Contaven rondalles amb balenes que fan de mare

Àvies (o padrines) i mares que contaven rondalles amb balenes que fan de mare.

L’10 d’octubre del 2025, en el meu mur i en distints grups de Facebook, demanàrem “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos contaven rondalles amb balenes que fan de mare? Gràcies”.

Hi ha una rondalla del segle XIX, recopilada pel folklorista català Pau Bertran i Bros (“Niranureta”), en què apareix la Mare-balena.

Quant a missatges, el 10 d’octubre del 2025 i posteriorment ens comentaren “Tot i naixent el 1923, la marona no em va explicar aquesta rondalla, que, per cert, deu ser preciosa” (Ramona Ibarra), “No ho sabia” (Lurdes Closa), “No. Per aquí, eren més ses d’en Tià de sa Real. S’edició que tenc és molt antiga.

Hi ha una part que tracta del Bon Jesús i Sant Pere.

Una altra de quan Déu creà el mon i el dimoni li volgué ficar ma i tot li sortia malament.

I sa darrera, d’en Tià de sa Real,… personatge que, segons tradició popular, va existir. Home de gran cor i que preveia el futur. Es mescla amb gloses. Conten que, quan s’havia de morir, va fer dur un vellet de palla al Palau (Manacor) i el féu encendre… Demanà que cap a on anava es vent i no era s’hora; demana altre pic i es vent havia girat.

Ara sí que és s’hora” (Maria Galmes Mascaro). Com a aclariment, direm que Tià de sa Real és el nom popular de Sebastià Gelabert i Riera (1715-1768), un glosador, pagès i endeví, el nom del qual ha passat, fins i tot, a algunes llegendes. “No ho recordo. Ens contaven moltes rondalles, la majoria inventades; d’altres, molt antigues, però la que tu esmentes, no em ve al cap” (Rosó Garcia Clotet), a qui exposí que, “En aquesta rondalla, la balena simbolitza la dona fins que la xica, com aquell qui diu, té la primera regla i, sobretot, quan passa a la jovenesa”; “No” (Àngels Sanas Corcoy), “En el meu cas, no” (Montserrat Carulla Paüls), “Totalment desconegut. Una rondalla molt polida, però molt enfora de la tradició menorquina” (Xec Riudavets Cavaller), a qui posàrem que “ La xica demana cadena (en el joc de volar un catxirulo o estel, fil) i, a poc a poc, li’n dóna.

Al capdavall, uns jóvens veuen uns cabells (els de xica) i la trauen de la mar.

Té passatges que recorden llegendes en què s’explica el part i el paper de la comare”, “No. Ens explicaven la vida de les sirenes, que estan, tantíssimes, enamorades de la mar, que noi que no les estimés, a la fi, el deixaven sol.

No coneixia la rondalla que has enviat.

La nostra llar era d’històries clares i que no calia repetir” (Lydia Quera), “No” (Anna Babra), “A, casa, no ho havia sentit” (Joan Prió Piñol), “A les ‘Rondalles mallorquines’, n’hi ha una que es diu Mare baleneta” (Eusebia Rayó Ferrer), “No he sentit a parlar mai de rondalles amb balenes…” (Angelina Santacana Casals), “No ho recordo. El que sí que, en les rondalles, quan hi havia un peix gros, deien ‘És la mare'” (Montserrat Cortadella), “No. Mai” (Reme Canet).