (p. 208).

 

Això sí: oberts als diferents fills de la localitat i amb una solemnitat que podríem empiular més amb el seny de fidelitat que no amb el de formalitat davant les màximes autoritats i, per consegüent, captaríem el paper que fa junt amb la dolçor (en nexe amb la infantesa) i amb la tristor (que té molt a veure amb la tardor de la vida), en pro de la germanor (per mitjà de l’amor, amb el significat cristià):

“Que canten amb veus solemnes,

plenes de dolçor i plany

per agermanar als hòmens

amb el sant amor cristià” (p. 208). 

 

En relació amb aquest poema, escriurem uns mots que Ricard Jové Hortoneda (nascut en 1929) ens envià per correu electrònic el 30 de gener del 2025:

"Molt interessant 'EL NOSTRE CAMPANAR', Lluís. M'ha recordat el del meu poble i els campaners que hi va haver durant molts anys, d'una mateixa família. Amb el darrer (i el més recordat de tots), en Leonardo, hi vaig pujar. Jo ja estava retirat. Per al repicar de la Festa Major. En vaig sortir extasiat, Lluís: era un artista.

Encara sort que, havent-se de retirar, la Casa de la Vila va decidir enregistrar els diversos tocs.

Ara les campanes toquen, i ho fan força bé, però, sense el campaner, no fan el mateix so".

"El nostre campanar", esperit comunitari, la terra, la patrona i Massarrojos

Continuant amb el poema “El nostre campanar”, en passar al tema de les campanes, tornem a copsar el sentiment de pertinença a la terra i, igualment, apareix l’esperit comunitari junt amb molts trets matriarcalistes i, per descomptat, el paper comunicatiu que exercien les campanes, mitjançant els distints sons. Primerament, direm que, amb l’accent circumflex (^), plasmem la reducció de la -d- entre vocals (com ara, “Immaculâ” en lloc d’”Immaculada”), amb intenció de no forçar (ni de trencar) l'adaptació lingüística:

“LES CAMPANES

                                   I

      Quatre campanes el volten

una per cada costat;

són filles del patrimoni

que el poble unit ha creat.

      Les ha format a sa imatge,

que és de família exemplar;

molt unida i ben entesa,

de cor ample i front ben alt.

      Família que canta o plora,

del poble sempre al compàs; 

família que viu serena

de cara a l’eternitat.

      Per a entranyar-les al poble,

les ha volgut batejar.

Els ha posat noms de casa

noms dolços i familiars.

      La més xiqueta de totes

és Maria Inmaculâ;

seguix Abdon i Senén,

que són els Sants titulars.

      Després dels Sants de la Pedra,

l’Àngel Miquel té l’entrâ,

i per ser Patrona i Mare

és Assumpció la més gran”.

 

Com podem veure, per una banda, apareix el comunalisme (la vila ha creat les campanes, les ha encomanades, un tret que enllaça amb el matriarcalisme). A mes, aquest detall religiós i, alhora, històric de l’indret, evoca la dita “El cor net i el cap dret”. També es diu que els noms són molt coneguts i de la terra. Agregarem la bona sintonia entre els veïns de Massarrojos, qui han posat els noms de les campanes.

És a dir: les decisions finals han sorgit de la gent del poble, no d’autoritats externes. Després, es reflecteix el paper, important, dels Sants de la Pedra (patrons dels llauradors i protectors de les collites) i, al capdavall, el de la dona (ací, mitjançant un matriarcalisme associat a lo maternal, com a “Patrona i Mare”, això és, àdhuc, com a defensora).

Tot seguit, passa a les campanes:

       “II

 

      Quatre campanes el volten,

una per cada costat,

són tornaveus que interpreten

els grans sentiments humans.

 

     Comencen al toc d’alba,

quan ve a morir la vesprâ,

com missatgers del nou dia

que el bon Déu torna a donar.

 

     Planyen la dolçor de l’Angelus,

quan el jorn ha despertat,

convidant-nos al repòs

en el caliu familiar.

 

     Repiquen a totes hores:

quan se bateja un infant,

si algú es casa, en la Doctrina

que als xics es té que ensenyar.

 

     A vegades també doblen

a mig vol si algú ha faltat,

com uns martells que colpegen

el cor de l’home mortal.

 

     Però quan elles voltegen

en les festes populars,

solten rolls de veus dolcíssimes

que als cors de goig fan brincar”.

 

Per tant, la mort és vençuda per la vida (les festes patronals).

"El nostre campanar", el sentiment de pertinença a la terra i Massarrojos

 

El sentiment de pertinença a la terra en el poema “El nostre campanar”, de José Senent, plasmat en el llibre “Estampas de Masarrochos”.

 

Una obra en què es reflecteix el sentiment esmentat i que figura en el llibre “Estampas de Masarrochos”, del rector Cipriano Ibáñez Chisvert, qui havia nascut en aquest poble valencià (en 1895) ara inserit en la ciutat de València, és “El nostre campanar. Poema religiós-patriótic” (p. 206).

En primer lloc, abans d’escriure’l, traduirem unes paraules del llibre: “El nostre paisà en José Senent, veritable ànima d’artista, fou el cantaire del nostre Campanar. En Lluch, en referència al temperament artístic d’En Senent, escriu així:

‘Sabia captar la bellesa allí on ella es mostrava. ¡Com es delectava contemplant les meravelles de la natura en la serra i en el pla, en els munts i en la mar; l’harmoniós conjunt d’un monument arquitectònic; la subtilitat del detall en el dibuix, en el colorit o en l’expressió d’una representació pictòrica; el vol poètic o les gales literàries dels nostres grans rimadors o prosistes! Davant una obra d’art, se’l veia gaudir i entusiasmar-se, i sabia transmetre els seus afectes i sentiments als qui l’escoltaven i atenien” (p. 205).

Més avant, Cipriano Ibáñez Chisvert addueix “Era també i, com no?, un poeta de cor, però escrigué pocs versos. Sentia, com pocs, la poesia de la vida i de l’ambient, de la forma i del color, del ritme i de la melodia. El seu poema El nostre campanar, dedicat a la magnífica torre parroquial que acampa en el centre del seu lloc nadiu, seria prou per a consagrar-lo com a poeta líric d’alta volada” (p. 205).

La composició, transcrita íntegrament pel capellà, pot evocar-nos eixos versos que estan dedicats a determinats detalls del poble, en lloc de fer-ho a personalitats o, en el camp religiós, a sants de línia mística. En qualsevol cas, afegirem que, com ja indicava un llibret de falles de la ciutat de València en la segona meitat del segle XIX, al capdavall, captem la idea “Per damunt de tot, Espanya”, la qual perviu en la gran majoria de la poesia en llengua catalana, no sols de la primera meitat del segle XX valencià, sinó de la resta d'indrets.

En eixe seny, posarem que, en el segon terç del segle XVIII, polítics catalanoparlants (i la gran majoria dels habitants) del Regne de València, de Catalunya i de les Illes Balears tenien ben interioritzat que una cosa era Castella i, molt distint, les terres en què la llengua catalana era la vernacla. Àdhuc, entre els partidaris dels Borbons.

Amb lleugers retocs, diu així (pp. 206-208):
“EL NOSTRE CAMPANAR

Poema religiós -patriòtic

 

Bastit en pedra tosca de les ‘Pedreres Velles’,

Dispara cap al cel el feix de ses arestes

I s’afona en la roca, d’on trauen meravelles,

Els fills de Massarrojos pedrapiquers i artistes.

Com un pilar firmíssim, brunyit de plata i or,

Campege enmig del poble, com el pare entre els fills;

I com vell sentinella, que vigila un tresor,

Acull entorn les cases guardant-les dels perills”.

 

Per tant, ens trobem davant un símbol (el campanar) que fa un paper semblant al del sant protector d’una vila (advocat dels fills de l’indret, com si fos un guarda, i, igualment, de les cases) i que va associat a trets matriarcals: tot i l’ascens cap al cel (que, sense arrelament, resultaria una característica patriarcal), afona les arrels (simpatia per la terra) i fa que acampe en la població.

Tocant al pilar (símbol que empiula amb la fermesa i amb la rectitud), té dos colors: l’argent (femení, com la foscor) i el daurat (masculí, més pròxim al solar).

Aquests dos detalls enllacen amb poemes en què la banda obaga i, com ara, la clara, en formen part.

En acabant, el poeta indica que

“La talaia del poble és armonia pura,

Entre el cel i la terra, lo món humà i diví.

És columna simbòlica de la nostra cultura,

Que és romana i és grega, cristiana en son destí.

De la clàssica Roma recorda la grandesa

Ferma caixa de pedra, que forma el besament,

On les cornises marquen la proporció i bellesa

Dels finestrals, que mostren les campanes al vent.

Al cim de l’alta cúpula, mamprén olímpic vol,

Gentil templet hel·lènic de sòbria majestat.

Huit columnetes dòriques obrin pòrtics de sol,

Als coloms que allí niuen en plena immensitat”.

 

Per consegüent, l’escriptor connecta l’antigor i les arrels culturals clàssiques (la cultura romana i la grega) amb la cristiana pervivent.

Després, afig

“I al capdamunt la Creu, sagrada victoriosa

Que corona la pedra i es clava en lo cel blau,

On gira la veleta[1] de la Verge Gloriosa

Que és, entre cel i terra, vincle d’amor i pau”.

 

Resulta interessant que, tot i que es tracta sobre el cel, no ho fa amb un personatge simbòlicament masculí, ans amb u, femení i que fa de mitjancer entre lo tel·lúric i lo celestial i, per això, toca els peus en terra: Nostra Senyora, la qual apareix com a triomfant.

 

 

---

[1] Castellanisme, en lloc, com ara, de la forma genuïna “penell”.

Lletra a un amic valencià

Bon dia, Vicent,

Estic totalment d'acord amb les teues paraules en relació amb el PSOE.

Afegiré que no he estat mai afiliat a cap partit polític, ni he votat mai els qui he considerat que no han complit amb la paraula.

En eixe seny, adduiré que no m'he deixat portar per allò de la frase simbòlica que ve el llop (per cert, feble en les rondalles vernacles en llengua catalana, a diferència dels personatges femenins) i que, si una candidatura ha estat motiu de confiança per a mi i, posteriorment, ha enganyat o, com ara, ha fet com qui té la síndrome d'Estocolm encara que hagen abusat d'ella (en aquest cas, dues que, en el 2019, es presentaven com a favorables al dret de decidir de Catalunya i a la seua independència), ja no els torne a votar. 

No vote tampoc els de línia cosmopolita i que ni promouen la llengua catalana, ni els vincles entre les terres catalanoparlants (PSOE, Compromís, Esquerra Unida, ERPV...).

Igualment, no done el meu vot a cap candidatura que parle del tema de la violència de gènere i que no eduque en línia amb el matriarcalisme, perquè una menor de sis anys i dos més em féu una acusació falsa de tocaments i de violació de la intimitat i un oncle seu i una tia (ambdós, germans de la mare) feren xantatge als seus pares i encara no m'han demanat perdó. La mare i l'oncle han ocupat càrrecs polítics (en el cas d'aquest home, no precisament secundari).No en faré públics els seus noms.

I més: "Espanya" és el projecte procedent de Castella (de crear un estat uniforme i en què els altres Pobles ballen els nanos a la cultura tradicional vinculada amb la llengua castellana, àdhuc, en terres on el castellà no és la llengua vernacla). 

A banda, posaré que, en el capítol 894 del llibre "Lo Crestià", de Francesc Eiximenis (escrit en el segle XIV), l'autor diu que lo que caracteritza els castellans és furtar i mentir. Els polítics catalanoparlants que donen vots al PSOE els fa por acabar en la presó pel fet de defendre la llengua catalana i la cultura vernacla i la independència i, en canvi, donen els seus vots a lo que podríem dir "violadors de la paraula". Per a això, no apliquen cap #metoo. 

Per tot això, estic a favor de les persones de bon cor i que permeten que els Pobles matriarcalistes es puguen desenvolupar creativament, així com una mare ho faria amb un fill. I, òbviament, que toquen els peus en terra. Això també val per a qualsevol persona.

**** 

La seua resposta, en la mateixa línia.

Poemes amb dones que porten la iniciativa i educació matriarcal

 

Un altre poema de literatura matriarcal, però plasmat en l’obra “Estampas de Masarrochos”, del capellà valencià Cipriano Ibáñez Chisvert i publicada en 1950, és “El millor forner” (p. 186). Cal dir que, com en altres composicions en el mateix llibre, posa que fou publicat en l’Al·leluia, és a dir, en l’informatiu parroquial de la vila (en aquest cas, en 1946). Per consegüent, reflecteix part de l’ús de la llengua vernacla entre l’Església valenciana, malgrat que persones com N’Antonio Rodilla (rector del Seminari Metropolità de València entre 1939 i 1969), en paraules de Pere Riutort en la seua explanació del 2018, al llarg de la major part de la dictadura franquista (la qual durà de 1939 a 1975), actuassen de manera que “Hi ha hagut capellans que m’han parlat d’expulsions del Seminari perquè el Rector els havia sentit parlar la llengua del seu Poble” (p. 114), de què li parlaren amb gran disgust Manuel Sanchis Guarner, Martí Domínguez  i molts valencians que ell conegué. Això encara influïa en la resposta de moltíssims capellans valencians del primer quart del segle XXI davant la llengua aborigen, àdhuc, en el camp religiós (per exemple, en les misses, en la catequesi, en les publicacions...).

El poema (ací, amb lleugers retocs), en què copsem que lo que deia la dona era lo que es feia, diu així:

“-¿Qui és lo millor forner

de tota la contornada?

-Puix, ¿qui ha de ser? Leandret;

això ja és veu general.

-‘Leandret’, diuen les dones,

‘Leandret, gira’m el pa’,

‘Leandret, les carabasses,

que s’acaben de torrar’,

‘Leandret, els moniatos’,

‘Leandret, lo meu cacau’,

‘Leandret, les rosquilletes;

l’arròs, que és p’a sopar’.

I Leandret fa provetes

i Leandret va tastant

i se posa una panxeta...

que... ¡no dic res! Ha, ha, ha!”.

 

Més avant, en un punt en què l’autor exposa sobre uns sagristans de la parròquia, els personatges femenins porten els pantalons. Així, en el poema “El vespre del estreno del pulpit (Entre Carlos y Micalet)” (p. 192), publicat en un altre Al·leluia, podem llegir (ací, amb lleugers canvis) sobre un home que tractava de fer ostentació davant els altres:

“-¿No sabeu lo que ha passat?

Puix que n’hi ha hagut mal bullit

quan Carlos, el sagristà,

a Miquelet, se l’ha vist,

com un rector, ben plantat,

fent del pinxo, dalt del púlpit,

com si fóra el Magistral!...

‘-¡Amorra i pasta, farol!

¡Baixa prompte d’ahí dalt!

¡Vine ací, a ajudar a Carlos!

¡Vine, àguila imperial!

¡Baixa, rei, preciós, bonico!

¡Baixa, alma angelical!

¡Tot per fer-me el desafio

i dir, després, molt en alt,

que has pujat primer que Carlos

i has guanyat al sagristà!...

¡Ai! ¡I quin equívoc has sofrit!...

¡Eixa pujada no l'hi val!

¡Encara no està beneït!...

¡Ai, Miquelet! T’has colat!”...

 

Adduirem que el fet que u dels tres personatges, dirigint-se a un home, traga mots com “rei”, “preciós” i “bonico” encaixa amb el vocabulari femení tradicional i que, en ma vida (nasquí en Aldaia en 1971), l'he oït, quasi sempre, a dones, però no a hòmens, principalment, quan hi ha més d’una generació entremig (això és, de majors a néts o bé a jóvens), però no entre hòmens. Per tant, altra vegada, si no una dona, un home seria qui, fruit de l’educació matriarcal que hauria rebut, raona amb Carlos: Miquelet. En qualsevol cas, aquests versos tenen un component que enllaça amb el lleure.

 

Matriarcalisme, política, místicisme i associacions

"[El naturalisme basc] es diferencia de 'l'activisme' patriarcal' vigent en Occident i de la seua significació fàl·lico-agressiva, encara que siga de signe no despòtic, sinó benigne. Contestar de la mateixa manera a aquesta agressió, ... equival a recaure en eixe mateix patriarcalisme exogen i en les seues categories i, així, perdre'n les pròpies que són endògenes i tradicionals".

"El matriarcalismo vasco" (pp. 103-104).

Vàlid per a partits polítics.

Aquests mots plasmí ahir en Twitter, on hui, 27 de gener del 2025, Gabriel Bibiloni ha posat

"Reflexió per a acabar el dia.

Els qui es creuen tenir la veritat absoluta i, en nom d'aquesta, estan disposats a exercir la violència contra els qui, segons ells, van errats, són i han estat sempre el més gran perill per a la humanitat.

Bona nit".

https://x.com/RaholaOficial/status/1883200490651144258?t=-XRjF8IBmUtBNKOGlzt7lg&s=19

https://x.com/ramoncotarelo/status/1883512012078235666?t=6pDd69vekqd95XIbCvj5tA&s=19

https://www.elnacional.cat/ca/politica/arran-corts-reivindica-destrossa-carpa-alianca-catalana-barcelona_1352224_102.html

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bona setmana.

Poesia festiva, esperit comunitari, persones obertes, educadors i Massarrojos

 

En un altre passatge del llibre "Estampas de Masarrochos", hi ha el poema “De acòlit a fraret” (pp. 104-105), també en la llengua aborigen i, possiblement, referit al rector José Bau Burguet (1867-1932). Aquesta composició plasma la poesia festiva i l’esperit comunitari:

“N’hi havia un xiquet

recollit per les mongetes

d’un Asilo; molt listet.

Allí viu, com germà d’elles.

 

És lo germanet,

com la flor silvestre:

senzillo, humil,

espavilat, llestre[1].

 

'-¿Per què, al germanet

de les germanetes,

no li’l tenen sos pares

i li posen mestre?'.

 

'-Perquè són pobrets

en béns i pessetes

i manca, a més,

la falta d’exemple.

 

No hi ha lo talent

de pares, que ens veuen

en lo seu fillet

la sang de ses venes'” (p. 103).

 

Com podem veure, com passava en més d’un cas, per exemple, quan un xiquet provenia de casa pobra i no trobaven qui el pogués cuidar i decidien deixar-lo a la porta d’un convent (com, alguna vegada, m’ha comentat ma mare), això apareix en aquest poema.

Igualment, en la segona part de la lletra, un frare parla als xiquets i ell li respon què vol ser de major:

“Al xiquet, porten a escola

tots els dies les mongetes;

el mestre està que redola

al veure com deprenen lletres.

 

Un dia, en l’escola,

se presenta un fraret,

Pare dels que en diuen Missa,

i va i pregunta als xiquets:

 

‘-¿Qui, de vosatros, voldria

fer, amb mi, acompanyament,

perquè l’hàbit vestiria

del Seràfic[2] Sant Francesc?’.

 

Al punt, d’entre els nens,

se’ns planta Angelet,

que així ens nomena

lo nostre xiquet.

 

I allí, en l’Asilo,

fa d’acolitet

i ajuda la Missa

que es diu p’als vellets.

 

Amb veu clara i firme,

cantant com l’aucell,

‘-Jo!’, respon al Pare:

‘-Me’n vaig amb vosté’.

 

‘-Molt bé’, li contesta;

‘-Molt bé me pareix.

Aquesta pregunta,

contesta, xiquet:

 

-¿Vols ser dels que canten Missa

o vols consagrar-te a Déu,

com els frares d’obediència,

treballant en lo convent?...

 

‘-¡De missa, vullc ser-ho;

no calia més!

Tot lo meu anhelo,

mon cor i cervell,

amb molta alegria,

em diuen: -Xiquet!

Has de ser de Missa;

Ministre de Déu!...”.

 

En la part tercera de l'escrit, el xiquet torna al convent, ho comenta a les monges, la Mare li ho aprova i ell li diu que, quan ja serà frare, passarà altra vegada per l’edifici de les religioses per fer missa a vellets:

“Angelet, de l’escola,

retorna al convent.

Les monges li hi veuen

l’alegria ensems.

 

‘-Per què eixa alegria?’,

la Mare li prec.

‘-Ai, Mare!’, li dia:

‘-Demaneu a Déu!!

 

Ha de saber, Mare,

partixc al convent.

Esta flor silvestre

trasplantà al verger

que n’hi ha allà, en Benissa,

la Mare de Déu,

per dir jo, algun dia,

Missa reverent.

 

Jo tornaré un dia,

vestit de fraret,

amb cordó, sandàlies

i el cerquillo[3] fet.

 

Vos diré la Missa

ací, als ancianets,

on estes mongetes,

tot bé em varen fer.

 

Per donar-li gràcies,

a Déu i a vosté,...

veurà tot el poble

quin sermó faré’”.

 

Finalment, en la part quarta de la composició, podem llegir

“Se’ns volà a Benissa

dient Angelet:

‘¡JA VEUREU, MONGETES,

QUINS SERMONS FARÉ!...”.

 

Per consegüent, l’escriptor (possiblement, el capellà José Bau Burguet) es decanta per grups socials interessants: els infants, els qui acullen xiquets i persones majors (ací, les monges), els mestres (en aquest cas, religiosos, com havia estat costum durant molts segles) i, a més, pels vellets.

---

[1]  Aquest mot, possiblement, siga “llest” i es tracte d’una adaptació per fer rimar “silvestre” i “llestre”.

[2] En el DCVB, figura com “Qualificatiu que s’aplica a Sant Francesc d’Assís i a l’orde religiosa que ell fundà”.

[3]  Paraula castellana que té el seu equivalent en “serrell”.