Educació i empremta d'avies i mares nascudes abans de 1920

 

El 24 de març del 2023, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, ens plasmaren aquestes paraules: “Bon dia,

El respecte envers a tothom. Veien sempre l’ésser com a persona.

A fer el bé i a anar sempre amb el cor a la mà” (Rosa Rovira), “Amb l’exemple i a anar explicant el que feia, pas a pas (la meva àvia)” (Glòria Reverter), a qui escriguí “La didàctica és molt important en l’educació com també, per exemple, en l’ensenyament”; “Sempre: sempre el respecte i la bona educació. Aquest és el puntal del que em van inculcar. I també fer la feia i, després, ja pots anar a jugar. Per sort, no em van obligar a ser el que no vull ser” (Joaquina Viñals), “La tolerància” (Xavier Castells Fontboté), “El gran valor que recordo de els meves àvies (una, nascuda el 1894; i, l’altra, nascuda el 1906), és l’aguant davant les contrarietats. Aguantar lo que toqui, sense la queixa infantiloide que tenim avui.

Jo sóc professora de secundària. Us poso un exemple. Els dic, als meus alumnes, que no m’agraden les verdures. I ells, escandalitzats, em diuen: ‘Uala!, profe: no menges verdures?’. I els responc: ‘He dit que no m’agraden, no que no en mengi. En menjo cada dia, i moltes, encara que no em vinguin de gust’.

Així ens van educar: toca fer això. No et demano que et vingui de gust, només et demano que ho facis. I punt” (Montse Roset), “La meva àvia. Seriosa i molt treballadora. La recordo amb la màquina de cosir (la roba que portaven les meves dues tietes i la mare, sempre l’havia feta ella). Educada amb els valors del compromís i de l’esforç, en un temps que viure era sobreviure i en què, de la ‘felicitat’, ni se’n parlava. Havien passat una guerra i havien mort dos fills.

Admirable la meva àvia Va passar el temps i vaig comprendre el perquè d’aquella tristesa.

Era forta i valenta, intel·ligent i culta (llegia el diari) i estava al corrent de tot. Jo vivia. Estava molt a cals avis. Hi vaig ser molt feliç amb ells” (Dolors Cruells Torelló), “Per a començar, als vis, els havíem de dir de ‘vostè’, nosaltres i els propis de fills.

‘Culte’ al treball, des de casa, fins a la feina. L’oci, entès com estar sense fer res, no era una opció. Respecte absolut per tothom. Totes les regles d’urbanitat possibles: ‘Els nens no parlen mentres ho fan els adults’, ‘A casa de les visites, no s’agafa més que una galeta’, ‘No es llancen papers, ni res al carrer’... Cura amb tots els estris de la casa (havien de ser per a tota la vida), etc..

Treballar, estudiar i tenis pocs fills (l’àvia ho tenia clar), treien l’obrer de la misèria” (Marina Boadas), “De la meva àvia, nascuda el 1894, recordo que m’ensenyava el respecte cap a la gent gran, escoltar i aprendre d’ells, perquè eren savis i havien viscut molt.

Treballar i que, tot el que es posava a la taula, era bo per a menjar i el plat havia de quedar ben net. Aprofitar les coses, sortir al carrer al capvespre, a prendre la fresca amb tots els veïns. I si, a algú, li feia falta alguna cosa, donar-li” (Venus Ona).