Rondalles en pro de la infantesa

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos contaren rondalles en pro de la infantesa? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

 

Quant a missatges, el 30 d’agost del 2025 ens comentaren “En defensa de les bruixes i de gent complicada, que mai sabíem el que pensaven i, fins i tot, fèiem rondalles de la Guàrdia Civil, enriquint sentiments.

Per als avis, la infantesa era la riquesa del moment i s’havia de cuidar, per no perdre res, sobretot del bo de la vida.

Temps molt enyorats dintre el meu cor. Era afortunada. Ara tot és molt diferent: la vida, tantíssima, rica, familiar, ja no existeix. Els fills se’n van i tot canvia” (Lydia Quera), “No” (Lurdes Gaspar), “No: ens compraven rondalles per a llegir nosaltres mateixos. Ja teníem prou vista de no maltractar els infants” (Àngels Sanas Corcoy), “No” (Angelina Santacana Casals), “Les rondalles que ens contaven les àvies en pro de la infantesa eren, quasi sempre, arran de salvar o de protegir, quasi sempre, xiquetes desvalgudes i orfes” (Toni Bernabeu Perez), “M’explicaven la vida de Santa Genoveva de Brabant” (Joan Prió Piñol), “Mai” (Teresa Maria Marquez Bartolomé), “No” (Lucila Grau), “Ho desconec” (Xec Riudavets Cavaller), “És clar” (Fermín Carbonell).

Agraesc la generositat de les persones esmentades. 

Una forta abraçada.

Vos parlaven sobre persones que els havien deixat empremta

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaren sobre persones que els havien deixat empremta? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

 

Quant a missatges, el 29 d'agost del 2025 posaren "Se suposa que sí; ja no en recordo gens" (Àngels Sanas Corcoy), "Sí, sobretot, de bons polítics de Catalunya, gent que ajudà molt a refer Catalunya i que ajudà refugiats, escriptors i músics. Fins i tot, el meu oncle salvà deu persones catalanes dels nazis a Perpinyà, amb perill del camp de concentració estant" (Lydia Quera), "Sí. A casa dels avis materns (que eren rojos i separatistes, com jo), es parlava de diversos personatges polítics catalans i se'ls descrivia amb un record de cordialitat i de bonhomia.

Vàrem anar a França a veure'n un. Jo tenia set anys.

Al barri on vivíem, Sant Andreu de Palomar (Barcelona), acompanyava els avis quan anàvem a casa de la vídua d'un d'aquells polítics, i les converses sobre els fets de 'la guerra' eren encisadores" (Joan Marrugat), "No" (Anna Babra), "Quantes històries sabien!" (M Pilar Fillat Bafalluy), "Sí. Son pare era jugador i eren llogats en una casa i ma mare patia perquè li feia por de no pagar el lloguer.

Per això, ella va ser estalviadora tota la vida: sempre tenir un poc de diners guardats" (MCarmen Bañuls), "No" (Lurdes Gaspar), "Sí. Dels seus pares, lo treballadors i escarrassats que eren pels fills" (Daniel Gros), "La iaia tenia la seva mare, la Marieta. Una dona vinguda del camp i que vivia al mateix carrer que ella. S'havia adaptat a la vida del Carrer de Gurb, a Vic. Vivia la Marieta, a dalt del taller de fusteria del seu nét. L'avi era de Gombrèn. Un agricultor ros i llest, però sense estudis, que li deien 'el ros de la Riereta'.

El meu besavi ja era mort, quan jo vaig néixer. Era un home interessant, però la Marieta era genial, una fona amb dos... [= collons], capaç de tirar endavant qualsevol ensurt que tenia la vida. La iaia era capaç d'anar per les masies de  la vila de Gurb, a tocar Vic, a intercanviar productes.

Ara: la meva iaia sempre tenia la seva mare com una figura excepcional.

Jo, del 1956, hi tenia la iaia Dolores: quina dona mes avançada! Fora de sèrie, coneguda i estimada per tots" (Maria Dolors Sala Torras), "Bon dia,

No record que mai me'n parlassin" (Xec Riudavets Cavaller), "Sí. I moltes vegades, del Pare Pere Tarrés i Claret. El va conèixer en primera persona. Va ser metge d'ella (i del meu pare), confessor,...Era el metge dels pobres. El que cobrava com a capellà i com a metge ho donava als pobres, no cobrant-los les visites, ni les medecines, i ell no tenia mai diners, ni per a menjar" (Àngel Blanch Picanyol), "La mama, d'una monja que va tenir, que va ser mooolt bona persona, i de la seva iaia (que les va ajudar a crear), era una gran persona. Jo l'adorava. I la iaia de la seva mare, aquesta dona lluitadora,... me n'explicava meravelles, però amb molt caràcter" (Montserrat Cortadella), "Sí" (Montserrat Carulla Paüls), "Mai em van dir res d'això..." (Teresa Maria Marquez Bartolomé),"Sí: l'àvia sentia que la pobresa els aportava l'empremta de la vida" (Núria López Cambra), "Sí. Ma mare parlava de sa mestra i de sa àvia" (Toni Bernabeu Pérez).

Finalment, ma mare (1943), el 29 d'agost del 2025, per telèfon, em digué que, "A nivell del carrer, hi ha gent que ens ha deixat empremta, més que polítics.

A mi, sí que hi ha hagut persones que m'han marcat, que m'han ensenyat". A banda, ens afegí que no calia que fossen familiars.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Dones del segle XX que ensenyaven a nens i nines

"Quan jo vivia en València, la senyora Anita era una mare jove, mestra, que vivia amb sa mare.

Aquella dona, potser una mestra represaliada, ens feia escriure amb tinta en un llibre ('El Cuaderno de Rotación') lo que havíem fet cada dia. 

A més, en estiu, hi solíem anar i ens feia escriure amb tinta, amb cinc i set anys. I, si alguna vegada, ens queia tinta en la taula, havíem de portar un fregall de casa, lleixiu i netejar-la.

Si havies fet bondat, per a les xiquetes, tenia 'El Cuaderno de Rotación', que, per dalt, eixia el cap i els braços d'una nina; i, per baix, les cames i els peus. Era com un premi: podíem jugar a vestir nines.

Allò era una felicitat".

Ma mare (nascuda en la ciutat de València en 1943), hui, 26 d'agost del 2025, per telèfon. Aquest fet me l'ha contat algunes vegades de fa anys ençà.

Considera que aquella dona seria una mestra avançada. 

Com a anècdota, farà, poc o molt, entre vint o vint-i-cinc anys, aparegué un article sobre una dona que, amb més de noranta anys, ensenyava en sa casa a xiquets.

Soterraven la placenta (o colga) o el cordó umbilical

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿soterraven la placenta (o colga) o el cordó umbilical? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 23 d'agost del 2025  comentaren "No estic gaire segura. Abans, la soterraven sota un arbre que plantaven a sobre, senyal de vida que comença i que creix amb força, arrelat a Terra. El cordó umbilical, el guardaven en una capseta el que es desprenia del nadó.

Jo tinc guardat els dels meus fills i primeres dents; i els meus fills fan lo mateix. Ara, com que neixen a l'hospital, la placenta resta a l'hospital" (Antonia Verdejo), "Ni idea" (Lurdes Gaspar), "No. Venia un metge i una infermera comare a casa. No crec que feren eixes coses" (Josep Ferrer Ferrer), "Ho desconec" (Xec Riudavets Cavaller), "La mare, varen llençar el cordó umbilical al riu Llobregat, diu la meva sogra.

Jo no la vaig veure: va tenir la meva filla a casa. M'ho va dir el meu home" (Àngels Sanas Corcoy), "No ho sé. Jo sóc de ciutat" (Eusebia Rayó Ferrer), "No ho sé, però crec que no" (Àngels Santacana Casals), "Tampoc ho he sentit dir" (Joan Prió Piñol), "No en sé res. Ho pensi impossible a l'època, anys vint del segle passat, on van donar llum" (Lucila Grau), "No ho sé. Tan sols sé que ho arreplegaven tot en un poal" (Lourdes Hernandis), "No tinc cap informació sobre el que demanes" (Lurdes Closa), "A casa, no.

En cap de les famílies: materna o paterna" (Joan Marrugat), "Ho havia sentit explicar a la iaia, però, a casa, no tinc present que ho fes ningú, ni els avantpassats" (Montserrat Cortadella), "A casa, no. Ells eren de Vic. Ella era pagesa; l'avi, pagès. Però no n'he sentit parlar. Mai, mai, mai. Mai m'han fet cap explicació d'això" (Maria Dolors Sala Torras), "No" (Lydia Quera), "Aquesta resposta no la tinc, no s'havia comentat mai a casa..., que recordi" (Rosó Garcia Clotet), "Varen tindre parts casolans. Però ma mare mai ho ha comentat. Supose que ho tirarien al fem" (Octavi Font Ten), "La mare mai va dir res i crec que no va fer res d'això" (Roser Canals Costa).

En el grup "Cultura mallorquina", afegiren "No es parlava del tema: embaràs, naixement, part... Tabú. Almanco, jo no he sentit res: 'Mos han duit un infant'" (Maria Galmes Mascaro), "Ho soterraven davall un arbre" (Antonia Mas Niell), "Jo crec que sí, perquè jo, que tenc setanta-quatre anys, vaig tenir es meu primer fill a ca nostra i, quan vàrem acabar es part, sa comare li va dir as meu home que anàs a soterrar es segon part as corral de cas meus pares, qui vivien devora ca nostra. Per tant, ho devien fer així" (Francisca Noguera Bordoy).

En el meu mur, el 23 d'agost del 2025 plasmaren "El meu cordó umbilical, l'àvia Teresa el va soterrar al jardí de la casa pairal on vaig néixer...

No em va dir el motiu" (Teresa Maria Marquez Bartolomé), "No tinc ni idea. El que sí que sé és que jo vaig néixer amb vel i que les meves ties varen recriminar la meva mare de no haver-lo guardat (ACS)" (Glòria Reverter).

Altrament, direm que el tema apareix en el llibre "Les tres mares. Les arrels matriarcals dels pobles catalans", d'Esther Borrell, en què diu que l'arbre és la mare i que el fruit és l'infant, i agrega dos fets (el d'un home i el d'una dona, amb diferents colgues): "José Vicente diu que la seva mare va deixar assecar el seu cordó, el va embolicar en un paper, el va guardar i, al cap d'un temps, creu que el va llençar, i la meva amiga Merche em va dir que la seva mare encara guarda en una llauna amb alcohol els cordons que l'havien unida a les seves dues filles" (p. 159).

Finalment, com indicàrem a algunes persones, en un article sobre la cultura colla (d'Amèrica del Sud i matriarcalista), "Saberes ancestrales y prácticas tradicionales: embarazo, parto y puerperio en mujeres colla de la región de Atacama", publicat per Viviana Rodríguez Venegas i per Cory Duarte Hidalgo en el 2020 en "Diálogo Andino" (no. 63), podem llegir un testimoni sobre soterrament de la placenta i, a banda, que "La persona encarregada de la cura de la placenta, la soterra, acte en què agraeix la Pachamama pel naixement d'un nen (o d'una nena) fort, vigorós i ple de vida" (p. 118).

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

 

Vos comentaren sobre hòmens que feien mitja

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaren sobre hòmens que feien mitja i ganxet? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 22 d’agost del 2025 plasmaren “No recordo que en parlés” (Rosó Garcia Clotet), “No” (Anna Babra), “No” (Lurdes Gaspar), “A mi, la meva mare, no m’ho va comentar. Però sí d’un home que feia les feines de casa i que era molt feliç” (Roser Canals Costa), “No en recordo gens” (Àngels Sanas Corcoy), “No” (M Pilar Fillat Bafalluy), “No pas” (Joan Prió Piñol), “Eren pocs. Alguns ho feien per hobby. Hi havia nois que els relaxava. No era habitual” (Maria Dolors Sala Torras), “Mai. Els rols estaven molt ben marcats. Al redol on em moc, era impensable fins fa pocs anys.” (Xec Riudavets Cavaller), “No, perquè, al carrer de casa, en teníem un i l’àvia sempre deia ‘Tots som lliures de fer el que ens agrada, sense fer mal a ningú’.

Jo sempre he cregut que tot és entés segons la teva educació. Estic molt contenta de la manera de ser dels meus avis” (Lydia Quera), “Homes que feien mitja, no; però homes que feien (i que sabien confeccionar i trenar tota mena de materials), com ara, l’espart, la boga, el canyís… per a fer cistells, sàrries, cabassos, etc ., d’aquests, n’hi havia molts” (Rosa Rovira), “No: uns eren pagesos i els altres tenien una botiga de vins petita” (Nuri Coromina Ferrer).

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 22 d’agost del 2025 posaren “Jo només n’he conegut un a la vila, que no era del poble!!!!” (Ricard Jové Hortoneda).

Finalment, direm que figura en “Poblet. Narracions, tradicions i llegendes”, de Jaume Ramon Vidales, publicat en 1910, quan el folklorista diu que “vaig veure assegut al brancal d’una porta un senyor d’uns seixanta anys, (…) fent mitja (…).

Era la primera vegada que veia un home fer mitja” (p. 11), el senyor Manel, un històric frare del Monestir de Poblet.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

L'empelt pare-filla, maternitat i ritus de pas de la infantesa a l'adolescència

Una altra contalla que figura en l’obra “El rondallari català” de Pau Bertran i Bros i en què capim trets matriarcalistes i passatges semblants a altres rondalles, és “El nen i la nena que l’un tenia el sol pintat a la cara; i l’altre, les estrelles”. Un rei tenia tres filles i cada una li diu què faria al monarca si es pogués casar amb ell. La gran, “un vestit que cabria a dintre d’una nou” (p. 19), això és, dins d’una dona (l’anou té a veure amb la primavera d’hivern, una de les estacions fosques i femenines); la mitjana, li respon un vestit que cabria a dintre d'una ametla ((una fruita seca d'hivern, però que anuncia la primavera). Ara bé: la tercera (la petita) tria pel camí de la maternitat i de dos fills (cada u, d’un sexe). No debades, li comenta “Jo tindria un noi i una noia; que l’un tindria el sol pintat a la cara; i l’altre, els estels.

El rei s’estava escoltant-ho; va i demana la petita i es casen” (p. 19). Per consegüent, fins i tot, la filla té la darrera paraula respecte al rei..., en el camp sexual. I més: ell, si més no, psicològicament, es casa amb la dona que ha triat fer vida d’acord amb les dues parts de la persona, no solament amb una. O, en altres mots, el monarca prefereix qui considera la persona més completa entre les tres filles, detall que empiula amb l’arquetip del rei, ja que cerca la integritat.

Continuant amb lo sexual, “El rei se’n va haver d’anar a la guerra i la seva mare li va escriure quan la seva dona [petita] va haver tingut el noi i la noia: va escriure al rei, que havia tingut un gat i un gos; i va i els agafa tots dos i els tira a la mar” (p. 19).

Un altre signe de la prioritat del rei per lo incorrupte és el fet que el narrador introdueix un passatge en què, àdhuc, apareix Nostra Senyora, una figura, per dir-ho així, sagrada, en els Pobles matriarcalistes. És un tret que no havíem capit en narracions semblants, fins al 18 d'agost del 2025, en tractar aquesta rondalla: “El rei respon que, com mare-de-déu, podia ser lo que havia escrit ella i, a veure com anava la seva dona.

Sa mare li torna de resposta que estava molt mala i, ¿què va fer?: la va ficar entremig de dues parets” (p. 19), com qui envia el proïsme a l’ostracisme.

En el paràgraf posterior, un pescador troba els dos germans, els porta davant de la Casa de la Vila i, com que els veien tan formosos, “una dona d’allà se’ls va encarregar” (p. 19) i, així, es reflecteixen trets matriarcalistes: la bona acollida de la infantesa, el voler salvar els nens (l'esdevenidor) i, en tercer lloc, la figura de la mare de llet (maternitat), qui, en aquest cas, altrament, és la mare adoptiva.

Però Pau Bertran i Bros, simbòlicament, va més lluny en lo referent a lo que podríem dir el Yin i el Yang, tan habitual en moltes rondalles vernacles catalanes:

“-[ La dona] Els diu:

-¿Ja heu estat batejats?

Diu:

-No.

A l’un, al noi, li van posar Salvador. I, a la noia, Doloretes” (pp. 19-20).

O siga que, per una banda, captem la figura del Salvador, de lo que podríem dir el Messies, la festa de Pasqua de Resurrecció (el xiquet), vinculada amb la primavera, amb l’estació del renaixement de la vida. I, per una altra, la mare abnegada, la mare que pateix, associada al seu fill (de qui no se separa) i a la tardor (una de les estacions de major foscor i que enllaça amb la dona).

“Després, quan van ser grandets, van anar cap allà on era sa mare i troben una casa i demanen acolliment.

Els van dir que sí i els van fer anar a dormir a una casa que ningú habitava, una botiga de robes que se n’havia perdut amo i mestressa i tota la família” (p. 20).

És a dir: el folklorista de Collbató situa els dos xiquets en l’adolescència, puix que aquest darrer paràgraf ens pot evocar la cançó “A la vora del riu, mare”, la qual plasma el pas de la infantesa d’una xiqueta als primers anys previs a la consolidació de la joventut, com una mena de ritu de pas.

No cal dir que, per eixe motiu, els pares fien una casa al noi i a la noia, com si fossen llogaters. Com quan u és xiquet d'onze anys, si fa no fa, i fa les cabanes, les organitza, les coordina,... però ací, amb dos germans carregats de simbolisme.

Ben mirat, podríem fer-nos la qüestió de si aquesta segona casa és una part d'un mas en què n'hi ha diferents o, com ara, de si és un espai reservat per a persones que són de pas en la casa dels pares,... així com els fills són en una època de transició de la seua vida.

AEMET, el gos meteorològic "Torquemada" i mentirós de l'amo socialista

Bon dia,

Ahir poguí veure les valors que oferien diferents webs sobre meteorologia i, igualment, les unia a les sensacions que experimentava, als reports d'AVAMET (agència valenciana de meteorologia) i a pantalles que exposava la web d'AEMET, el gos meteorològic de l'amo socialista en Espanya.

No cal dir que també cercàvem en Google "El temps Alaquàs", perquè sol encertar prou, amb informació de moltes fonts estrangeres. I les dades de "El temps Alaquàs" (https://ca.eltiempo.es/alaquas.html), semblaven quasi una còpia de les d'AEMET.

Cap a les 13h15, AEMET (per a Alaquàs) posava que, entre les 12h i les 18h, faria 36ºC. Com que eixe moment del dia sol ser el de més calor, ¿per què, molt avançat el dia i tot, hi havia una pantalla de previsions per al dia 17 d'agost del 2025, referida a Alaquàs (sense estació meteorològica i la més pròxima, la de Manises o bé la de Vivers, en la ciutat de València), indicava 41ºC de màxima i 26ºC de mínima? Silenci: hi ha una bona paga en joc. Com diuen en la meua terra, "Qui calla, atorga".

Afegirem que aquesta mediocritat influí en la nostra previsió de cara al dia 29 d'octubre del 2024 en l'Horta de València uns dies abans de la DANA. Mentir, reportar de manera falsa o bé sense un mínim d'esperit de superació i sí de fidelitat a l'estil de l'inquisidor castellà Torquemada, porta que, més d'u, desconfiem en aquesta mena de soldats del primer ministre espanyol.

I més: quan ahir, a migdia, consultava en Internet i quan parlava amb mon pare, notava suavitat: és que, en la web d'AVAMET, amb dues estacions en Torrent i amb dues en Aldaia, les màximes eren més moderades. Per això, posí en Twitter: "No hi ha estació en Alaquàs, però, cap a les 15h., Torrent marcava un poc més de 36°C; i Aldaia, 37ºC en els punts més pròxims.

Fiabilitat". 

Ara, 31ºC en Aldaia i un poc més de 31ºC en Torrent. Són un poc més de les 11h15. 

Mentrestant, hi ha jóvens, com ara, Jorge Rey, de terres castellanes, que, per mitjà de mètodes tradicionals, donen molt en el clau i, altrament, no renuncien als mitjans contemporanis.

Enllaçant amb això, recorde que, quan vivia en Aldaia (fins a maig del 2009), una vegada, un home digué a ma mare i a mi en castellà, mentres que plovia: "Ma mare ja m'havia dit que..., perquè, quan ella nota... en el peu, és senyal que plourà. I així ha estat".

Per cert: es pot dormir prou bé a 30ºC i amb els ventiladors apagats i sense aire condicionat en cap punt de la casa. Visc en un estatge primer, d'uns 95m², en una zona que no és en un escampat, ni en el centre històric de la vila. Això sí: plaques Pladur per bona part de la casa de fa més de deu anys ençà, diversitat d'activitats cada dia i relació amb persones positives, de bon cor i molt obertes.

Altra cosa és que hi haja qui ens tracte de vendre el famós no hi ha res a fer perquè nosaltres siguem gossos seus, dels altres propietaris.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bona setmana.

Emparaven els més febles

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿emparaven els més febles? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 15 d'agost del 2025 ens comentaren que, "En acabar la guerra franquista, l'estiu del 1939, els meus avis van recollir a casa una senyora veïna que ara vivia sola, amb un marit i un fill morts al front de l'Ebre, i sense més família: la senyora Pauleta.

Ajudava a la neteja de la casa i a les feines de la cuina... A mi, de quatre anys (1951), em va fer de mainadera.

Va viure a casa dels avis fins el 1952, en què va morir.

La varen enterrar al nínxol faniliar del cementiri local" (Joan Marrugat), "Sí. Sempre" (Eusebia Rayó Ferrer), "Per lògica, sempre ho solem fer" (Àngels Sanas Corcoy), "No sé si és exactament això però, a casa l'àvia Maria, quan la meva àvia era petita, el meu besavi va llogar un mosso que cuidava els ramats.

Era molt jovenet i no tenia pares. Amb el temps, els meus besavis, perquè no estigués sol, el van adoptar i li van donar els cognoms.

Jo no el vaig conèixer, però la meva àvia en parlava com si fos el seu germà de sang" (Àngel Blanch Picanyol).

En correus electrònics, el 15 d’agost del 2025 ens posaren “Bon dia,

Sí. A casa, sempre s’emparava els més febles per davant dels forts i valents, que ja es cuidaven sols, i era igual que fossin persones o animals” (Rosa Rovira).

En el meu mur, el 15 d'agost del 2025 plasmaren "La meva mare, sí. Cada setmana anava a visitar (i a fer companyia) una velleta del carrer, que estava sola. Li portava menjar fet per ella i la rentava cada setmana... Perdia una estona per a ajudar: sempre la tenia.

Va néixer el 1904. Era infermera" (Teresa Maria Marquez Bartolomé).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

La Catalunya rural i matriarcalista abans de 1932

"Abans de 1932, la gran majoria de la població catalana era rural: vivia en masos, en veïnats i en pobles, arrelats a la terra, amb una cultura oral i amb una memòria molt fortes".

Josep Maria Mallarach, Twitter, 4 de setembre del 2023.

****

Li diguí:

"— Ja no és qüestió de 'globalització', ni de 'ment oberta', sinó, al meu coneixement, de 'voler ser moderns': la dona, com si hagués de ser un drap de l'home".

L'endemà, 5 de setembre del 2025, en resposta a aquests mots, ens posà:

"— Com més coneixes societats tradicionals veritables (com les cultures indígenes contemporànies) o t'endinses en dimensions amagades de la pròpia tradició catalana, més t'adones dels prejudicis i la ignorància que configuren la modernitat".

La dona en el matriarcalisme valencià del segle XX

També sobre el paper de la dona, i tocant al tema de les faenes i del treball, el 26 d’abril del 2020, Teresa Reig (de Dénia), per correu electrònic, m’escrivia “Pense que les mares manaven prou més de lo que pareixia. En ma casa, mon pare pareixia el cap,… però, en el fons, era ma mare.

-Mon pare va tindre l’oportunitat d’anar de director d’una empresa a Alacant i estava decidit, però ma mare insistia i plorava,… que no volia deixar sa mare aquí…. Amb les maletes fetes… i casa llogada,… MA MARE va guanyar: no se’n van anar…

 -En la botiga, treballaven els dos,… puix ell deia una cosa… i ma mare, tretze són tretze,… guanyava MA MARE. Ma mare guanyava sempre la partida perquè era molt insistent. I no es cansava mai: si volia una cosa… I mon pare, per no escoltar-la… més…, desesperat,… claudicava…

També, comentar-te, respecte a lo del valencià. Els meus pares i els besavis i els rebesavis, nascuts en Xalo, en Bolulla, en Ondara, en Pedreguer, en Dénia,… sempre havien parlat valencià. És clar que, a les escoles, era castellà. La ‘moda’ que et referia jo, que va ser els nascuts en la meua lleva, sobretot, 1959-1960, en Dénia. Dins de la mateixa família, a mi, em parlaven castellà i, entre els meus germans i pares, tots valencià… I, a mi, es dirigien en castellà. En el meu cercle d’amigues: unes, sí; i altres, no. Després, en les viles mes xicotetes de la rectoria, no va passar això: el parlaven tota la família. Ma mare, per tant, em parlava en castellà, quan era menudeta, però jo sentia tot el dia el valencià en ma casa…

En passar els anys, vaig entrar en una gran contradicció personal, perquè llegia en valencià i m’agradava la poesia, les cançons,… en valencià,… però em faltava la gramàtica per a escriure bé. Aleshores, a força d’interessar-me, vaig escrivint una llengua bonica i amada com el valencià. Totes les dites, els refranys, paraules, de ‘Rescatem paraules…’[1],... les conec, de ma mare!!! És com si vinguera ma mare darrere de cada paraula que veig…. Em recorda ella. I viuen amb mi. Quines coses!… No em ve el record de la paraula en mon pare,… que també parlava el valencià!!! Alguna, és clar, de mon pare; però, quasi totes, de ma mare… Ma mare era filla de llaurador, amant de la terra per damunt de tot; mon pare, de dins de la vila, no li tenia l’amor tan gran com ma mare, a la terra….”.

Molt interessant aquest testimoni sobre el català, testimoni que s’ajusta molt als comentaris de Francesc Castellano sobre la matriarca,… però, en el cas del segon, en Barcelona: són molts els punts de coincidència.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

El primer nom prové de la mare

 Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaren sobre persones en què el primer nom prové de la mare, per exemple, en fills amb dos noms? Gràcies.

Ens ho comentaren el 16 de setembre del 2020: "Porte el nom de ma mare, davant; i el nom de mon pare, darrere" (Jose V. Sanchis Pastor).

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

 

En el meu mur, el 9 d'agost del 2025 posaren "A Mallorca, hi havia un ordre rigorós... La primera filla, nom de sa padrina paterna; la segona, nom de sa materna. I així.

Si aquestes el tenien compost, les nétes també.

Mumare és Joana Maria, com sa seva padrina paterna.

A pics, era un embolic entre pares, padrins i cosins, sa repetició des noms" (Maria Galmes Mascaro).

Quant a missatges, el 9 d'agost del 2025 comentaren "A casa, vaig ser la primera de portar el nom de l'àvia per part paterna: Antonia. Els pares de l'àvia eren María i Josep. El pare es deia Joan. No continuaren gaire els noms per part materna.

La mare, Josefa (com sa mare); i el pare, Josep: Josefa, encara que l'àvia materna es deia Adela.

Jo sí que vaig dir que, si mai tenia un fill, es diria com l'avi per part paterna: Dídac. Els altres noms, al gust. I els avis, als dos fills: una, Anna; i l'altra, Maria. Abans era costum posar tres noms: jo sóc Antonia, Roser i Adela" (Antonia Verdejo), "Sí" (Lurdes Gaspar), "En néixer jo, mon pare -Joan- em va inscriure com a 'Joan'...

En arribar a casa, la mare li va exigir a crits que anés a canviar el nom per 'Joan Josep', perquè son pare -mon avi matern- es deia Josep.

D'aleshores ençà, em diuen Joan Josep..." (Joan Marrugat), "Abans, quan batejaven o quan posaven el nom pel civil, tu havies de triar quins noms eren els que et representaven. A mi, em van posar Maria Dolors. Maria s'havia posat sempre.

En la tradició de casa meva, que som d'Osona, no havíem tingut mai noms compostos" (Maria Dolors Sala Torras), "Sí: el meu germà es deia Joan Josep. Va néixer el dia de Sant Josep. El padrí també es deia Josep" (Àngels Sanas Corcoy), "Bon dia,

Fins fa poc temps, els noms de fonts es posaven d'aquesta manera a Menorca:

- primer fill mascle, nom de l'avi patern.

- segon fill mascle, nom de l'avi matern.

- tercer fill mascle, nom del pare.

- primera filla, nom de l'àvia paterna.

-segona filla, nom de l'àvia materna.

- tercera filla, nom de la mare.

Els noms composts eren raríssims en temps reculats" (Xec Riudavets Cavaller), "Mon pare, sí; ma mare, no: era la tercera dels fills" (Octavi Font Ten), "Els noms de pila, del pare i del seu germà, vull dir, els noms en segona i en tercera posició, venien del costat paternal. Els primers noms eren noms mai donats, noms de moda al cine, o de literatura, suposi" (Lucila Grau), "No. Jo porto el nom d'una tia grega que morí en el part" (Lydia Quera), fet que, en paraules de ma mare, "Això també era costum"; "Bon dia, Lluís,

Era comú, en la majoria de llars. A casa, no i, quan em vaig casar, a la nena, li vaig posar el nom de ma germana, perquè m'agradava.

Quant al noi, va voler decidir el meu home i se li va posar el seu nom, en contra de la meva voluntat.

Però es va notar qui manava llavors" (Montserrat Cortadella), "Jo tinc més de dos noms: José, Andrés, Miguel i Liliano. El primer, per mon pare. El segon, pel pare de ma mare. El tercer, no ho sé. I el quart, per la comare. I els meus germans també tenien molts noms" (Josep Ferrer Ferrer), "El primer nom, a Mallorca, prové de la padrina paterna.

Actualment, es perd, sols es conserva a les viles.

A Mallorca, es feia: el primer fill, el nom del avi patern; si era filla, de l'àvia paterna. El segon fill, el nom de l'avi matern i, si era filla, de l'àvia materna. Després, el tercer, el nom del pare o de la mare. Després, el del primer germà del oncle patern, etc..." (Margarita Frau Mir).

 A alguns dels qui ens reportaren, els escriguérem que mon pare (nascut en 1942) té nom per part de la mare (el primer, Enrique, el del seu avi matern) i per part del pare (el segon, Luis, el de son pare).

En Twitter, el 9 d'agost del 2025 ens plasmaren "Ma mare, nascuda el 1926, es deia Maria Antònia: el nom de cadascuna de les seves àvies. I la meva padrina, del 1943, també. Eren cosines i compartien l'àvia de nom Maria" (Mosama59).

Finalment, ma mare, el 9 d'agost del 2025, per telèfon, em digué que "L'àvia Consuelo veié que no hi havia cap néta 'Consuelo' i, per això, mon pare volgué que jo ho fóra.

En zona valenciana, era més costum això, posar el nom de la mare".

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Jocs que reflecteixen el paper de la mare

 Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaren sobre jocs que reflecteixen el paper de la mare? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 8 d’agost del 2025 comentaren “A mi, joc com a tal, no exactament, però puc dir que, essent petit, jo tenia una nina i li netejava el cul i li posava bolquers. I mai, ni ma mare, ni l’àvia, m’ho van prohibir; al contrari, m’ensenyaven com posar els bolquers correctament” (Àngel Blanch Picanyol), a qui diguí “Molt interessant. Jo, quan era xiquet, jugava amb una cuina, fins que devia tenir uns deu anys. I ma mare no em digué res en contra” i ens agregà “Doncs, al meu fill, ma mare, per Reis, li va fer passar una cuina amb tota la fireta (tots els estris de la cuina), i es passava hores fent veure que cuinava i servia els plats”; “No gaire. No tenia gaire temps” (Àngels Sanas Corcoy), “No” (Lurdes Gaspar), “La mare sempre és una persona vital en la vida” (Roser Canals Costa), “Jugàvem a nines. I aquella mestra tenia totes les nines. Jo no era molt de cuinetes. Els nens i les nenes jugàvem al carrer: a pares i mares, a collir castanyes…” (Maria Dolors Sala Torras), “No” (Anna Babra), “Les nenes teníem naturalesa de mare, quan jugàvem amb les nines. La meva mare em va ensenyar a fer-los vestits” (M Pilar Fillat Bafalluy), “Els rols dels infants estaven molt marcats. Jo, com a mascle, mai en vaig sentir parlar” (Xec Riudavets Cavaller), “En molts jocs, hi havia un que feia de mare, que era una mena de jutge del joc” (Emili Rodríguez Bernabeu).

Adduirem que, com hem escrit a algunes persones, en molts jocs recopilats pel folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez (1866-1946), n’hi ha de xiquetes i, fins i tot, de xics i de xiques, en què apareix la figura de la mare, qui reflecteix el model de vida matriarcalista, respecte al grup i respecte als personatges masculins. 

En el grup “Dialectes”, el 8 d’agost del 2025 posaren “Sí. Com a joc, puc dir a sembrar alls o mongetes, que ho he fet. Si no, a cosir un botó a un ninot, arreglar les vores dels pantalons; seure’m en una cadira, mentre la iaia feia arròs a la cassola o una coca de pa amb anís i pinyons, o unes seques a la llar de foc amb una olla de fang.

O ‘Vine, que, si no saps ballar, no trobaràs cap xicota’: vals, pasdoble, etc., etc.

Sí: la iaia em va ensenyar a jugar.

Sé cuinar, sé ballar, sé cosir un botó o un petit estrip…

Mil gràcies,…iaies!!!!!!” (Joan Espinosa Vendrell).

Finalment, en paraules de mon pare, amb qui parlí per telèfon el 8 d’agost del 2025, aquests jocs en què la mare té un paper important com també una enquesta que havia eixit un any arrere sobre el feminisme en Catalunya i de què li reportàrem, representen “Respecte” (sic) cap a la dona en la cultura tradicional vinculada amb la llengua catalana: https://x.com/Marc_Aragones/status/1919301038621728968?t=Rl_sObJicZME5NHAixDYHw&s=09.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

 

Què representava alletar

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaren sobre què representava alletar? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

 

Quant a missatges, el 2 d’agost del 2025 indicaren “Sí, li donava importància, però també era conscient que no totes les dones podien, per falta de llet (o per altres motius). Ella mateixa va alletar els seus fills, mai va voler una mare de llet i la sogra s’enfilava per les parets perquè, abans, les famílies benestants contractaven unai, quan va començar a alletar fills de treballadores, diu que, una mica més, i la meva besàvia agafa un ensurt.

Però, com l’àvia, sempre va anar contracorrent. Ma mare no tenia força i va alletar amb ‘Pelargon’ [, llet en pols], que és lo que hi havia llavors.

L’àvia deia que res millor que la llet de la mare però, si no es podia, hi havia altres alternatives. En canvi, la meva filla ha alletat els dos fills (Martina, fins passat l’any; i Aran, fins set mesos). No obstant això, la meva, jove, sent de pagès, a tres mesos, tenia força llet” (Antonia Verdejo), “Jo tenia una bestia que havia tingut dida. Era d’una vila de muntanya i sempre la va considerar com de família.

En aquell temps, la mare sempre alletava i, si no podia (cas de la meva besàvia), cercaven una dida per fer-ho” (Margarita Frau Mir), “No recordo que comentessin res en especial; quan tocava, es posaven amb la criatura de cara la paret,… i ja està. També em sembla que tenien un reforç alimentari” (Enric Molina Horta), “No. Després de la guerra, una dida va passar la sarna al nadó. El seu home era amagat” (Lurdes Gaspar), “Sí. Hi havia dones, però la mare no tenia llet: les dides” (Àngels Sanas Corcoy), “No ho recordo” (Joan Prió Piñol), “Alletar, per a la mare, era una gran sort. N’estava molt contenta. Jo vaig ser la darrera filla!!! Però, per ella i per cosines més grans que jo, m’ho deien!!!!!” (Roser Canals Costa), “Jo no ho tenia present” (Xec Riudavets Cavaller), “No ho recordo” (Rosó Garcia Clotet), “La meva àvia sí que havia donat llet a altra gent, d’una casa rica, i eren germans de llet i s’avenien tota la vida.

Tenia feina d’aquella casa. Això va continuar la meva mare, qui va fer de cangur. Era un vincle molt fort, sí, sí. Home, estava bé: sobrava llet i, com que era bona, servia per acabar d’alimentar una criatura (d’algú, conegut, que ho necessitava)” (Maria Dolors Sala Torras), “Jo, com que era la primera (la gran), no em va sorprendre veure alletar. La iaia sí que comentava que les persones alletades per la mare eren més fortes. La qual cosa no hi estic del tot d’acord. 

Ara t’explicaré la història:

Ma mare alletava la petita. Tot i així, no parava de plorar (la mare tenia llet, però no la suficient que necessita ma germana). Jo ja tenia quinze anys i deia ‘Aquesta nena té gana’ i la iaia ‘Deixa estar, que la mama ho fa bé’.

Quan passaren uns dies, la mama va comprar ‘Pelargon’: s’acabaren els plors. 

Aleshores, ma mare li donava primer els dos pots i, després, un biberó. 

Tots contents: la iaia i la nena” (Montserrat Cortadella), "Res del que demanes va ser norma a casa… De la lactància materna, la mama m’ho va explicar quan vaig sortir de l’internat de les monges.

Ella era infermera. Em va explicar tot el procés: la concepció, l’embaràs, el naixement, les relacions sexuals… Amb ets i uts” (Teresa Maria Marquez Bartolomé), “Sí. A casa, teníem una senyora que donava mamar la meva mare, la dida, i molt estimada. Per tant, sí” (Lydia Quera), “Criticava el ‘Pelargon'” (Josep Ferrer Ferrer), “Alletar era una funció natural i primordial pel nadó. Una àvia meva va alletar, a més del seu fill (el meu pare ), el fill de la seva germana, creant un lligam molt fort entre ells dos. Em va arribar, a mi mateixa, una vegada, de proposar el meu pit a un nebot meu que plorava en l’absència de la seva mare” (Lucila Grau), “No. A mi, no em tenien en compte per a res” (Angelina Santacana Casals).

Igualment, en el meu mur, el 2 d’agost del 2025 plasmaren “No. Era natural i vist.

Des paper de sa dida, sí que se’n parlava: molt” (Maria Galmes Mascaro), "La meva mare (nascuda el 12 d'octubre del 1918). Va criar junt amb una germana petita un nen que, en néixer, es va morir la mare de part. Sort de la seva llet perquè, dels productes que hi havia en aquells temps, no n'anava bé cap.

¡Temíen per la seva vida, quan van acudir a la mare! De mica en mica, es va refer. Va viure a casa meva més de dos anys. Sempre la va anomenar 'mamà'. Corrien els anys cinquanta" (Encarnació Sanchez).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Pere Riutort, explanació

Text que hem vist que retalla Viquipèdia:

****

Deixà empremta entre persones que l'havien tingut com a mestre i, a més, com a mínim, cinc seguidors del seu estil d'ensenyament i d'educació. En la versió en castellà de la seua explanació ''Explanación de algunos aspectos de mi vida y mi trabajo en favor de la Cultura de nuestro Pueblo'', del 2018, de més de dues-centes pàgines i amb informació de tota mena (no sols biografia, sinó també temes lingüístics, eclesials i, àdhuc, documents i articles, comentaris en relació amb el fet que cada membre de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua cobra 360 € per reunió...,), i a què accediren diferents persones arran de l'homenatge que se li féu en novembre del 2018 en València, figuren detalls molt en línia amb el seu estil pedagògic i amb la seua manera de viure i d'actuar: ''El meu desig és que la veritat, i sols la veritat, algunes vegades una veritat molt desagradable, vaja sempre pel davant''.

La seua col·laboració en un treball d'investigació sobre els Sants de la Pedra, Abdó i Senent (molt coneguts com Sant Nin i Sant Non) que portà a terme Lluís Barberà i Guillem (a qui proposà estudiar els capítols 10 i 11 dels Fets dels Apòstols) i que, en el 2020, es publicà en forma de llibre, fou decisiva per a trobar el vincle existent entre aquests sants i el matriarcalisme en nexe amb la cultura mediterrània. Cal afegir que, en desembre del 2020, comentà a Lluís Barberà i Guillem que «La cultura matriarcal podia no estar en els documents de l'Estat, però estava en la realitat».

Igualment, entre d'altres coses, es caracteritzava per la seua generositat, per la saviesa, per l'empatia i per l'esperit col·laborador.

Festes patronals en què una adulta va acompanyada d'una jove

 Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaren sobre de festes patronals en què una adulta acompanya una jove? Gràcies.

Es fa, per exemple, en Bétera, una vila valenciana de la comarca del Camp de Túria, i té a veure amb els Sants de la Pedra, Abdó i Senent, també molt coneguts com Sant Nin i Sant Non.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 1r d’agost del 2025 posaren “Sí. Abans era costum que una persona gran acompanyés les jovenetes a les festes. I més, si tenien xicot. Fins i tot, dins de cada casa, estaven acompanyades i en temps de festejar, per parlar: un amb una cadira;  l’altra, a un altra, i al mig, la persona gran que estava al cas.

Però, en les festes, sempre acompanyades: i bé per la mare, bé per alguna tieta, bé per una fadrina” (Antonia Verdejo), “De fet, a Moià, per la Festa Major (15 d’agost), se cel·lebra la ‘Festa d’Homenatge a la Vellesa’. Tots els avis convocats van en comitiva acompanyats d’un nét o d’una néta, juntament amb el batlle, autoritats, gegants, etc, cap al lloc on es realitza aquest acte, que sempre és l’esplanada inferior del Parc Municipal (un parc enorme)” (Àngel Blanch Picanyol), Molt bon dia, Lluís,

Jo, el que encara he vist és la mare acompanyar la filla al ball i vigilar de lluny. Supose que per a donar el seu consentiment” (Joan Prió Piñol),“Sííí. Sempre que es podia, celebrava les festes populars” (Àngels Sanas Corcoy), “No” (Lurdes Gaspar), “No. Eixa festa, mai he sentit parlar-ne. Dels Sants de la Pedra, sí, però tampoc massa” (Carmen Mahiques Mahiques), “Tal vegada…” (Daniel Gros), “Desconegut” (Xec Riudavets Cavaller), “Sí: les noies anaven acompanyades. En el cas de la mare, quan tenia promès, la tieta era qui feia ‘d’espelma’, que així es deia a la dona que acompanyava a la parella. Si la tieta no podia, era la mare” (Rosó Garcia Clotet).

Finalment, ma mare, el 1r d’agost del 2025, per telèfon, em deia que, “Ací, [ en Alaquàs,] lo únic que es feia era entre ‘les doloroses’ (les clavariesses de la festa de la Mare de Déu dels Dolors): haver-n’hi una casada. Quan férem la festa (jo tenia vint-i-un anys, en 1964), ens reuníem en sa casa, en un ambient d’harmonia, totes les setmanes. Ella feia de cap de colla. Jo, [a vegades, entre algunes persones,} feia un poc d’àrbitre.

Férem clavariessa d’honor la xiqueta d’u que era casat, qui ens dirigia unes quantes actuacions de teatre per plegar diners (a més de la loteria i altres coses). Ell devia ser ja una persona considerada, reconeguda. Tenia una xiqueta i, en agraïment a ell, la férem clavariessa d’honor. La xiqueta només vingué a la processó amb nosaltres”.

Per consegüent, capim la figura de la casada (la pabordessa major), la de les jóvens i, ben mirat, la de la infància (la xiqueta).

Adduirem el tractament simbòlic que rep la nena, un detall que ens evoca cultures matriarcalistes en què la matriarca (el màxim càrrec del Poble) designa la xiqueta que, en un futur, la substituirà.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.