Sobre les fadrines no casades

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què vos comentaven sobre fadrines no casades? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 31 d'octubre del 2025 i posteriorment posaren "'Aquella s'ha quedat per a vestir sants! Cuita, que no et passi el mateix a tu,... ¡Au: vés, no siguis tan llepafils!'" (Danielal Gros), "Ses dones fadrines, que havien quedat per a vestir sants, no rebien el tractament de 'vós'; sempre, 'tu'. Un home major fadrí era tractat de 'vós'; i una dona fadrina, de 'tu'" (Rafel Gelabert), "Em sap greu dir-ho, però escoltava, més aviat, un xic de rebaix. Consideraven amb poca importància!!

Em sap greu!!! Però eren altres temps!!" (Roser Canals Costa), "Res" (Lurdes Gaspar), "Sempre hi ha noies no casades" (Àngels Sanas Corcoy), "A casa, ho vàrem viure amb normalitat, ja que la germana de la iaia era fadrina. 

Quan jo demanava 'Per què no es va casar la tieta?', la iaia em va respondre 'No va trobar qui l'estimés com es mereix. Va ser una gran dona'. La vaig estimar mooolt" (Montserrat Cortadella), "No m'hi parava esment" (Joan Prió Piñol), "A casa, no eren de criticar la gent, eren molt de respectar, però sí que, quan parlaven d'algú o d'alguna cosa, te n'adonaves que hi havia uns 'oficis' per a fadrines: les que duien el tema de vestir els sants, de vetllar-los, etc., eren fadrines; el qui tocava les campanes era una campanera (vivia al costat de casa) i també era fadrina" (Àngel Blanch Picanyol), "Bon dia, Lluís!

El que deien és que les fadrines, noies fadrines, es quedavan per a vestir sants. Encara ara hi ha algunes esglésies en què les imatges religioses van vestides de roba. Poques, però.

Bona Castanyada, '25!" (Nuri Coromina Ferrer), "Segons l'àvia, jo no tenia encants per a matrimoni o no era el que desitjava, i tot havia de ser respectat: els humans són canviants en temps i en moments" (Lydia Quera), "Que quedaven per a vestir sants... Un cert menyspreu ser fadrina vella o ser fadrí vell" (Maria Galmes Mascaro), "'Conques', per a dones, o 'Dones per a vestir sants'; per als homes, 'Concos'" (Anna Babra), "Ma mare no deia res perquè es va casar majoreta per a l'època, a trenta-quatre" (Octavi Font Ten), "No recordo si comentaven sobre el tema" (Rosó Garcia Clotet), "Ma mare tenia una cosina que també anava fent-se major i que no es casava. I, ja majoreta, un home la cercava i li demanà que es casara amb ell.

La cosina demanà a ma mare que ella l'aconsellara si es casava amb ell, perquè era pastor i no era molt agraciat. Ma mare li digué que es feia major i que esperava que es casara (si a ella l'agradava). Encara va tindre un fill" (MCarmen Bañuls), "Em sembla que no n'hi havia. No recordo cap dona sense casar-se a la vila... A ciutat, diferent! Normalment, dones amb estudis, la típica secretària" (Quima Estrada Duran).

En el meu mur, el 31 d'octubre del 2025 plasmaren "Que havien quedat per a vestir sants" (Conxeta Fortesa).

Finalment, ma mare, el 31 d'octubre del 2025, per telèfon, em digué "Una germana de l'avi Miquelet (1874), tia de mon pare (la tia Vicenteta), visqué tota la vida en ca la tia Consuelo (la meua àvia paterna, de 1878). I la tia Patrocinio, germana de la meua àvia materna, visqué tota la vida en ca l'àvia Amparo. L'àvia Consuelo, si sabia que venien les amigues de la tia Vicenteta, li feia dolços.

Moltes vegades, les fadrines anaven més a l'església perquè tenien menys obligacions. [ Els qui feien això, ] moltes vegades eren dones". 

Agraesc la generositat de les persones esmentades. 

Una forta abraçada.

Sobre les viudes

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què vos comentaven sobre les viudes? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 25 d'octubre del 2025 i posteriorment plasmaren "No recordo res. En ser jove, no explicava gaire res d'això" (Àngels Sanas Corcoy), "Sempre vestides de negre, cuidant els fills i amb escasses possibilitats de retornar a una vida de parella. Convertides en mestresses de casa, per decret" (Maria Dolors Sala Torras), "Les meves àvies deien que es passaven tota la vida de dol. Des que moria un de la família (germà, pare o avi), ja es vestien de negre i costava de treure's del damunt: es portava molts anys per cadascun dels difunts i moltes vegades ja n'hi havia d'altres traspassos i encara es portava dol del primer difunt.

També n'hi havia que es tornaven a casar, a vegades, viudes amb viudos, i se'ls feia una esquellotada que consistia a fer sorolls amb esquelles o bé amb olles i amb cassoles la nit del casament fins que sortia el nuvi i deia que pagaria una convidada als qui estaven allà fent soroll.

A casa, teníem l'avi, que eren onze germans: tres, de part de la viuda; tres, de part del viudo; i cinc, del nou matrimoni" (Joana Cabiscol Calvès), "La veritat, que no em comentaven res, ni la meva mare, que era de després de l'any 1920. A mi, quan jo era més gran, em donaven pena les velletes que no tenien massa diners: vivien pobres i sense res i tothom tractava d'ajudar-les, si més no, el govern" (M Pilar Fillat Bafalluy), "Segons la meva àvia, que restà viuda, deia que cada una havia de fer el seu camí. I ella sempre continuà fent el mateix: ella, dia rere dia, parlà amb el seu marit, fins a morir, i deia que, si la viuda era dèbil, havia de tornar-se a casar" (Lydia Quera), "Mon pare conta que un oncle seu va restar viudo i que no havia tingut descendència, i es va casar amb una viuda amb fills. I, després no estava content de la segona dona perquè no l'atenia bé i perquè se n'anava molt a ajudar les filles d'ella, i va vindre a contar-ho a ma casa: 'Què podia fer?'.

Mon pare li digué que era normal, que la primera el va cuidar molt bé i que esta era així, però que, com que era casat, ja no podia fer res.

Ma mare tenia una cosina que es casà i que va tindre fill i filla, però, com que l'home bevia, va agafar els xiquets i tornà al seu poble. L'home va faltar i ella restà viuda i es casà amb un viudo més vell que ella i que tenia diners. I les dones li deien 'Mira la rica!, que s'ha casat amb un uelo'. I ella els responia 'Qui és la que es gita amb el uelo?'" (MCarmen Bañuls), "L'única cosa que comentava era que aquesta o l'altra, en tornar-se a casar, la nit de noces, li havien fet esquellots" (Àngel Blanch Picanyol), "Mai m'han explicat res sobre les viudes" (Angelina Santacana Casals), "Sobre el tema, no ho recordo" (Rosó Garcia Clotet), "Res de res, no em van dir... Com saps, estava interna a les monges" (Teresa Maria Marquez Bartolomé), "Depenent dels matrimonis. Normalment, les planyien perquè restaven soles o perquè, fins i tot, havien de pujar els fills. I, d'altres, la iaia, sobretot, deia 'Aquesta plora ara, però no tardarà a saltar i brincar. És una fresca'" (Montserrat Cortadella).

Finalment, ma mare, el 25 d'octubre del 2025, per telèfon, em digué que "La persona que tenia béns, tenia suport. Si eren pobres, s'ho passaven molt malament. I, si eren d'aquestes que tenien espenta, feien com eixa dona que deia 'Tenia quatre filles que cabien baix d'una polleguera i, al sendemà de morir el meu home, ja m'havia espavilat'.

És real, com la mateixa vida".

Agraesc la generositat de les persones esmentades. 

Una forta abraçada.

Vos comentaven sobre l'aigua

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què vos comentaven sobre l’aigua? Gràcies.

Manuel Sanchis Guarner, en l’obra “Els pobles valencians parlen els uns dels altres. III” (capítol sobre l’Horta de València), posa que, en la tradició agrícola valenciana, l’aigua és inseparable de la terra.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem 

****

Quant a missatges, el 24 d’octubre del 2025 comentaren “A la meva àvia, l’aigua li feia molt de respecte. Sempre deia…’El foc té senyor; però l’aigua, no’ (el foc es pot aturar, però l’aigua no)” (Àngel Blanch Picanyol), “Bon dia, Lluís!

Diem ‘L’aigua és vida’.

A Torelló, als anys quaranta, hi va haver una gran inundació del riu Ges (afluent de Ter): es va fer un enorme tap a prop de la  vila i ho va inundar tot.

La iaia Carme, que tenien una petita bodega a prop del riu (Carrer Sant Antoni), acabaren sense botiga, ni casa. Van fer cases barates a la zona sud, cap a Manlleu, i van obrir una petita botiga de queviures amb bótes de vi, també. Hi va haver molts morts. El meu pare (en Pepet), que era a casa seva amb el meu avi Quico, van poder escapar per les teulades fins a un lloc segur i explicava que, en saltar al carrer de la darrera teulada, es va ensorrar com totes les altres. 

També diuen ‘El foc té senyor; que l’aigua, no’.

Fa molt de respecte l’aigua” (Nuri Coromina Ferrer), “Normalment, que l’aigua és molt necessària per a la vida (del camp, del bestiar, per a les persones…)” (Rosó Garcia Clotet), “Oh! I tant! Sense l’aigua, sol, no existiria res” (Àngels Sanas Corcoy), “A cases de Barcelona que tenien dipòsit, deien ‘A veure si, tant dutxar-te, ens deixaràs sense aigua’. Ja veus, Lluís: a cada lloc, ‘lo seu’. O ‘Cada terra fa sa guerra'” (Anna Babra), “L’aigua espatlla els camins. ‘El foc té aturador; però l’aigua, no'” (Montserrat Junqué Plaja), “Per a la meva àvia, era important tenir aigua a casa. Per sort, ella en tenia, però no passava el mateix a totes les cases. Qui no en tenia, havia d’anar a cercar-la a la font” (M Pilar Fillat Bafalluy), “L’aigua era la riquesa de tots i havíem de valorar la quantitat que havíem de menester perquè, així, tot el món podria beneficiar” (Lydia Quera).

En el grup “La Catalunya del Nord”, el 24 d’octubre del 2025 plasmaren “Sense l’aigua, s’acabarà la vida” (Ramona Ibarra).

Finalment, ma mare, el 24 d’octubre del 2025, per telèfon, em digué “La tia Salvoreta (una cosina de ma mare), que era una dona rica (tenia un negoci que guanyava diners) i molt ajudosa i noble, vivia en el Carrer Sagunt de València. Era la subministradora [de molts veïns]. Jo acompanyava ma mare a ca la tia Salvoreta. [ Després de la riuada de 1957, ] en el Convent de les Oblates [ d’Alaquàs], li netejaren el dot de la filla.

Jo també he conegut tindre l’aigua racionada unes hores, potser perquè no n’hi havia prou servici“. 

Sobre el refrany que havien escrit algunes persones i el seu significat, ma mare ens afegí “Jo també ho he dit”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Rituals en la natura

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaven sobre rituals en la natura? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem 

****

Quant a missatges, el 18 d’octubre del 2025 ens plasmaren “Només de flors. Bolets. Alguna cosa més li portaven. El meu pare, molta verdura; tenia una barberia i els naps de Montanyà eren boníssims. Els clients li’n duien” (Àngels Sanas Corcoy), “Nooo” (Lurdes Gaspar), “Home, no sé si es pot qualificar de ritual ben bé, però l’àvia Maria, recordo que la nit de Sant Joan anava cap al bosc a recollir l’herba de Sant Joan abans que sortís el sol. I també ho feia amb d’altres, depenent de la lluna que hi havia” (Àngel Blanch Picanyol), “Si: sempre” (Montserrat Carulla Paüls), “Bé. De la natura, ens ensenyaven plantes que curaven i plantes de verí, que l’aigua era un do de regadiu que devia estat ben col·locada, ja que unes la necessitaven més que altres. La terra es cuidava molt i els arbres i les vinyes, també, perquè no creixessin fongs en cap racó” (Lydia Quera), “No. L’àvia s’acostava a la natura, ensenyava refranys relacionats amb aquesta. De l’àvia, n’aprenia sense voler; era de l’actitud. Sempre va ser així.” (Anna Babra), “De la natura, la nit de Sant Joan: collir herba de Sant Joan per a fer oli.

Anar a s’hort des conreu, a Manacor, i passar es nins pes vimer… que curava ses hèrnies.

Aixecar-se prest i veure ballar el sol.

Cremar tot lo que s’havia retirat de sa casa vell o gastat.

Pintar de blanc al voltant de finestres i porta.

Certament, una nit i un dia entretengut.

Altres: com sembrar alls paus el dia de Sant Pau i recollir el dia de Sant Joan.

Observar ets animals com senyal de canvi de temps…

És molt llarg…

Jo som d’arrels pageses” (Maria Galmes Mascaro).

Adduirem que ma mare, el 18 d’octubre del 2025, per telèfon, en relació amb les paraules d’Àngel Blanch Picanyol, em digué “Nosaltres (els meus germans i jo) anàrem a plantar una figuera una nit de Sant Joan, a l’eixida d’Alaquàs (per ‘Lámparas Montoro’)”. Llavors, li comentí que, en aquesta mena de celebracions, cal veure 1) lo que és la part ancestral, el paganisme (els llauradors, els pagesos,… tradicionalment, tardaren més a estar influïts pel cristianisme i a conservar més lo vernacle), 2) lo que podríem dir les campanyes antipaganes que partien de l’Església institucional (que no de la molt vinculada amb el Poble) des que passà a ser la religió oficial de l’imperi romà i 3) les de la Il·lustració contra lo que consideraven obscurantisme. I, com a exemple, li afegírem el tema de les dones, de les bruixes i dels ensenyaments universitaris d’ençà del segle XIII. Igualment, ens parlà de la importància de l’aigua i de la natura en la vida quotidiana.

Finalment, en Twitter, el 18 d’octubre del 2025 posaren “No és exactament un ritual, però recordo sentir que les dones, quan tenien la menstruació, no podien tocar les sindrieres” (Josep Almirall).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

"Senyora Maria: el cul li se veu", contalla vella

Popular, tret d'una contalla molt vella:

"— Senyora Maria: el cul li se veu.

— Déu que t'ho pague, fill meu".

<<La tia Maria tenia un fill que va estudiar per a rector i que, quan va cantar missa, digué "Jo, en el meu poble, cantaré la missa". És la primera missa que fa un rector.

Allà va anar tot el poble a missa. La dona estava molt pagada, el fill va dir un sermó preciós. 

Però això era que la dona estava un poc sorda i, quan acabà la missa i van eixir al carrer, es girà un aire molt fort que li va alçar el brial.

En veure-ho, la gent començà a dir-li:

"— Tia Maria: el cul se li veu".

"— Gràcies, fill meu", responia tota pagada.

I així acaba la història>>.

Lourdes Hernandis.

Un comentari de Tadeo Femenia a Lourdes Hernandis:

"— Lourdes. Mon pare me la contava també molt pareguda a la teua. La resposta que deia mon pare era... 'Gràcies, gràcies, fill meu, tu que en tens un igual que el meu'".

Publicat en el grup "Rescatem paraules de l'oblit" el 12 de febrer del 2018:

https://www.facebook.com/share/p/1BGmLdsBLJ/.

Comentaris que ens feren en el mur el 17 d'octubre del 2025:

"Que el seu siga tan sabut i bonic com el meu" (Ana Maria Soria Vidal), "Aquest el sabia, si fa no fa, semblant. En lloc de girar-se vent, va començar a ploure i es va alçar la falda i les enagües, i les veïnes l'advertien: 

'— Senyora Maria: se li veu el cul!'.

'— Gràcies, gràcies'!!!!" (Ricard Jové Hortoneda, nascut en 1929).

Vos educaven sobre la terra on vivíeu

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos educaven sobre la terra on vivíeu? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 17 d’octubre del 2025 ens escrigueren “Res de bo” (Lurdes Gaspar), “Sempre. Lo bonic de Catalunya, les festes populars… I, després, de tots els altres llocs“ (Àngels Sanas Corcoy), “Bon dia, Lluís!,

Les meves iaies, més que educar-nos, tenien molt arrelat el fet de ser catalanes i de pertànyer a la terra catalana. A més, la iaia materna Maria, en ser pagesa, ho tenia a la sang. Ja formava part de la identitat, que diríem ara” (Nuri Coromina Ferrer), “Sempre. Segons ells, era la millor terra. Estimada i, amb les seves rondalles, ho feien sentir amb tot. Molt, de fet, la terra era estimada, tantíssim, a la teva llar, com estudiant amb professors valents, savis i honorables. Ara en manquen molt”  (Lydia Quera), “No exactament. Només de la guerra civil. La meva mare parlava molt de la guerra, que, a ella, la va agafar amb dinou anys. I la meva àvia també, però d’una manera molt catastròfica. Va morir a noranta-set anys i sempre tenia por que hi tornés a haver una altra guerra…” (Angelina Santacana Casals), “Sííííí. I tant!” (Maria Dolors Sala Torras).

Finalment, ma mare, el 17 d’octubre del 2025, per telèfon, em digué “Crida l’atenció la quantitat de dones (moltes d’elles, gent jove) que ara s’incorporen al camp”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Solien dir refranys quan veien gent

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿solien dir refranys quan veien gent? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

En correus electrònics, l'11 d'octubre del 2025 ens posaren "Més que refranys, en les converses sortien: dites o frases fetes, relacionades amb el temps, amb la casa o amb els animals" (Rosa Rovira).

En el meu mur, l'11 d'octubre del 2025 plasmaren "Ses padrines parlaven amb dites perquè ets infants no entenguéssim ses xerrarderies que deien o temes tabús.

'Xerrar en termes', li dèiem... Quan era ben nina, vaig aprendre... 'Alerta, que ets infants escolten i processen'..." (Maria Galmes Mascaro). En relació amb l'expressió "Xerrar en termes", escrita per Maria Galmes Mascaro,- l'11 d'octubre del 2025, ma mare, per telèfon, em digué "I parlar-te en clau, si feia falta". "Les meues àvies, sempre; i jo també ho faig perquè en vaig aprendre, d'elles" (Montserrat Junqué Plaja).

Quant a missatges, l'11 d'octubre del 2025 ens agregaren "L'àvia paterna, que no sabia parlar castellà, quan veia un munt de gent, solia dir: 'Molta gent i poques persones...'", "Sí: els refranys eren molt comuns en la seva parla quotidiana" (Joan Prió Piñol), "No ho recorde" (Lurdes Gaspar), "No sols quan veia gent; parlant d'aquest o de l'altre, també.

Quan van fer 'La memòria dels Cargol', l'àvia de la família, a vegades, em recordava casa meva" (Àngel Blanch Picanyol), "De refranys, a casa meva, la iaia en deia moltíssims. És curiós perquè ella no sabia llegir, ni escriure (no em va deixar que jo li ensenyés, per orgull!), però parlava molt bé i sabia els refranys i frases fetes. Era de Ripoll i havia nascut el 1899" (Angelina Santacana Casals), "Deien refranys, sí. Però no quan veien gent, que jo recordi" (Rosó Garcia Clotet), "Sííí. 'Si els pecats fossin a la cara, que n'hi haurien, de màscares'. 'Tal faràs, tal trobaràs'" (Àngels Sanas Corcoy), "El pare sempre acompanyava la mare a missa i deia 'Mira la cua que hi ha. I reparteixen hòsties. I si fossin canapès?'. L'avi deia la dita 'Sembla el mercat del ram'" (Montserrat Cortadella), "'Molta gent i poques persones!'.

'Tants que en va matar el rei Herodes i en som molts!'" (Maria Dolors Sala Torras), "Ma mare deia un refrany que aconsellava prudència amb els desconeguts: 'GOS QUE NO CONEGUES, NO LI FACES FESTES'" (Ximo Caturla), "Solien fer rondalles de tota persona de fora Catalunya i solien encertar" (Lydia Quera).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Contaven rondalles amb balenes que fan de mare

Àvies (o padrines) i mares que contaven rondalles amb balenes que fan de mare.

L’10 d’octubre del 2025, en el meu mur i en distints grups de Facebook, demanàrem “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos contaven rondalles amb balenes que fan de mare? Gràcies”.

Hi ha una rondalla del segle XIX, recopilada pel folklorista català Pau Bertran i Bros (“Niranureta”), en què apareix la Mare-balena.

Quant a missatges, el 10 d’octubre del 2025 i posteriorment ens comentaren “Tot i naixent el 1923, la marona no em va explicar aquesta rondalla, que, per cert, deu ser preciosa” (Ramona Ibarra), “No ho sabia” (Lurdes Closa), “No. Per aquí, eren més ses d’en Tià de sa Real. S’edició que tenc és molt antiga.

Hi ha una part que tracta del Bon Jesús i Sant Pere.

Una altra de quan Déu creà el mon i el dimoni li volgué ficar ma i tot li sortia malament.

I sa darrera, d’en Tià de sa Real,… personatge que, segons tradició popular, va existir. Home de gran cor i que preveia el futur. Es mescla amb gloses. Conten que, quan s’havia de morir, va fer dur un vellet de palla al Palau (Manacor) i el féu encendre… Demanà que cap a on anava es vent i no era s’hora; demana altre pic i es vent havia girat.

Ara sí que és s’hora” (Maria Galmes Mascaro). Com a aclariment, direm que Tià de sa Real és el nom popular de Sebastià Gelabert i Riera (1715-1768), un glosador, pagès i endeví, el nom del qual ha passat, fins i tot, a algunes llegendes. “No ho recordo. Ens contaven moltes rondalles, la majoria inventades; d’altres, molt antigues, però la que tu esmentes, no em ve al cap” (Rosó Garcia Clotet), a qui exposí que, “En aquesta rondalla, la balena simbolitza la dona fins que la xica, com aquell qui diu, té la primera regla i, sobretot, quan passa a la jovenesa”; “No” (Àngels Sanas Corcoy), “En el meu cas, no” (Montserrat Carulla Paüls), “Totalment desconegut. Una rondalla molt polida, però molt enfora de la tradició menorquina” (Xec Riudavets Cavaller), a qui posàrem que “ La xica demana cadena (en el joc de volar un catxirulo o estel, fil) i, a poc a poc, li’n dóna.

Al capdavall, uns jóvens veuen uns cabells (els de xica) i la trauen de la mar.

Té passatges que recorden llegendes en què s’explica el part i el paper de la comare”, “No. Ens explicaven la vida de les sirenes, que estan, tantíssimes, enamorades de la mar, que noi que no les estimés, a la fi, el deixaven sol.

No coneixia la rondalla que has enviat.

La nostra llar era d’històries clares i que no calia repetir” (Lydia Quera), “No” (Anna Babra), “A, casa, no ho havia sentit” (Joan Prió Piñol), “A les ‘Rondalles mallorquines’, n’hi ha una que es diu Mare baleneta” (Eusebia Rayó Ferrer), “No he sentit a parlar mai de rondalles amb balenes…” (Angelina Santacana Casals), “No ho recordo. El que sí que, en les rondalles, quan hi havia un peix gros, deien ‘És la mare'” (Montserrat Cortadella), “No. Mai” (Reme Canet).

Sobre la mocadorada, a una amiga catalana

"Molt bon dimarts, Lluís.

Ja em faràs cinc cèntims de com ha anat la festa. Gaudeix-la força.

Endavant, sempre!

La meva forta abraçada".

Rosó Garcia Clotet, hui, 7 d'octubre del 2025.

Comentaris meus, del mateix dia:

<<— Bon dia, Rosó, i gràcies,

La mocadorada forma part dels actes festius que es fan el 9 d'octubre, amb motiu de la celebració del dia en què es commemora l'entrada del rei Jaume I en la ciutat de València, després que els musulmans es rendissen uns dies abans.

En els forns i pastisseries, si més no, en la comarca de l'Horta de València, que és en la que visc, si hi ha alguna barra de metall, se solen penjar-hi mocadors amples (la majoria).

Tradicionalment, l'home el lliura amb dolços i altres detalls (no sóc versat en el tema) a la núvia.

Passa que és costum que els forns i pastisseries en posen uns quants dies (o una setmana) abans, de la mateixa manera que amb les coques de Pasqua.

Però aquest acte de lligam entre ambdues bandes (nuvi i núvia) es fa el dia 9 d'octubre, coincidint amb la festivitat del País Valencià (ací, llevat d'alguns grups minoritaris, no es diu "Diada", perquè és un mot molt desconegut, exceptat que es faça al·lusió a la Diada de Catalunya).

En el llibre "El matriarcalismo vasco", hi ha un apartat escrit per un coautor, Franz-Karl Mayr, quan parla sobre la figura de l'hermafrodita (recordem el lligam entre els dos germans, en el cas dels Sants de la Pedra, com també el que hi ha entre home i dona i entre mare i filla en moltes rondalles en llengua catalana i en cançons tradicionals eròtiques i, fins i tot, en comentaris vostres sobre parelles catalanoparlants d'abans de 1920).

Aquest estudiós trau Demèter i Persèfone (de la cultura grega i en nexe, per exemple, amb els Sants de la Pedra) i diu que aquest personatge (Hermes, d'on prové part del mot "hermafrodita")...

"pertany, per la seua pròpia naturalesa, a la concepció matriarcal de l'ésser. D'una manera semblant a Dionís, Hermes simbolitza tot lo creat sota el signe de lo matriarcal-femení, de lo (...) que, (...), per al patriarcalisme, significa lo 'irracional'.

(...) Hermes, fill mític de les Mares, (...) simbolitzant la creativitat femenina" (pp. 124-125).

Avant les atxes.

Una forta abraçada>>.

Les fotos són del forn i pastisseria "Mariper", d'Alaquàs (l'Horta de València), on ahir comprí un mocador. 

Molt atents, molt oberts i gust per a vendre i per a tractar el client. 

Per la comarca, és típic fer una mena d'exposició com la que veiem ací.

El mocador que trií ahir, el qual em recordava la natura.

Finalment, exposem uns quants escrits en relació amb el tema:

1) https://pobledebenimaclet.blogspot.com/2020/10/la-mocadora-el-dia-dels-enamorats.html?m=1

2) https://www.consum.es/va/entrenosotros/la-mocadora-i-sant-donis/?fbclid=IwdGRjcANRw3xjbGNrA1HB8mV4dG4DYWVtAjExAAEe229iybmprKCdOeSB1yHunZ6wJ4Tu98L2d0IViWRyNY0KzpqRGU4AcjJMuRc_aem_-o4gfOpPgL8G9iHLhUvHTw

3) https://www.vilaweb.cat/noticies/mocadora-sant-dionis-nou-octubre-piulet-tronador-enamorats/

Vos comentaven sobre els mestres

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què vos comentaven sobre els mestres? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

 

Quant a missatges, el 4 d'octubre del 2025 plasmaren "Sí. Els mestres tenien una feina: ensenyar; perquè educats ja sortíem de casa. I una cosa: l'àvia deia que havia de respectar l'alumnat amb mans, quietes, no per a tocar" (Lydia Quera), "No" (Lurdes Gaspar), "Doncs, no. No anaven o anaven poc. 'Passes més fam que un mestre de l'escola'. Era lo que hi havia" (Fermín Carbonell), "Sí. Era part de la seva existència. I els respectaven molt" (M Pilar Fillat Bafalluy), "Sí. Ma mare havia anat a una escola de monges a Sant Boi de Llobregat i sempre feia referència a una monja (la germana Salvadora, de l'Arboç del Penedès) que era un àngel. Transmetia amor i estimació en totes les seves paraules. Les ensenyava a estimar els animalets, les flors, la natura i tot el que envoltava l'entorn dels infants. També els va inculcar l'amor a Catalunya. Ma mare era molt petita i la va marcar tota la vida" (Joan Prió Piñol), "Les monges Carmelites de la Caritat. Eren franquistes total" (Àngels Sanas Corcoy), "Per a la iaia, eren una institució, eren 'sagrats'. Per a la mama, també, però ja amb matisos diferents: posava els punts sobre les is" (Montserrat Cortadella), "Ma mare anava a costura (ella ho deia així) i la mestra na Bernarda tenia una canya llarga i, sense moure's del lloc, la feia usar per a pegar els alumnes, però era una bona mestra.

La cunyada de ma mare era mestra i, en la dictadura, no estava del tot d'acord del model d'ensenyament i li tocava tragar" (Octavi Font Ten), "Mai van anar a escola, cap de les dues" (Xec Riudavets Cavaller), "Sí. L'àvia Maria sempre deia que se'ls havia de respectar i fer cas del que deien, que els estudis i aprendre eren molt importants" (Àngel Blanch Picanyol), "Alguna vegada, sí!" (Angelina Santacana Casals).

Adduirem que, com escriguérem sobre la qüestió a unes quantes persones, "Un amic meu que estigué en el nord de Xile, en contacte amb la cultura colla, matriarcalista, tenia clar que l'escola oficial és u dels mitjans per a tractar de reduir els grups culturals (ací, els catalanoparlants) que no són de la línia del poder.

Com a exemple, hi ha llibres que, quan escriuen sobre l'ensenyament públic en els segles XVIII i XIX, parlen de la resistència cultural dels autòctons a eixe mitjà.

La matriarca d'on ell visqué treia de l'escola els xiquets colles. A canvi, ella els formava explicant sobre la cultura tradicional del Poble, sobre la natura...". 

En resposta a aquests mots sobre els colles, Àngel Blanch Picanyol, el 4 d'octubre del 2025 ens afegí "En el cas de Moià, que és el que jo conec, els mestres de l'escola pública, molts, eren del mateix poble.

Quan era petit, encara en vaig conèixer algun (i alguna) que ma mare em deia que havien estat mestres. I eren de la vila.

I el cas de l'altra escola: la dels escolapis (a Moià, hi havia seminari). Si bé és cert que, lògicament, hi havia un component religiós prou important, i polític de cara a la galeria, per a dins, era diferent. Eren una gent que estava molt amb el poble.

En el cas de l'oncle de ma mare, qui era Procurador General de l'Escola Pia i que estava al Vaticà, va deixar el càrrec per desavinences amb el Papa i va tornar a Catalunya, on feia classes de català camuflades per classes de religió. El català era prohibit ensenyar-lo, però ell ho feia i, qui l'aprovava, automàticament, tenia aprovada la matèria 'Religió'". 

En el meu mur, el 4 d'octubre del 2025 ens indicaren "A casa, ens deien que s'havia de respectar els mestres. I que l'educació s'ensenyava a casa i, a l'escola, les matèries" (Rosó Garcia Clotet).

Agraesc la generositat de les persones esmentades. 

Una forta abraçada.

Nota: Les fotos són del llibret "'La Abuela Damiana'. Vivències que perduren" (pp. 20-21), imprés en el 2017.

Comentaven sobre hòmens que servien dones

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, vos comentaven sobre hòmens que servien dones? Gràcies.

Hi ha un exemple en el llibre “Poesia eròtica i burlesca dels segles XV i XVI” (p. 179), de Vicent Pitarch junt amb Lluís Gimeno, en l’obra “La cric-crac”, de Valeri Puig i estampada en la ciutat de València en l’any 1556.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 3 d’octubre del 2025 ens posaren “No” (Lydia Quera), “No” (Lurdes Gaspar), “La Vall [ d’Uixó] era menuda, mai ho han dit. Però que hi havia (i que hi ha) homes i dones ‘llepolets’ i ‘llepoletes’, és a dir, que tenen relacions sexuals amb homes (o amb dones) fora del matrimoni” (Octavi Font Ten), “Pensa que, a les cases on hi havia ‘gentils donzelles’, hi havia animals al pati i a la cort: gallines, cabres, porcs, gossos, gats, mules… I els criats ‘homes’ no tenien inconvenient a tractar-los…

Les criades eren més de cambra, d’higiene i de cuina…” (Joan Marrugat), “Jo crec que, en el fons de tots temps, hi ha aquesta sexualitat natural i que continuarà essent-ho!!!!” (Roser Canals Costa), “No. Potser, en alguna rondalla de dracs i princeses; però, com a fets reals, no” (Joan Prió Piñol), “Ho desconec” (Xec Riudavets Cavaller).

En el meu mur, el 3 d’octubre del 2025 ens plasmaren “No em van parlar mai d’això” (Teresa Maria Marquez Bartolomé).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.