Deixaven fer prou els marits

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿deixaven fer prou els marits? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 5 de setembre del 2025 plasmaren "No recordo que l'àvia posés impediments a l'avi" (Rosó Garcia Clotet), a qui escriguí que l'àvia paterna de ma mare tenia bon gust per a la cuina i que el seu marit (1874) en tenia per a fer caragols. A banda, ma àvia materna deixava que el seu marit cuinàs. "Sí. A casa, tenien les feines totalment repartides, igual que fills i néts" (Lydia Quera), "Bon dia, Lluís,

Només llegir, m'he fet un tip de riure; no crec que els avis ni gosessin intentar-ho. Les dues, uns bons generals: la paterna, molt pitjor; la de casa (la materna) encara exposava i deixava 'decidir' l'avi en temes d'anar amunt i avall, poca cosa més" (Montserrat Cortadella), "Quan era jove, li deixava fer el sopar" (Lurdes Gaspar), "A casa meva, no. Elles eren les que portaven la casa. Treballaven els dos, però jo els vaig conèixer ja retirats.

El de part del pare. La iaia, quan es va casar, es dedicava a la casa. Ella treballava. L'avi tenia ofici i treballava de fuster a la catedral de Vic. La casa, uff!" (Maria Dolors Sala Torras), "Anaven a molts llocs junts. A ell, l'agradava jugar a escacs; i ella brodava a mà. La meva àvia també feia molts bons plats de cuina" (Àngels Sanas Corcoy), "Poques feien lo que volien. Pobretes" (Antonia Mas Niell), a qui indiquí "Em referesc a dones catalanoparlants d'arrels catalanoparlants nascudes abans de 1920"; "Mon pare feia el cafè i eixugava els plats i els coberts. I els diumenges preparava l'esmorzar i l'allioli per a tots els de casa" (Octavi Font Ten), "ÉS CLAR ! Elles portaven el control de la casa i prenien les decisions compartides amb els marits" (M Pilar Fillat Bafalluy), "No gaire" (Àngels Santacana Casals), "Jo crec que eren ells els que volien; potser, massa!! I les dones?? Doncs, segons el caràcter, l'educació i el medi on vivien!!! Ho condicionava!!!" (Roser Canals Costa), "Els marits feien,... però qui manava, realment, eren elles" (Àngel Blanch Picanyol), "Els marits anaven a la seva" (Joan Prió Piñol), "Bon dia,

Eren temps de poques distraccions. De casa, a la feina; i, de la feina, a casa" (Xec Riudavets Cavaller).

En el grup "Dites, refranys i cultura popular catalana", el 5 de setembre del 2025 ens escrigueren "Ells eren els amos, la dona no podia tenir ni compte corrent a nom d'ella al banc. El que deien, en castella, 'La pata quebrada y en casa'" (Josep Ferrer Ferrer). Cal agregar que, com diguérem a Roser Canals Costa, "Fins i tot, en alguns temes sobre sexualitat, les generacions nascudes en el segle XIX eren més obertes que les que nasqueren en els anys quaranta del segle XX (la postguerra)".

Finalment, ma mare, en una entrevista que li fiu el 15 de febrer del 2020, em deia uns mots de son pare (1906) a ma àvia materna (1910): "Mira: jo faré lo que siga [ de menjar], però que no ho sàpia ni el sol", perquè hi havia qui considerava que les tasques de cuina eren cosa de dones. I així fou.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.