Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿consideraven l’homosexualitat part de la natura? Gràcies.
Açò apareix en l’entrevista a Rigoberta Menchú (capítol 11, “Educació de la xiqueta. Cerimònies de casament. Lleis dels avantpassats”), quan ella diu “Entre nosaltres, indígenes, no fem distinció entre l’homosexual i qui no ho és, perquè això ja sorgeix quan u baixa a altres indrets [de Guatemala]. No hi ha tant de rebuig per un homosexual com hi ha entre els ‘ladinos’, per a qui és una cosa que no poden mirar. Lo bo, entre nosaltres, és que tot ho considerem part de la natura”.
Els “ladinos”, ací, serien els catalans, els valencians, els mallorquins… d’arrels catalanoparlants que han decidit passar-se a la cultura castellana, començant per la llengua i no cal dir que per les tradicions i per l’estil de vida.
Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 20 de setembre del 2025 ens comentaren “Jo no recordo que se’n parlés. Sentia dir expressions: ‘Perd oli’, ‘Es de la cera de enfrente’. Això, més aviat, ho deia l’avi matern” (Montserrat Cortadella), “No ho recorde” (Lurdes Gaspar), “Sí. A més, teníem un amic a la colla; però, a casa, tot era natural: no tots els humans som iguals” (Lydia Quera), “Sí. És de naixement; abans, no se’n parlava gaire” (Àngels Sanas Corcoy), “És un tema que mai s’ha parlat obertament a casa entre els meus pares i nosaltres (crec que per l’època que ens ha tocat viure). Però, quan parlaven d’alguna persona -home, dona-, mai ho han fet amb burla” (Octavi Font Ten), “Mai van fer-ne cap comentari” (M Pilar Fillat Bafalluy), “Noooo. En eixes èpoques, molt mal vist” (Fermín Carbonell Barberà), “Sobre la qüestió d’avui, hi havia diferents opinions, però amb respecte. L’àvia deia que, contra la natura, no es podia anar: tots tenim el nostre camí. Lo important és ser bona persona: no importa el gènere.
A la Bisbal, hi havia un senyor que sempre es vestia de dona (perquè l’avi ens va explicar que era lo que ell se sentia). Li van anomenar ‘la contrahecha’ i era una persona excepcional, sempre disposada a ajudar. A casa, havia pujat una vegada i tenia una cosina (al cel sigui, ens va deixar farà uns tres mesos amb setanta-dos anys) lesbiana i, a la vila, mai va tenir problemes per la seva manera de ser.
En aquest seny, ens van ensenyar tolerància i que les persones que no s’amaguen són les bones. Hi ha qui, pel què diran, porten una vida que no els pertoca perquè, encara que formin una família i l’estimin, en el fons, no són feliços. Millor ser un mateix: no es pot lluitar, ni contra el cos, ni contra els sentiments” (Antonia Verdejo), “No cal dir que no. L’homosexualitat -almenys, a la meua vila, que és l’única de què puc oferir- era invisible. Ni es tractava lo de natural o lo d’artificial. Era considerada com una perversió de la qual s’havia de fugir. Ells es casaven i tenien fills; i, d’elles, ningú en sap res. Sols es permetia en les festes, actuacions dels varietès, als sainets i suposes que a la vida nocturna dels clubs de la capital, de Castelló i de València” (Xavi Portalés), “En aquella època, no crec que l’homosexualitat es veiés com una cosa massa natural. De totes maneres, no recordo que es parlés del tema.
Jo, als fills, els vaig ensenyar que s’ha de respectar la persona, tingui la condició que tingui, i veig que ells han fet el mateix amb els seus” (Rosó Garcia Clotet), “Suposo que sí, ja que, si algú en deia res en contra, sempre deien (l’àvia Maria i ma mare) ‘Que fa mal a ningú? Oi que no?!?! Doncs, deixeu-los tranquils!!!” (Àngel Blanch Picanyol), “Prop de casa, hi havia un senyor homosexual. Parlaven d’ell com si fos una cosa no normal, però no el criticaven, ni deien que era un pervertit, com sí que feien alguns veïns” (Angelina Santacana Casals), “Avui, festa religiosa a Torelló, Rocaprevera. Dilluns, festa.
No en feien ni més, ni menys. Tenien algun veí i, ni per part de l’àvia materna com tampoc de la paterna, hi havia comentaris ofensius. A casa, tampoc” (Nuri Coromina Ferrer), “No pas. No ho entenia” (Esther Ollé Viladesau), “No ho considerava contra natura” (Josep Ferrer Ferrer), “A casa, no trobàvem res estrany. Cada un mana la seva vida com vol. Teníem uns veïns que ho eren. De fet, ningú demanava” (Maria Dolors Sala Torras), “No ho crec, ja que les seves consciències o les seves vivències eren contràries al que llavors es veia de l’homosexualitat” (Roser Canals Costa), “Eren mes civilitzats i oberts que ara nosaltres” (Montserrat Cortadella), “Estaven més assenyats que nosaltres” (Alexandre Perelló Perelló), “No recordo que en parlessin” (Joan Prió Piñol), “L’àvia materna era peixatera al mercat de Sant Andreu de Palomar, actualment, barri de Barcelona… Als anys cinquanta del segle passat, a la vila, es coneixia tothom…
Hi havia un peixater, en Jaumet (quaranta-cinc anys), qui era marieta i tothom ho sabia i era cosa natural…
Hi havia un Albert (vint-i-cinc anys), qui despatxava roba, i era amanerat i la gent
l’anomenava ‘Albertet’ per a destacar-ne la tendència…
El ‘practicant’ del barri (el sanitari ambulant que posava injeccions, que canviava benes de ferides o que treia la cera de les orelles de les senyores), era en Lino (Marcelino, seixanta anys). Tenia la fama de marieta i se’n sentien llegendes de trobades amb homes, en el seu deambular pel barri…
No és que fos ‘natural’, sinó que l’homosexualitat formava part de ‘la tribu’ i en coneixíem els noms i les cares…” (Joan Marrugat), “Sí: així es considerava a casa” (Montserrat Carulla Paüls), “Ho consideraven una malaltia… No era una cosa natural… Ho amagaven perquè no se n’adonara la gent” (Carmen Mahiques Mahiques).
En el meu mur, el 20 de setembre del 2025 posaren “Hi havia una burleta dissimulada i rialletes.
Feien es xep-a-xep” (Maria Galmes Mascaro).
Cal dir que hem observat que els participants amb un alt sentiment de pertinença a la terra, majoritàriament, han plasmat comentaris molt més tolerants que els qui s’assemblen més als qui es presenten com “ciutadans del món”. I això ens diu fins a quin punt és important l’educació infantil per part dels avis, en aquest cas, sobretot, per mitjà de les padrines, i de les mares.
Finalment, ma mare (1942), el 20 de setembre del 2025, per telèfon, em digué que, “A les dones [lesbianes], no se’ls ficava tant: podia passar més dissimulat”. I, quant a l’educació infantil (en nexe amb la manera de respondre per part dels més arrelats a la terra i amb la dels “ladinos”, per dir-ho així, castellanoparlants fills o néts i tot d’avantpassats catalanoparlants), ens afegí que, en una conferència, una dona comentà que “L’educació dels fills comença quaranta anys abans de nàixer” (sic).
Al capdavall, ens adduí que, fins a fa poc, no havia oït la paraula “pervertit”, en relació amb lo sexual.
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
