Sobre els de ciutat

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què opinaven sobre els de ciutat? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 29 de novembre del 2025 comentaren "Que eren uns consentits" (Lydia Quera), "No eren del camp" (Anna Babra), "No res" (Lurdes Gaspar), "Bon dia,

La dicotomia camp-ciutat era molt més viva que ara, però no record que els de ciutat menyspreessin els del camp. En canvi, sí que els del camp eren menystinguts com a gent curta de gambals i de costums poc refinats" (Xec Riudavets Cavaller), "La gent de vila deien als de Palma (Ciutat de Mallorca) 'llonguets'. Un llonguet és un panet de farina blanca que només podia consumir la gent amb doblers. I aquesta denominació és anterior a 1920" (Antònia Rotger Tous), "No ho sé pas" (Àngels Sanas Corcoy), "La meva iaia, a partir dels set anys, se'n va anar a treballar de cuinera en una família de Vic que tenia una empresa de llonganisses. I, llavors, ella sabia cuinar molt bé, molt bé. Hi havia tota una colla d'aquesta gent, que venien de Barcelona, que, una vegada a l'any, es reunien a Vic i la iaia els cuinava.

A vegades, els havia fet, sobretot, vedella amb suquet; i, a vegades, era porc, de manera que eren incapaços de descobrir si era una cosa o una altra. Li deien 'Oh, Lores!, que saps tant de cuinar! Mira: fes-ho com tu vulguis'.

A més, ella tenia tota una colla de tècniques per a mantenir el menjar, que no fos dolent... La gent de Barcelona, molt 'civilitingos', però, a l'hora de cuinar, res de res.

Ella venia de pagès i, quan anava a la ciutat, era una persona que havia après moltíssim, que havia fet molts amics en la família, que l'havien tractada molt bé. Ella també havia compartit una mama amb una altra. Sempre considerats, una mica, a vegades, 'saberuts'. Els 'pixapins' deien als de Barcelona" (Maria Dolors Sala Torras), "Les meves àvies vivien a Ciutat, tot i que les dues eren nascudes a vila. No recordo que comentessin res.

Però els barcelonins tenim la fama, en les viles, de 'Pixapins, ser de can Fanga i quemacus'.
Can Fanga ve de quan els carrers de l'Eixample encara no eren empedrats (avui dia escalfats); i, quan plovia, romanien enfangats.

El 'Quemacu', de quan els de ciutat anaven a una vila i deien 'Oh!, que macu és aquest lloc'

El 'pixapins' m'ho puc imaginar, però no ho sé" (Rosó Garcia Clotet), "Deu ser el que a Catalunya en diuen 'pixapí'. Nosaltres vivíem a la ciutat, concretament, a Barcelona. Vivíem al barri i baixàvem a comprar a Barcelona" (Maria Mercè Piazuelo Fàbrega), "Despectivament: parlaven dels senyorets de Barcelona, però, en canvi, tot i les dificultats que a principi del segle XX podia haver-hi per anar de Moià a Barcelona, baixava moltes vegades" (Àngel Blanch Picanyol), "I, als de Girona, ens diuen 'pixapins' o 'can Fanga'. Aquesta darrera la diuen sense saber el perquè. La iaia i la mama, que tenien gent al 'tros', molts cops deien 'No sabeu el que lluiten la gent del camp, perquè nosaltres pugem gaudir dels productes'" (Montserrat Cortadella), "Per les terres de Girona, sempre s'ha tingut un punt de mira especial pels de la gran ciutat, que, en el nostre cas, és Barcelona.

La meva àvia criticava que algunes senyores usessin pantalons per a anar a la muntanya. També es mofaven de la manera de parlar. A Girona, pronunciem molt les 'a' i les 'e' neutres, cosa que no passava tant amb la parla barcelonina. Ja en època de la meva mare, als estiuejants de Barcelona, els dèiem 'els de can Fanga' i, més recentment, 'pixapins'" (Fina Pujolràs).

En el meu mur, el 29 de novembre del 2025 posaren "Crec que, en públic, no es pot dir...

Menyspreu total" (Maria Galmes Mascaro), "L'àvia Teresa deia que els de la capital no sabien res i que tot ho malmetien.

La mama vivia a Barcelona des que hi va anar a estudiar... No li agradava Reus, ni la vila: era feta a Barcelona" (Teresa Maria Marquez Bartolomé), "Als de Palma, els anomenaven 'llonguets' o 'panesillos'" (Conxeta Fortesa).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Vos comentaven sobre la religió

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaven sobre la religió? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 28 de novembre del 2025 comentaren "La mare era creient, però no anava a missa perquè ella sempre deia que no creia en els capellans" (Àngels Salvador), "Les meues àvies eren, per tradició, catòliques fins al moll de l'os, però poca cosa podien comentar perquè eren totalment analfabetes" (Xec Riudavets Cavaller), "No els agradaven els capellans" (Angelina Santacana Casals), "Ma mare tenia un oncle rector i ella deia que l'oncle, deia uns anys abans de la guerra civil: 'Em sap greu per la família, però, per culpa meua, patireu vosaltres'. Es va morir abans de començar la guerra" (MCarmen Bañuls), "Nosaltres som catòlics i sempre la dignitat, l'educació, resar, ajudar i conversar sobre el bé. Era, dia a dia, a la taula i passejant, fins i tot, admirant la natura.

La missa, a tot festiu, i ajudar els qui no tenien, era complir" (Lydia Quera), "Sí. Eren molt religiosos, tota la família. Tenc besties monges. Es complia amb tot el que manava l'Església" (Margarita Frau Mir), "Passatges bíblics, més aviat, com qui explica una rondalla" (Joan Prió Piñol), "A casa, ni mares, ni àvies no eren pas de parlar de religió. L'única frase que podria considerar entroncada amb la religió o amb la moral, vaja..., que la meva àvia la repetia molt, era 'Tal faràs, tal trobaràs'. I també 'El que no vulguis per a tu, no ho vulguis per a ningú'" (Isabel Esteve Bertomeu), "Eren conscients i respectuoses. Ara, allò de rates de sagristia, no ho havien estat mai" (Maria Dolors Sala Torras), "Bé, més que comentar, ja es veia. La religió formava part del dia a dia, d'ençà d'anar a missa de vuit, entre setmana (no cada dia), fins a missa de dotze (aquesta era imperdonable) els diumenges; els actes religiosos que es feien durant la festa major i que es vivien com una autèntica festa; el fet de relacionar les feines del camp i els esdeveniments de l'any amb els sants, etc. Eren, ja, coses naturals. No havies de fer una cosa a la fi de gener, sinó per Sant Sebastià; o a l'agost, sinó per la Mare de Déu d'Agost" (Àngel Blanch Picanyol), "La besàvia havia llegit la Bíblia. La iaia era molt creient i, quan algun home deia 'Me cago en Déu', aquesta boca s'enfadava molt.

I la mama (1926) havia anat a escola de monges i havia viscut amb la seva mare i amb l'àvia. També era molt creient: a la nit, resava o se signava davant la Creu que llavors teníem al menjador i una capella petitona on hi havia un Sagrat Cor i tres fotos dels difunts: la besàvia, la iaia i l'avi.

Dins aquesta capelleta, toot molt ben posat, tenia la seva foto de casament i la foto de comunió de les bessones.

Podria fer un dibuix. Ho tinc molt present.

No ho vaig demanar mai, però el noi no el tenia enlloc (cap foto), vull dir; i aquest era sagrat per a ella" (Montserrat Cortadella), "La meva mare era bona cristiana (i la seva família, també ho era) i, sobretot, de fets.

A nosaltres, junt amb el meu pare, ens van ensenyar a ser bons cristians de fets, més que de resar i místics, per a fer feliç les persones" (Roser Canals Costa), "No" (Montserrat Carulla Paüls), "Feien que féssim el que tocava. De fet, simulaven. En aquella època, no es podia fer res més" (Anna Babra), "En ma casa, eren poc de religió però la meua iaia, de costums fixos, no anava quasi mai a missa, però la seua religió era la catòlica: per a ella, era la vertadera; i, per a ma mare, també" (Carmen Mahiques Mahiques), "La meua àvia no anava a missa. Era el franquisme. Deia 'Tenia mal les cames'" (Lurdes Gaspar), "Ma tia, germana de ma mare, ens parlava de religió (no moltes vegades); ma mare deia que no feia falta anar a l'església a resar a Déu, ella tenia altres feines a casa i que Ell l'escoltaria quan li resés" (Octavi Font Ten), "A casa meva, no érem practicants de cap religió. Teníem la influència catòlica que ens corresponia com a autòctons catalans, però, a la nostra vida, la religió no ocupava cap lloc més important que el natural de la tradició en festivitats i en celebracions. Segurament, per motius diferents, si es tractava de la família materna o de la del pare, la nostra realitat era d'indiferència pel tema religió" (Maria Mercè Piazuelo Fàbrega), "Sí" (Fermín Carbonell Barbera), "La meva àvia no parlava gaire de religió, però, en secret, em va dir que creia en l'espiritisme" (Lui Sarrià), "I tant! A casa, es resava cada dia el roser, se'ns ensenyava a resar moltes oracions i es parlava molt de Déu, de la Verge, de Jesucrist quan predicava i quan feia miracles...

Es relacionava molt la religió amb la bona conducta i se'ns inculcava la temor de Déu ( o a Déu)" (Fina Pujolràs).

En el meu mur, el 28 de novembre del 2025 plasmaren "Més que comentar, ens feien passar el roser cada vespre" (Conxeta Fortesa), "A casa, no s'acostumava a parlar de religió, que recordi" (Rosó Garcia Clotet), "Sí: feien creure i anar a missa. La meva àvia Ramona, als seus fills, en concret, a ma mare" (Ramona Ibarra).

En Twitter, el 29 de novembre del 2025 posaren "La que em feia d'Avià (a Gironella) no anava a missa, però era l'entesa a vestir els morts i a reunir les senyores per al darrer comiat. Mai hi vaig veure un capellà a les cases dels difunts a les que m'hi duia. Era habitual per a mi. La vila li tenia un gran respecte, ja m'enteneu" (LO HÒBBIT).

Finalment, ma mare, el 28 de novembre del 2025, per telèfon, en relació amb passar el roser, em digué que "Moltes vegades, en ma casa, es feia moltes nits.

En això, mon pare, més que ma mare. Ma mare, poc: era ell qui hi portava la iniciativa.

En la família, hi havia un capellà o dos, per exemple, el pare Guillem.

L'avi patern de mon pare (1906), molts dies, quan tornava del camp, ho feia resant".

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Els músics convidats en la vila

Rondalla que hui, 27 de novembre del 2015, m'ha contat ma mare, per telèfon:

"Contava mon pare que els músics, que passaven més fam que garró, tenien fama d'anar a viles a tocar i que els convidaven a canvi de fer-los un sopar.

En aplegar a una vila, els del lloc digueren:

— Fem-lo molt caldós.

I aquells músics digueren:

'— Con pan, lo sacaremos' [ = Amb pa, el traurem].

Al capdavall, als de la vila, els eixí car perquè els demanaven pa per a sucar el xocolate".

Cal dir que ma mare me l'havia narrada més d'una vegada, de fa anys ençà.

Son pare (1906-1992) era molt aficionat a la música i li agradava la música de banda.

Agraesc la generositat de ma mare.

Dones que cercaven dona al seu germà

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaven sobre dones que cercaven dona al seu germà? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 22 de novembre del 2025 i posteriorment ens comentaren "No, mai" (Pilar Arnau Segarra), "No en sé res" (Lurdes Gaspar), "Era més petit el meu germà" (Àngels Sanas Corcoy), "Jo no ho he sentit mai" (Xec Riudavets Cavaller), "No. La meva àvia tenia una dita: 'Si vols home per casar-te, sempre tira bé la canya i tindràs peix'" (Lydia Quera), "No. Mai" (Angelina Santacana Casals), "Doncs el cert és que, almenys, a casa meva, deixaven fer. Això sí: abans de casar-se, havien de firmar, davant notari, els Capítols Matrimonials" (Àngel Blanch Picanyol), "Aquesta no la sé" (Joan Prió Piñol), "No en sé res" (Maria Dolors Sala Torras), "No" (Assumpció Cantalozella), "A casa, no varen intervenir; varen ser lliures (els homes)" (Montserrat Cortadella).

En el grup "Cultura mallorquina", el 22 de novembre del 2025 posaren "Qualque cosa he sentit...

'Call, call, dues cebes i un ai:

una, teva; i una, meva.

I una que te'n vull donar.ccccccccccccc                                                      d

Si et cases amb so germà,

seràs cunyadeta meva'.

 

Una cançoneta que canta mumare, de noranta-set anys" (Maria Galmes Mascaro).

Cal dir que, com escriguérem a alguns col·laboradors, en el llibre "Europa indígena matrilineal. Los vascos", de Mari Carmen Basterretxea i publicat en el 2022, l'autora indica que, en temps de l'historiador romà Estrabó (ca. 63aC- ca. 20 dC), "Els autors [ romans] indiquen que l'herència és matrilineal i que són les germanes qui hereten la casa i qui cerquen dona al seu germà" (p. 67). 

En el meu mur, el 22 de novembre del 2025 plasmaren "No es va escaure... L'oncle, el van afusellar a la guerra amb vint-i-tres anys..." (Teresa Maria Marquez Bartolomé).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

La terra, les havia fetes com eren

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿la terra, les havia fetes com eren? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 21 de novembre del 2025 comentaren "Crec que sí. La terra l'estimaven de tot cor, la cuidaven. I cantaven fent les feines (plantant, recollint i, fins i tot, rebolcant-se, amb carícies). Jo, moltes vegades l'acompanyava; i totes dues, a terra. I crec, de veritat, el mateix. Les viandes més bones" (Lydia Quera), "Van viure el pas de garrofers a tarongers. Molta feina" (Lurdes Gaspar), "Sí: eren genuïnament catalanes" (Joan Prió Piñol), "Supose que sí" (Octavi Font Ten), "Jo no ho sé" (Àngels Sanas Corcoy), "Condicionaven prou" (Fermín Carbonell), "La terra i la societat d'aquells temps, fins i tot, les dificultats i el silenci imposat" (Anna Babra), "Doncs, un 'Crec que sí!!?'. Ella era la petita de deu germans. Una mare (la meva àvia) molt treballadora. I ella ho va mamar" (Roser Canals Costa),"En el cas de la meva àvia, totalment. El fet de viure a pagès: tot i gaudir de privilegis que, segurament, molts de la vila no tenien, tothom s'havia d'arremangar per a treballar, l'amo i tot (el meu besavi).

Com deien, al matí, quan t'aixecaves, t'havies de lligar fort les espardenyes. La vida també era dura. I els horaris i els costums que tenia a pagès, mai els va deixar, fins i tot, ja quan era velleta: aixecar-se molt d'hora, cercar (en molts casos) la cura amb les herbes abans que a la farmàcia, el continuar tenint conills i gallines a la vila, les caminades diàries pel camp, la serietat i la paraula donada, etc..

Només a l'hivern, quan aconseguíem que vingués a Barcelona (perquè, a Moià, feia molt de fred i casa seva, tot i ja viure a la vila, era un casal de quatre plantes i una pallissa), doncs era que no s'aixequés abans de les nou del matí" (Àngel Blanch Picanyol), "Ho desconec" (Xec Riudavets Cavaller), "No recordo que es parlés sobre aquest tema" (Rosó Garcia Clotet), "Jo crec que la terra ens omple de sentiments i de fets per a tots. I també les arrels. Són els nostres costums" (M Pilar Fillat Bafalluy).

Finalment, ma mare, el 21 de novembre del 2025, per telèfon, em digué "Depén de lo que anaven pel camp".

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

"Un batle com se'n solen estilar", relat sobre el segle XIX en el Regne de València

Bon dia,

En el relat “Un alcalde com se’n solen estilar”, el folklorista Francesc Martínez i Martínez fa una exposició interessant de la visió de la política més de segle i mig després de la batalla d’Almansa i de l’anul·lació dels furs del Regne de València (1707) i, és clar, del naixement jurídic d’Espanya (en el segon terç del segle XIX). A més, pot evocar-nos un memorial de greuges que, en 1760, enviaren representants polítics dels històrics regnes d’Aragó, Catalunya, València i Mallorca al rei Carles III, qui ho era d'ençà de feia poc. Diu així, però referent al segle XIX i a temps posteriors:

“En este segle passat [= XIX], quan estava ja ben afermat el sistema caciquil en què els alts funcionaris la responsabilitat sols la tenen de nom i les lleis són una espècie de xàrcia a on resten arranjades les sardines i els aladroquets, però que els marrocs les foraden i les esgarren a son plaer, en què les persones que ocupen quasi tots els càrrecs públics, salvant, per descomptat, honradíssimes excepcions, han de fer renúncia de son criteri, per no dir de son decor, i, tancant els ulls, ser dòcils instruments de la voluntat i, fins i tot, de les passions dels caciquets, hi havia en Teulada un alcalde imposat per u dels dos polítics que manifassejaven en els districtes de la Marina. L’esmentat funcionari tenia per nom Pallot, i, per este, més que pel de pila, era conegut.

Va ocórrer, doncs, que aplegà a Alacant un Quefe polític nou i desfilaren pel despatx d’aquell tots els batles de les viles de la província. Li tocà el torn al que ens ocupa, que fon molt ben rebut per son superior: estava ben recomanat.

En la conversació, se li va ocórrer demanar, al representant del poder central, si en Teulada tenían buen clima, a què el molt llest Pallot respongué: ‘No, senyor: allí no tenim clima’.

Acabada l’entrevista, s’enxancamallà amb son caminador ruquet, plantant-se en la seua vila en una jornada llarga. Ja allí, demanat pels seus amics per la visita al Quefe, desvanit, respongué: ‘Molt bé’: és planot i trempat. Però, si jo no estic llest, ens posen una contribució nova, puix que em va demanar si ací teníamos buen clima. Jo pensava què seria allò, però, de seguida, em vaig dir ‘Alguna cosa per a tirar-nos nova contribució damunt’ i li vaig respondre que nosaltres no tenim això. ¿Què vos pareix, si no estic llest? ¡Ens la carreguem i, després, qualsevol se la tira de damunt!” (pp. 143-144).

Per consegüent, ja podem fer-nos una idea del motiu pel qual els refranys en llengua catalana referents a Castella no són precisament favorables als castellans: “De ponent, ni vent, ni gent, ni casament”. Sobre aquest tema, considere que seria interessant fer una recerca sobre l’actitud cultural en les parelles mixtes (de catalanoparlant i castellanoparlant) i, per exemple, el tema de la violència de gènere, el de la mentira i el de generositat, perquè, d’acord amb alguns comentaris que hem rebut en l’estudi sobre el matriarcalisme, podem dir que n’eixirien resultats sucosos. Nogensmenys, no forma part del nostre estudi.

Finalment, adduirem que, en el primer quart del segle XXI, al meu coneixement, cada vegada m’estranyava menys que molts polítics del moment preferissen menysprear la cultura tradicional vernacla. Com a exemple, en el País Valencià, Mónica Oltra, Joan Ribó, Joan Baldoví, Ximo Puig… Eixos, per “l’esquerra”. I ho feien en nom d’acabar amb l’obscurantisme o bé pels pactes amb partits espanyolistes i, així, patriarcals com la cultura castellana. I, per l’altra banda (la dreta), la batlessa entrant de la ciutat de València, María José Català, en el 2023, molt prompte, parlà de claredat. En conjunt, ambdós grups van cap a “la claror”: simbòlicament, cap a lo patriarcal. 

Mentrestant, la cultura tradicional vinculada amb la llengua catalana és matriarcalista. 

El naixement del primer nét

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què vos comentaven sobre el naixement del primer nét? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 14 de novembre del 2014 comentaren “Els agradava” (Anna Babra), “I tant!! Estaven joioses!!! Era sang de la seva sang i, encara que no fos així, elles els estimaven amb delit!!!” (Roser Canals Costa), “L’àvia, no ho sé. La mama va dir ‘Una altra dona per a continuar lluitant i rebel·lant-se’ contra el patriarcalisme…

Tinc tres filles… Tres lluitadores de mena” (Teresa Maria Marquez Bartolomé), “Bon dia, Lluís,

Jo, com que vaig ser la primera, vaig peix.

El que sí que recordo és que una tieta paterna em deia ‘És que tu…, com que vas ser la primera…’.

Acompanyava, ajudava. En una paraula: una ruca de càrrega” (Montserrat Cortadella), “Res” (Lurdes Gaspar), “Que eren meravellosament felices: un present de la vida. Les meves àvies, a més, eren besàvies i, per a elles, el millor present” (Lydia Quera), “No t’ho puc dir perquè en sóc ignorant” (Daniel Gros), “Els néts són una benedicció, sobretot, si és l’hereu (avui dia això no es mira). En general, són una gran alegria” (Rosó Garcia Clotet), “Una dita: ‘El primer nat es diu Bernat. El segon es diu Marc. I el tercer, tant se me’n don'” (Montserrat Junqué Plaja), “Buff, sí!!! Era el més bonic, el perfecte, el més intel·ligent,… l’intocable. Sempre acompanyava l’àvia pel que fos. A la fi, va resultar ser un aprofitat i un dèspota, qui, segons paraules d’ell, quan la gent gran parlava, no se’ls escoltava perquè només deien bajanades. O sigui, el primer nét, un frau” (Àngel Blanch Picanyol), “No en parlàvem. Jo era la néta de casa i, a casa, tenia vot. Els meus cosins vivien fora i no en parlàvem massa” (Maria Dolors Sala Torras), “Bon dia,

En aquell temps, se’n tenien tants, de néts, que dubt molt que donassin més importància a uns o altres” (Xec Riudavets Cavaller), “Sí. Molta il·lusió” (Àngels Sanas Corcoy), “No ho recordo” (Joan Prió Piñol).

En el grup “Cultura mallorquina”, el 14 de novembre del 2025 i després plasmaren “Si era nin, festa grossa” (Maria Galmes Mascaro), “Que li havien de posar es noms des padrins paterns!!!!!” (Carme Garcia Cerdá), “Sa meva germana va esser sa primera de sa part materna i va esser gros, tant pes padrins com pes germans de mumare… i no cal dir que duu es nom de sa padrina paterna” (Angela Bosch Jerez).

Finalment, ma mare, el 14 de novembre del 2025, per telèfon, en relació amb els mots de Maria Galmes Mascaro, em digué que, “Quan naixia una xiqueta, hi havia qui deia ‘La mare ja s’ha arreglat una criada'”. Nogensmenys, m’agregà que el naixement del primer nét solia rebre’s amb joia.

Sobre el paper de la dona i el del marit en casa, recomanem recórrer a rondalles mallorquines recopilades per Antoni Ma. Alcover (1862-1932), a escrits de l’antropòloga Anna Boyé i a l’obra “Europa indígena matrilineal. Los vascos” (p. 97), de l’antropòloga basca Mari Carmen Basterretxea.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Es casaren en la vila de la dona

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿es casaren en la vila de la dona? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 15 de novembre del 2025 ens comentaren "Sí. És clar. 'Si vols ser ben casat, casa't amb algú del veïnat'" (Maria Dolors Sala Torras), "Sí" (Lurdes Gaspar), "Sííí. Tots dos eren de la mateixa vila" (Àngels Sanas Corcoy), "Els pares es van casar en una parròquia petita a prop del meu pare. Tot i que la mare vivia més lluny, també pertanyia a aquesta parròquia" (Rosa Rovira), "Ses dones, normalment, sempre es casaven al poble de la dona i l'home es mudava, normalment, al poble de la dona. Això de l'home anar a viure al poble de la dona era més relatiu, però les dones es casaven al seu poble.

Al meu poble, a la fi dels seixanta, hi va haver una excepció. Una dona que era d'un poble molt petit, Moscari, es va casar a la parròquia del promès, que era més grossa. Al final dels setanta, una dona d'Inca, qui venia d'una família molt pobra, es va anar a casar a Lluc, segurament, per no ser marmolada. El novii era de Caimari, però no tocava casar-se al poble de l'home i, en canvi, Lluc és de tothom, com Montserrat" (Rafel Gelabert), "Sí. Avui dia, per regla general, açò continua sent així" (Xec Riudavets Cavaller), "Sí, era el costum: casar-se a la vila de la dona" (Margarita Frau Mir), "Sí" (Octavi Font Ten), "No ho sé" (Anna Babra), "Es van casar a la mateixa vila. L'àvia ja havia anat a viure allà" (Antonia Verdejo), "No, en la vila dels homes" (Joan Prió Piñol), "La meva àvia es casà a la ciutat del seu marit, però feia uns anys que hi vivia i treballava de costurera.

El seu pare, sent duaner, ella va néixer a Marsella i va viure en diverses viles rosselloneses. Sempre feia pelegrinatges, amb fills i sense el marit, cap a l'Alt Conflent i cap al Capcir, d'on venien, respectivament, son pare i sa mare. Visitava tots els oncles i cosins" (Lucila Grau), "Eren del mateix lloc" (M Pilar Fillat Bafalluy), "De la dona i de l'home" (Roser Canals Costa), "Sí" (Lydia Quera).

En el meu mur, el 15 de novembre del 2025 plasmaren "A la meua vila (Benifaraig), i diria que a la comarca (Horta), es casaven a la vila de naixement (o a la de residència) de la dona. També curiós que la família del nóvio pagava la casa, els mobles, llevat de la còmoda (o calaixera), que la pagava la família de la nóvia"  (Antonio Palanca), "A Mallorca, sí.

S'home aportava sa cambra principal; i sa dona, sa segona.

Cada un, una caixada de roba de llit i de casa. Es mobles, a mitges" (Maria Galmes Mascaro), "La mama, com jo, era filla de la Figuera del Priorat...

Se'n va anar a treballar d'infermera a l'Hospital del Mar de Barcelona...

Allí va conèixer el meu pare i es van casar a Manresa" (Teresa Maria Marquez Bartolomé), "No. Mu mare es casà al lloc on vivia mon pare" (Conxeta Fortesa).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Els seus temes preferits

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿quins eren els seus temes preferits? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 8 de novembre del 2025 comentaren "La fe cristiana, la família i ajudar a qui ho necessités" (Roser Canals Costa),  "Bon dia,

El tema recurrent era parlar de quan eren joves i denostar els temps presents. 'El món està capgirat' deien" (Xec Riudavets Cavaller), "El saginero. Furtava criatures per a fer sabó" (Lurdes Gaspar), "Tenia molta feina ocupada. La feina de la casa. Érem tres germans i cuidava un oncle que va venir de França i el meu pare tenia una barberia i no hi havia tantes comoditats com ara. Al final, va comprar una rentadora" (Àngels Sanas Corcoy), "Els seus temes eren la lectura, la música, la natura. Elles hi vivien així: treballant els seus camps i amb el bestiar. Recorda: érem a pagès. De fet, els avis cantaven a les caramelles i tocaven l'acordió. Tot era estimar tot el seu entorn" (Lydia Quera), "A casa, de tot: cinema, música, política. Secrets inconfessables per als forans. Una família en què es podia parlar de tot" (Maria Dolors Sala Torras), "No t'ho sabria dir" (Angelina Santacana Casals), "No tenien un tema en concret. Parlàvem sobre històries de quan eren petites, del dia a dia (de l'època o de temps passats), història contemporània..." (Rosó Garcia Clotet), "Temes de cuina" (Joan Prió Piñol), "No ho sé. Però crec que sobreviure a les dificultats i a les adversitats des que érem nenes" (Anna Babra), "A la meva mare, li agradava llegir i el cine" (M Pilar Fillat Bafalluy), "Recordo que parlava molt de la gent, d'experiències viscudes, de la guerra, de la família. També llegia molt, però, davant meu, no recordo que comentés res del que llegia. És clar que jo era petit i, segurament, no estava al cas" (Àngel Blanch Picanyol), "De política i de futbol.

I temes del dia: compra, temps, fills..." (Montserrat Cortadella), "Els conills!!!" (Maria Capellas Carreras).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Sabien llegir i escriure

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿sabien llegir i escriure? Gràcies.

"Les dones, en les Illes Balears, estaven en superioritat. Així com, en la península, hi havia un 15% d'alfabetització de les dones de poble, en canvi, era un 60% en les Illes Balears".

Pere Riutort Mestre, per telèfon, el 18 d'abril del 2020.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat ). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 7 de novembre del 2025 i posteriorment ens comentaren "Sí. I tenien la lletra molt bonica" (M Pilar Fillat Bafalluy), "La meva mare en sabia i escrivia poesies i coses personals.

Era rica en pensaments, en comunicar-ho" (Roser Canals Costa), "La meva padrina va néixer l'any 1892 a Campanet, Mallorca. Ella no sabia llegir, ni escriure. Només sabia, amb el llapis, fer un ganxo, deia. Que realment era una ratlla damunt un paper. Ella tampoc entenia el castellà" (Rafel Gelabert), "Els meus avis paterns eren aragonesos i cap dels dos havia après a llegir, ni a escriure.

Els meus avis materns eren de l'Empordà i tots dos tenien formació escolar" (Maria Mercè Piazuelo Fàbrega), "Sí. Havia anat a l'escola" (Àngels Sanas Corcoy), "Les meves sabien llegir" (MCarme Figueres), "L'àvia Maria, tot i ser de pagès, sabia llegir i escriure i les quatre funcions matemàtiques. També explicava que la professora els feia classes de francès i de llatí. Va tenir la sort que els besavis també tenien un cert grau d'estudis i que van procurar que els fills també el tinguessin" (Àngel Blanch Picanyol), "Crec que sí" (Lurdes Gaspar), "Una era analfabeta total, que no sabia ni signar; i l'altra tenia unes nocions mínimes" (Xec Riudavets Cavaller), "Sí. Tant una com l'altra. Però la mare, que va néixer el 1921, ho feia millor que jo. L'àvia, del 1890, no tant" (Joan Prió Piñol), "A ma casa, sí" (Octavi Font Ten), "La meva àvia va néixer el 1904, sabia escriure i va anar a la universitat per a estudiar Literatura" (Dyana Basi), "A casa meva, sí que sabien escriure tots. L'àvia també havia anat a les monges; la iaia, no, però havia arribat a escriure i, quan era petita, ja tenia els comptes" (Maria Dolors Sala Torras), "Sí. La meva àvia, fins i tot, la seva i la meva: totes sabien llegir. A més, l'àvia estudià música" (Lydia Quera), "Sí que en sabien" (Àngels Salvador), "Sí. Sabien llegir i escriure.

Agraïdes sempre a la mestra.

La Mare i el Pare ens varen inculcar el llegir poesia, llegir en veu alta, saber llegir i entendre el que llegeixes" (Maria del Carme Minobis Puntonet), "La meva mare (1918), sí. Va anar a escola fins els catorze anys. Les meves àvies, a mitges. La meva mare va néixer i va viure a Catalunya fins els divuit anys" (Eusebia Rayó Ferrer), "La meva mare, que va néixer el 1921, sí que sabia llegir i escriure" (Montserrat Carulla Paüls), "Bon vespre, Lluís,

La mare no sabia escriure; llegir, una miqueta a poc a poc... Els nombres i comptar els diners, sí.

Però tota la vida va ser prou valenta per a tirar endavant" (Rosa Rovira), "La resposta és sí. Les meves àvies sabien llegir i escriure, sobretot, la materna: ella havia anat a 'costura'" (Rosó Garcia Clotet), "Les meves dues àvies sabien llegir i escriure. La catalana llegia molt, gran literatura i jornalisme local i fins els darrers temps de la seva vida. La de Provença també en sabia, essent de família benestant, i va ensenyar-ho al seu marit, qui, orfe de pare, havia hagut de treballar quan era ben petit. A l'Estat francès, era obligatori, d'ençà del març del 1882, d'anar a l'escola" (Lucila Grau), "La mare, sí; però la iaia, no" (Angelina Santacana Casals), "A casa, toots els avis sabien escriure i llegir, fins i tot, la besàvia, que també havia llegit la Bíblia.

I la mama havia anat a l'escola de les monges a Sitges, on llavors vivien.

L'avi i l'àvia materns dirigien el negoci, la botiga de marroquineria" (Montserrat Cortadella).

Cal dir que el 31 d'octubre del 2025, Lydia Quera havia escrit en el meu mur: "Mira: no sé si això és cert. La meva àvia escrivia correctament i tenia molts llibres que, segons ella, saviesa donada; i la seva mare portava tot el compte de les vendes, dels vestits, dels aliments, dels vins".

En el meu mur, el 7 de novembre del 2025 ens posaren "Bona nit, Lluís,

La meva àvia Teresa era filla única d'una casa benestant de la Figuera del Priorat...

La mama va néixer el 1904. Imagina't l'àvia.

L'àvia, el seu pare la va fer anar a escola. L'única noia en aquell temps: nois, pocs...; ella sola.

Sabia llegir molt bé, escriure i comptabilitat...

Tenien moltes terres i homes a treballar-les.

Es va casar amb un noi que, de la terra, no en sabia res de res...: era manescal, anava amb el cavall per les viles de la contrada a veure com estaven els animals: vaques, rucs, porcs...

L'àvia es va espavilar... En fer-se vell el seu pare, va agafar les regnes de la hisenda...

Va reunir els treballadors...: 'Ja em coneixeu: sóc na Teresa. D'ara endavant, sóc la mestressa...

El que no vulgui continuar perquè sóc dona, ja pot marxar. Ni que porti faldilles, tinc més collons que tots vosaltres...'.

Una dona com poques.

La mama va anar a escola i va fer cursos d'infermera a l'Hospital del Mar a Barcelona...

És tot el que puc dir, vers aquest tema, de l'àvia i de la mama" (Teresa Maria Marquez Bartolomé).

En el grup "Paraules ebrenques", el 7 de novembre del 2025 posaren "La meva iaia no en sabia, d'escriure, ni llegir. A casa seva, només en sabien els germans homes. A les dones, els ensenyaven a cosir" (Ma Rosa Valldepérez Calbet).

En el grup "Dites, refranys i cultura popular catalana", el 7 de novembre del 2025 plasmaren "Jo crec que ens hauríem de remuntar al segle XIX per a dir que no sabien llegir, ni escriure. Els meus pares eren de principi del segle XX (1903) i tots dos en sabien" (Ricard Penya-Roja Cases).

Finalment, mon pare, el 7 de novembre del 2025 em digué "Si més no, l'àvia paterna (María, casada amb l'avi Silvino) sabia llegir perquè feia algun paper de pastoreta de Betlem. L'àvia per part de mare, sí. Eixa era de casa rica, dels 'Bollos' (Sanchis i Ricart).

Ma mare, sí. Havia anat a escola". I ma mare, després, m'afegí "L'àvia Amparo (1885) sabia llegir i escriure i ella era qui duia els comptes. Ma mare (1910) tampoc tenia afició a llegir i a escriure.

En canvi, l'àvia Consuelo (1878) llegia llibres (religiosos o d'oració) escrits en llatí i en castellà. I jo recorde, quan ella era prou major, llegir ella. I llegia el diari tots els dies. Son pare era jutge i tots els dies rebia el diari". 

Agraesc la generositat de les persones esmentades. 

Una forta abraçada.

Empar Navarro, la batlessa del "Deixa'm un marge" i les inundacions

Bon dia,

Continuació de les millors jugades polítiques en Aldaia, en nexe amb el tema de la DANA.

Afegitó "Deixa'm un marge" (5 novembre del 2025):

Empar: no és per a tant, eh? 

Pel 2001, hi havia un problema amb el veïnat del Carrer Sant Antoni, d'Aldaia, per un soroll continu (de nit i tot) i procedent del supermercat "DIA" (Carrer Major i Carrer Sant Antoni) que superava lo permés legalment d'una normativa local ja desfasada i, per tant, no adaptada al moment. 

Però el fet és que aní a parlar amb tu en la Casa de la Vila.

Tu, del PSOE, em digueres les paraules en cursiva que encapçalen aquest afegitó. Alguns dels veïns (i altres persones) esperàvem una resposta teua. N'hi havia qui em deia que, amb el batle anterior (Enric Luján), les coses anaven millor: "És que Empar... Amb Enric, encara se'n podia parlar".

Però passaren els anys, legislatures, de batlessa, nou batle, etc., i, en el teu estil de fer política i de relacionar-te amb els aldaiers, continuava, com diuen en castellà, la "mentira cochina", la cara de jutge i eixa sensació externa com si t'haguesses tragat un cullerot...

¿I ara plores? https://www.levante-emv.com/horta/2024/11/26/aldaia-sobrevivio-dana-sido-empar-navarro-exalcaldesa-aldaia-lhorta-sud-inundaciones-riada-112027581.html Ara? 

El govern del Pacte del Botànic, en la primera meitat del 2017, segons llisquí en el diari "Levante-EMV", rebutjava (no promocionava) la figura del mecenes cultural.

En canvi, ara, que, com m'han comentat alguns aldaiers de confiança, hom viu en Aldaia com si fos en una postguerra, sí que allargueu la mà a un multimilionari com qui demana almoina i dieu lo que dieu.

La meua proposta és que digueu lo mateix als altruistes i als generosos amb Aldaia: "Deixa'm un marge". Total, no balafiaràs saliva, ni n'hauràs de demanar cap préstec. ¿No sou tan autosuficients, els socialistes i els del Pacte del Botànic? Recordem que, pel 2013, un alt càrrec d'EQUO digué que ells no havien de menester cap abraçada d'ós. 

Puc assegurar-vos, per una experiència meua, que eixa mena d'abraçada pot fer que la pell de l'esquena passe de seca a natural (en bones condicions) en menys de setze hores (juny del 2013).

Atentament,

Lluís Barberà i Guillem 

Alaquàs, 5 de novembre del 2025.

Visquí en Aldaia fins a trenta-huit anys (primavera del 2009).

Els partits que vullguen el meu vot, que es guanyen les garrofes

Bon dia, 

Sóc valencià, visc en el País Valencià, que és on vote i, en les pròximes eleccions (municipals i autonòmiques) com també en unes futures eleccions europees, només votaré candidatures que complesquen lo següent:

1) Que, en els seus estatuts, indiquen que la cultura tradicional vinculada amb la llengua catalana i, per tant, la vernacla en terres valencianes, és matriarcalista.

2) Que també ho manifesten en actes públics i en els mitjans de comunicació social, en Internet, en Facebook, en Twitter...

3) Que no donen suport a cap polític estranger (aquest mot, etimològicament, vol dir "estrany") que siga mentirós compulsiu i que haja mentit com a polític.

4) Que, en els seus estatuts, en els actes públics, en actes de partit, en conferències, en entrevistes, etc. i, sobretot, en el seu dia rere dia, defenguen la bondat, la maternitat naturalista i els trets matriarcalistes de la cultura tradicional autòctona i, per tant, de la nació catalana.

5) Que defenguen la llengua vernacla i que no s'alien amb partits, amb entitats, amb persones, etc. que no hagen reconegut els intents històrics (i els actuals) de genocidi cultural en terres catalanoparlants (hi incloc les valencianes) per part de lleis i de normatives procedents de Castella i del modern estat Espanya, creat jurídicament en el segon quart del segle XIX, cap a tot lo vernacle en el País Valencià.

Qui vullga el meu vot, que es guanye les garrofes.

Lluís Barberà i Guillem 

Alaquàs (l'Horta de València)

3 de novembre del 2025.

La mort, un tema no tabú en la cultura matriarcalista catalana

La mort, un tema no tabú en la cultura matriarcalista catalana.

En relació amb la mort i amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, el 30 d’agost del 2024, Pilar Ortiz De Paz escrivia “No sols ens parlaven, també ens la feien viure. Quan es moria algú al poble, anàvem a donar el condol a la família i, per tant, entràvem a l’habitació on era el mort.

I una altra cosa: els diumenges, el nostre passeig pel matí era anar al cementiri a visitar els parents morts. Com pots veure, la mort era present en tots moments”.

Sobre aquest comentari, ma mare, el mateix dia, per telèfon, em digué que “Ací, en la vila (Aldaia o Alaquàs), sí que he conegut jo morir-se el fill (o la mare o el pare): uns quants mesos anaven diumenge al cementeri”.

A més, Rosa Rovira afegí que “Més que parlar-ne, a pagès, la vivíem com una cosa ben natural” i Angels Salvador posà que “La mare ho explicava, perquè, abans, els difunts es morien a casa i, com que els padrins no els portaven a cap residència, sinó que els cuidaven, nosaltres convivíem amb les malalties i t’ho deien. I tot ho trobaven normal”.

Agregarem que Àngel Blanch Picanyol ens plasmava aquestes paraules:
“— Bé. Més que parlar sobre la mort, tant l’àvia com ma mare, veies que, quan algú es moria, no els feia res anar a veure el mort. Fins i tot, recordo que, a vegades, si el mort era a casa (sempre parlem de Moià, no pas de Barcelona), però no sabien on era, demanaven si es podia veure el mort i, llavors, comentaven la jugada, sobre si estava maca/o, poc natural,… I, més d’una vegada, havien anat a ajudar a vestir el mort”.

Quant a ma mare (1943), a vegades, m’ha tret que la seua àvia paterna (dels anys setanta del segle XIX), algunes vegades deia “Àngels i serafins tinc en el cel esperant-me” i que això li ha fet pensar que se li haurien mort alguns fills, tres, de petits. Igualment, en maig del 2023, em comentà que “Els hòmens, per a això [el tema de la mort i recordar els qui han faltat], han estat més llunyans. Les dones han estat més sensibles”. Jo ho relacione amb el tema de la maternitat (els mesos dins de la mare) i amb el de l’educació de la mare al fill: el vincle sol ser més fort.

Ma àvia paterna es morí un poc abans de ser-ho i, per això, en ma casa, encara que no es tractava sobre el tema, sí que el teníem present. De fet, jo sempre la trobí a faltar i, això explica que, un poc abans de morir ma àvia materna (amb noranta anys), entrí a la cambra on ella era i la besí.

Ben mirat, Fina Pujolras ens indicà “Sí que se’n parlava. Com que la religió tenia molt poder en aquells temps, se’ns deia sempre que no havíem de viure mai en pecat, que la mort ens podia sorprendre i, si no estàvem en gràcia de Déu, no podríem anar al cel.

Amb el rosari, sempre resàvem ‘Un parenostre a Sant Josep, que ens doni una bona mort’. Per bona mort s’entenia haver rebut els Sants Sagraments.

A la mainada, se’ls parlava de la mort amb naturalitat. Les converses sobre això es tenien, principalment, amb les àvies”.

Adduirem que Lourdes Hernandis escrivia que “Així era. Jo recorde també anar a veure’ls. Eren damunt la taula, rodejats de flors. No els posaven en la caixeta fins que no els feien el soterrar” i que Emili Rodríguez Bernabéu ha posat “És veritat, no era tabú” i, en nexe a Teresa Fontova, “Totalment d’acord. Els padrins es van morir a casa i sense cap problema: entràvem on estava el taüt. Jo crec que ens ajudava a entendre més la mort i a poder fer el dol més normal. Cap trauma”.

A més a més, Nuri Coromina Ferrer ens responia “No directament, però totes dues havien perduts fills i se’ls notava certa tristesa.

A més, amb el costum d’anar fosques de color: grisos o negres, ho semblaven més, tot i que era petita, jo”.

Més comentaris: “Jo recordo, quan era ben jovenet, anar a veure la persona morta. No en tots els casos, però sí força sovint. Mentrestant, sobretot, les dones, passaven el rosari. País i Memòria!!!!” (Ricard Jové Hortoneda), “La padrina, nascuda al 1892 i morta al 1974, deia que no tenia por a la mort.

Havien viscut guerres, morts de fills i considerava que, a partir dels seixanta anys, tot era donat. En aquells anys, a Juneda, encara van vindre les ploraneres i jo vaig haver de brodar un joc de llit perquè la mortalla fos nova” (Pepita Roig Armengol ).

També cal dir que, el 2 de novembre del 2025, Lydia Quera plasmava en el meu mur: “De fet, la meva àvia sempre parlà dia a dia amb l’avi, amb tots plegats. I jo també parlo amb ells. Així els tens sempre que els has de menester”.

Finalment, exposem les paraules d’Enriqueta Sales Ferre, del 23 d’agost del 2024:
“— Recordo anar a escola, a les monges Carmelites d’Ulldecona i sentir a mort: a tal carrer, tal xiquet; anar a veure’ls a casa. Estaven damunt el llit, tots arreglats, nets amb el vestit més nou o amb el de la Comunió o amb el del bateig. I la gent anava a fer companyia els pares i els familiars.

Els xiquets no teníem el tabú d’ara a la mort. Ho teníem normalitzat”.

Unes frases de ma mare, el 30 d’agost del 2024, empiulant amb la Setmana Santa i amb la mort: “Hi havia qui deia ‘A menys fe, més crits i plors exagerats'”.

Agraesc la generositat de les persones que participaren en aquest tema.

Com a afegitó, una cançó en referència a una anciana (ara bé, gossarra i tot), i en què el copsem, és “La vella gandula” (p. 331), arreplegada per Manuel Milà i Fontanals en el llibre “Romancer català”, la qual plasmàrem el 1r de febrer del 2025. Diu així:

“El dilluns, per sos difunts,   la vella no fila.

El dimarts, per sos passats,   la vella no fila.

El dimecres, per sos deixebles,   la vella no fila.

El dijous, perquè té els dits nous,   la vella no fila.

El divendres, perquè té els dits tendres,   la vella no fila.

El dissabte, perquè pasta,   la vella no fila.

                 El diumenge filaria

                 si no que no n’és dia”.

 

Com podem veure, tractar sobre la mort no és tabú, ja que dos dies a la setmana (entre set) recorda els qui ja no són presents i, així, també acull el passat.

Dones bondadoses portades en poltrona

Àvies (o padrines) i mares que comentaven sobre dones bondadoses portades en poltrona.

El 1r de novembre del 2025, en el meu mur i en distints grups de Facebook, demanàrem “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què vos comentaven sobre dones bondadoses portades en poltrona? Gràcies”.

N'hi ha en la rondalla mallorquina "Na Francineta", recopilada per Antoni Ma. Alcover, Tom XVIII.

Quant a missatges, el mateix dia i posteriorment posaren "No. A casa l'àvia, manava fer panellets i castanyes per a tota la gent que venia a saludar o a comprar. I ens ajuntàvem tota la familia i, als néts, ens contava referent a les bruixes (bé dolentes, bé bones) i, després, els avis cantaven per Catalunya i la gent. Era una festa que esperàvem tots. I tots al cementiri, amb flors pels familiars que s'havien mort" (Lydia Quera), "Mig recorde un joc. Entrellaçant les mans, es feia una carideta; es cantava una cançó de què no recorde la lletra: 'La cadireta de la reina'" (Lurdes Gaspar). En acabant, cercàrem "Cadireta" en el DCVB i trobàrem una definició que diu "Cadireta de la reina o cadireta d'or (Val.) o, simplement, a la cadireta (Bal.): seient que formen dues persones agafant-se mútuament els braons i portant una altra persona asseguda damunt les quatre mans juntes (...). A Mallorca, els al·lots, quan en duen un a la cadireta, canten: 'A la cadireta, a la cadiró; no menjaràs xuia ni botifarró'". Sobre la manera de fer cadireta d'or a València, vegeu Morales Id. 16"; "Ho desconec" (Joan Prió Piñol), "No. No ho recordo pas" (Daniel Gros), "No. És clar que no. Eren dones de la vila, no pas de les altes esferes. Algunes eren bones dónes i, d'altres, eren el que podien ser.

Espero que s'entengui què vull dir" (Anna Babra), "No ho he sentit mai" (Xec Riudavets Cavaller).

En el grup "Cultura tradicional i folklore vernacles en terres catalanoparlants", el 1r de novembre del 2025 ens plasmaren "Sííííí" (Montserrat Vilaró Berenguer).