Preferien les persones a les joies

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿preferien les persones a les joies? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 13 de desembre del 2025 ens comentaren "Les joies mai han tingut importància en la família. Hi era més important estar amb la família i amb amics i fer una bona celebració. I, a l'hora de fer presentalles, sospesava lo que era més important (com ara, portar una bona cistella de menjar o roba). Les joies són materials. Quan era petita, els avis ja em van dir que, sempre que hagués de triar entre un llibre o una joia, que triés un llibre: la joia la pots lluir, però lo que aprens amb un llibre és per sempre" (Antonia Verdejo), "A casa, mai van comprar joies. Els avantpassats ja els havien deixat i, fins als meus dies, només compràvem els anells de matrimoni. De fet, poques vegades sortien a llum: celebracions importans i prou" (Lydia Quera), "Bufff. I tant!!! Ella era pura naturalesa i estimació.

Tenia i valorava lo important!!" (Roser Canals Costa), "Home, i tant que sí!

A casa, poques joies hi havia" (Joan Prió Piñol), "Sí" (Angelina Santacana Casals), "No, no és el cas...

No ho vaig sentir a dir mai" (Joan Marrugat), "A les persones" (Àngels Sanas Corcoy), "Eren pobres i les joies eren totalment fora del seu abast" (Xec Riudavets Cavaller), "És clar!!! Tot i que les joies no desagraden a ningú. Però, a les persones, se les respectava i se les estimava molt" (M Pilar Fillat Bafalluy), "Sens dubte" (Montserrat Cortadella), "És clar.  Joies, en tenien poques; i persones, moltes... La meua iaia tenia unes arracades i ma mare, quan era jove, també: unes arracades. L'anell de boda el va comprar més major i una medalla , una polsera, un rellotge, diversos anells i arracades (tot això ja més major)...

No veig comparable les joies i les persones... Ma mare volia les persones, era molt familiar i també les joies. Quan tenia gola d'alguna cosa sucosa per a ella, era comprar-se una joia...

La meua iaia preferí les persones; joies no tenim: quasi cap. No tenia diners per a comprar joies..." (Carmen Mahiques Mahiques), "A casa, hi teníem les de família, però la meva mare, a qui li agradaven, en va fer una bona col·lecció, de noves.

A mi, també me'n van comprar: or i plata. Sense al·lergies, deien" (Maria Dolors Sala Torras), "Sí. Sempre. Un sentit familiar molt gran" (Eusebia Rayó Ferrer), "Bon dia, Lluís!

No sé a quina classe social va adreçada aquesta qüestió, suposo que pot canviar molt la resposta depenent de qui la respongui.

La pagesia, no benestant, a la qual pertanyia la meva família, valorava molt relacionar-se amb les persones, converses, tertúlies, jocs… Dubto que pensessin en joies: es tractava de tenir feina i de cobrir les necessitats bàsiques… En aquella època, era tot molt diferent" (Assumpta Capdevila), "Sí. I, a mi, l'àvia em va deixar el seu empelt. I no me'n dolc, ans al contrari" (Anna Babra).

Finalment, diré que ma àvia materna (1910), qui coneguí fins que jo tenia més de vint-i-huit anys, solia vestir de manera senzilla i que ho era en la vida diària. Si de cas, algunes vegades es vestia de festa.

Ella i mon avi matern havien portat una drogueria en la ciutat de València, en un barri modest, durant uns vint anys. Després, ho farien, poc o molt, quinze anys, en una d'Alaquàs.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.