divendres, 10 de febrer del 2023

La pedagogia matriarcal en relació amb la dona, amb el bou i amb el segle XXI

 

La pedagogia matriarcal en relació amb la dona, amb el bou i amb el segle XXI.

El 9 de febrer del 2023, durant una conversa que tinguí amb ma mare, eixí el tema dels xiquets que, per exemple, amb uns huit (o nou) anys, tracten de forçar les amistats de les xiquetes perquè, com pot passar a eixa edat, tinguen les primeres núvies. Li comentí que l’actitud d’eixos xiquets va en línia amb una frase molt castellana, “La maté porque era mía”, detall que desaprove, que no apareix en moltíssimes rondalles anteriors a 1930, ni en comentaris relatius a dones nascudes abans de 1920. Quant al fet de tenir nuvieta, li diguí que jo, als huit anys, jo en tenia una.

Tot seguit, li vaig afegir que això, en el primer quart del segle XXI, tenia una relació directa amb la introducció del castellà i, sobretot, de la cultura castellana: en la manera de viure, de pensar, d’actuar i de respondre. Així, a major penetració, més menyspreu cap a la terra, cap a la dona i cap a tot lo que té a veure amb el matriarcalisme: es pot ser obert i estimar la terra on es viu (i la dels ancestres) i els valors matriarcals transmesos de generació en generacióI, com més cap arrere, més tolerància entre hòmens i dones, si més no, entre catalanoparlants.

Cal dir que, com diguí a ma mare, això no és d’estranyar, tenint present que, cada vegada més, des dels polítics valencians que ocupen els principals alts càrrecs…, fins a l’Església valenciana, no estan precisament per la llengua, ni per promocionar la cultura matriarcal inserida en la tradició dels catalanoparlants que no han girat l’esquena a la terra, ni als valors matriarcals.

També li vaig adduir que escrits plasmats per Francesc de S. Maspons i Labrós (en els anys setanta del segle XIX), per l’Arxiduc Lluís-Salvador junt amb Antoni Ma. Penya (en els anys noranta del segle XIX), rondalles reflectides per Sara Llorens (a primeries del segle XX) relats recollits per Pasqual Scanu (de l’Alguer) i, igualment, molts comentaris que ens havien fet sobre àvies i mares catalanoparlants nascudes abans de 1920 (o, àdhuc, en els anys setanta o huitanta del segle XIX, com ho havien fet les seues àvies), ens permeten copsar unes relacions millors i més igualitàries entre hòmens i dones. Això sí, sense que siga cosa de caure en allò de “Cualquier tiempo pasado fue mejor” (en la nostàlgia), ni de lo de “Con [ el general] Franco, se vivía mejor” (en una mena de rebuig a lo que no siga mà dura, ni rectitud ).

A més, eixes característiques eren molt semblants, per exemple, a les escrites per Anna Boyé (en la seua web “Matriarcados”) sobre cultures de llocs ben diferents de la Terra però amb molts punts en comú amb la nostra, de què el 9 de febrer del 2023 llegírem unes quantes que tenien a veure amb Amèrica del Sud i amb Amèrica Central. També comentí a ma mare que, en la cultura vinculada amb la llengua catalana, si bé elles manaven (com en la cultura colla), també és veritat que les dones tractaven bé el marit, els xiquets, els vells, etc.. I que ells, igualment, els hi tractaven, i els altres grups esmentats i tot.

Ma mare i jo estàvem d’acord en  això i, àdhuc, m’afegí que la desigualtat (en les relacions) era major en les ciutats i que, com em digué el 23 de desembre del 2021, un home molt coneixedor del Poble colla, “Està clar que el món rural viu més l’estima de la terra”, fet que, de pas, comporta el de la dona: no és un drap, ni ella desconsidera el marit ni lo masculí, ni lo femení. 

En eixe sentit, comentarem que, en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, publicat en el 2004 per Pagès editors, hi ha unes quantes rondalles en què figura el bou, un animal que Angie Simonis (en la seua tesi, del 2013) vincula amb la dona i que, en el matriarcalisme, ho fa amb el fill. El relat que hem triat, “La Roca Cavallera”, contat per Jaume Coberó Coberó, diu així:

“Ran el camí ral de Torà a Biosca, que passa per la part baixa de la costa de l’Aguda, a mitja hora de camí de Torà, es troba certa roca de formació singular que la distingeix de les altres de tot aquell indret: és la Roca Cavallera.

La llegenda ens diu que un desconegut cavaller, en veure’s perseguit i atrapat pels seus enemics, en temps de guerra, amagà el tresor que portava al peu d’aquella roca.

El tresor consistia en una pell de bou plena de monedes d’or i plata amb joies valuoses.

Amb el temps, més d’un ha cavat i recavat aquell indret i, àdhuc, s’ha fet moure la gran roca del seu primitiu lloc, a força, per cercar el cobdiciat tresor.

Però la pell de bou plena de monedes i joies, que sapiguem, encara no s’ha trobat, resta esperant que, algun sortós, algun dia l’ensopegui” (p. 423).

Com veiem, la roca toca terra, té a veure amb la dona, amb lo matriarcal. A banda, el cavaller, si bé amaga el tresor (podríem vincular-ho amb la paràbola dels talents, la qual, en paraules de Pere Riutort, simbolitza l’autoestima), ho fa dins d’una pell. La pell està relacionada amb com és una persona: tenir bona pell, ser dur de pell, Barrabàs, etc.. Però ací, ho fa de manera positiva: amb el bou.

Quant al bou, en “El matriarcalismo vasco”, d’Andrés Ortiz-Osés junt amb Franz-Karl Mayr, llegim que, part dels intel·lectuals de la cultura castellana, ha vinculat el bou amb la dona i el torero amb l’home. Doncs bé, l’estudiós de la cultura basca, comenta “Sabem que, en Creta, és la pròpia dona qui domestica el bou: simbòlicament, això vol dir que ha sigut realment la dona (…) l’autèntica domesticadora del bou (masculí), ja que la mateixa masculinitat o el fal·licisme representat en el bou no és, originàriament, sinó una cosa pròpia de la Gran Mare (el seu bou-fal·lus-fill-amant). La Deessa-amb-el-bou no representa sinó la Deessa de la fertilitat, fecunditat servici a què està l’atribut masculí del bou, del boc i del fill-amant fàl·lic” (p. 89).

A més, afegirem que el bou porta dues banyes i que la forma que tenen va en línia amb la lluna (en vincle amb la nit i amb lo matriarcal). Un bou que està relacionat amb la pell i que, igualment, porta una bossa plena de monedes d’or (sol) i d’argent (lluna) junt amb joies valuoses (tres trets que tenen a veure amb la dona molt valorada), representaria el fill que, per mitjà de la pell, encara està en contacte amb la mare (la recorda) i, així, amb la Mare Terra, on es troba la fertilitat.

Finalment, com que ningú no ha aconseguit emportar-se aquella bossa amb pell de bou, la llengua i la cultura matriarcals vinculades amb la llengua catalana perviuen entre els catalanoparlants.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada