Vos parlaren de prínceps blaus

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaren de prínceps blaus? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 27 de desembre del 2025 comentaren "No" (Lurdes Gaspar), "No. Mai" (Margarita Pou Marfany), "Sí, però deixaven ben clar que se n'enfortien. I menystenien les dones que els cercaven.

És un tema molt complex que no es resol amb una qüestió. I ara la situació és prou complexa. Només això requereix un diàleg molt seriós a nivell social i lingüístic per a aclarir quin és el significat de 'príncep blau'.

Confio que no et sàpiga greu el meu comentari.

Que el 2026 sigui una mica millor per al món" (Anna Babra), a qui escriguérem "És un personatge que a penes apareix en les rondalles anteriors a 1932. En altres casos, és un cavaller blanc o bé un religiós (o un ermità). En tots ells, empiula amb la tradició patriarcal, però no amb la matriarcalista.

En el camp de la sexualitat, és l'home que considera la dona un drap". Llavors, Anna Babra ens afegí "Gràcies per la teva tolerància. Ja veus que 'No elles, no jo', de manera diferent, només era i és tema de rondalles i de princeses. En fi, com tu dius: patriarcal"; "No" (Lydia Quera), "No. Mai" (Angelina Santacana Casals), "A mi, mai. Les valors, les tenia en altres camins i persones!!!!!

Quina sort tenir una mare així!!!" (Roser Canals Costa), "De tot un poc" (Núria López Cambra), "Sí. Ma mare deia que li deien, de broma, 'Busca't un nóvio ben ric i pantorrillut'. Ens contava que un germà de son pare tenia les cames primes i que es posava serradura dins dels calcetins perquè paregueren més grosses; però un dia, al trinquet, la pilota li va pegar a la cama i es va trencar el calcetí i va adollar la serradura i tots es van riure...

Segurament, seria un acudit que s'inventaria son pare" (MCarmen Bañuls), "Jo diria que el 'príncep blau' de la meva àvia era un carnisser que, com ella deia, l'havia tingut de 'pretendent'. Tenia una foto petita, enganxada a la vitrina d'un moble de casa seva. Era d'aquelles de cartró, en blanc i negre" (Àngel Blanch Picanyol), "No" (Maria Dolors Sala Torras), "No. Les dones de l'entorn de la meva iaia eren de classe treballadora, però no, per això, mancats de valors. Tenien arrelades les valors de la religió catòlica, reforçades per les de llurs famílies, que eren també d'aquest caire.

A les noies, se'ls ensenyava que el millor marit havia de ser aquell noi honest i treballador i de valors semblants a les seves. Si alguna es podia casar amb un hereu, es considerava afortunada, però, de vegades, no ho era tant perquè havia d'anar a viure a la casa pairal amb els sogres i, potser, també amb germans (o amb germanes) del marit que encara eren fadrins" (Fina Pujolras), "No. La meva mare era molt realista; més aviat, granotes verdes" (Àngels Salvador),  "Ma mare mai em va parlar de prínceps blaus. A casa, estaven prohibides les revistetes de prínceps i de princesetes, i tampoc hi havia revistes d'aquestes que en diuen del cor.

La meva mare era una dona de caràcter" (Rosa Canela).

En el grup "Cercle Català d'Història", el 27 de desembre del 2025 ens indicaren "Mai" (Anna Espinosa).

En el grup "Cultura mallorquina", el 27 de desembre del 2025 plasmaren "Contaven rondalles i sempre hi havia prínceps" (Maria Galmes Mascaro).

Finalment, ma mare, el 27 de desembre del 2025, per telèfon, em digué "Que n'hi ha?" i ens afegí que això era idealisme i que havia sentit "príncipe azul" i que ho relacionava amb el castellà.

Llavors, li responguí 1) que és un personatge que apareix de manera puntual en rondalles, ja que predomina la figura de la dona que salva l'home i la dona que indica a un home què haurà de fer ell perquè ambdós isquen beneficiats. I 2) que això també es reflecteix en la realitat, en comentaris en nexe amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Homenatjaven persones altruistes

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿homenatjaven persones altruistes? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 26 de desembre del 2025 ens comentaren "Doncs, sí. A casa, de tant en tant i, sobretot, en temps de fred, l'àvia portava pidolaires a casa i els oferia un plat de menjar i roba neta.

També preparava menjar i lo que podia, i anava on estaven més necessitats i deia 'Si ajudes, no esperis mai res a canvi, perquè no seria ajuda, seria interès'" (Antonia Verdejo), "A casa, nooo. Jo diria que eren tots altruistes. S'ajudaven quan estaven malalts. Quan s'havia mort algú, els ajudaven a vestir-los, estaven amb la família.

El carrer de Gurb era genial. Teníem un seny d'ajuda especial (Maria Dolors Sala Torras), "No ho sé" (Lurdes Gaspar), "Doncs, sí. La meva àvia donava sempre a qui ella deia 'S'ho mereixia' i no esperava res a canvi. A bona gent que no et demanava res i que els avis pensaven que era bo per a ells" (Lydia Quera), "Com podia, dintre de les seves possibilitats" (Àngels Sanas Corcoy), "No. No parlaven de persones que ajudessin el proïsme" (Angelina Santacana Casals), "I tant!!! Quan veus persones altruistes, generoses i amb bon cor, per força, s'han d'agrair!!!!!!" (Roser Canals Costa).

En el meu mur, el 26 de desembre del 2025 plasmaren "A casa, no ho vaig veure. La mama era molt altruista, ajudava sense res a canvi..." (Teresa Maria Marquez Bartolomé).

Finalment, ma mare, el 26 de novembre del 2025, per telèfon, em digué que ella visqué en la ciutat de València fins a dotze anys i que, "En València, hi havia dues dones riques, en l'ambient que estaven, però, a casa, no tocava ningú a la porta que no auxiliaren. Vivien com la gent del barri, eren senzilles i ajudoses ajudant la gent que veien que ho necessitava. A més, es veia que eren persones cultes.

En les viles, sobretot, si eren llauradors (un grapat de fesols o deixaven camps perquè la gent espigolara) i tenien coses de la collita, era relativament normal compartir-ho amb gent del veïnat o de la vila".

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

L'esquerra valenciana violadora, patriarcal, espanyolista i cristianòfoba del "Bones festes"

 

Hui, dia de Nadal del 2025, de bon matí, he rebut un missatge en què un amic i cap dels museus de Cullera, m’enviava una foto amb un fons que incloïa aquestes frases: “L’equip del Castell-Museu de Cullera vos desitja un Bon Nadal i un venturós Any Nou”. Sense ajornar-ho, a més de gaudir-lo, l’he passat a moltes persones de confiança.

Unes hores després, m’ha aplegat un missatge de Catalunya estant d’una amiga de l’Empordà, amb un alt sentiment de pertinença a la terra. Hi havia un vídeo amb un “Bones festes”. I, immediatament, m’ha vingut al pensament, un “‘Bones festes’,… ¿de què? De masturbació? De casa? De finca? De carrer? De barri? De la vila? De la ciutat?”. Pareix que dir (i escriure o publicar) un “Bon Nadal” siga pecat, que dirien molts dels nostres avis del primer quart del segle XX.

Però, sobretot, veus que l’esquerra, eixa que posa en un pedestal el moviment de la Il·lustració (el qual es proposà arrasar les cultures autòctones mitjançant l’aprovació dels monarques absolutistes del moment i a primeria del segle XX, en el cas espanyol, però també ara, sota una democràcia que encobreix els intents d’anihilació dels Pobles diferents al castellà) i que refusa escriure que, fa mil anys, en lo que ara diem Catalunya, l’Església denunciava i condemnava els abusos sexuals a les dones (vegeu escrits de la historiadora Teresa Vinyoles Vidal), i que aposta pel laïcisme, per la cultura castellana de línia espanyolista, imperialista i genocida.

Ho dic perquè aquests polítics (valencians, catalans, de les Illes Balears…) fan culte al castellà, menyspreen un ús genuí de la llengua vernacla (la catalana, popularment i estatutàriament, també coneguda com “valencià”) i, de rebot, això comporta una desconsideració cap a lo femení, una prioritat per tallar de soca-rel lo que no és castellanitzador, de promoure un ensenyament del “Valencià” castellanitzat (emparats en l’excusa de la famosa frase que diu que les llengües evolucionen). 

A més, aquesta esquerra és anticristiana, torna a actituds dels menjacapellans dels anys trenta del segle XX en Espanya i no diu ni un mot sobre el fet que l’esquerra (el PSOE) eliminà l’ensenyament de l’especialitat “Humanes” en Magisteri en temps de Felipe González com a president del govern espanyol: han fet fora la Filosofia (persones que pensen, amb criteri propi, que reflexionen) i la Història (comprendre els altres, no sols entendre lingüísticament els missatges que en rebem, i el passat que explica el present i la política i la realitat actuals). Ben mirat, en el País Valencià, el govern autonòmic encapçalat pel PSOE (que ocupava la presidència de la Generalitat Valenciana), a mitjan dels anys noranta del segle XX, retirà la festa de Sant Esteve, la qual és de tradició matriarcalista vernacla.

Una mestra de Filosofia i un mestre d’Història contemporània (cursos 1992/1993 i 1993/1994) ens digueren que es pagaria car. Més d’una generació després, veiem els resultats: major discriminació de fet cap a la dona, cap als Pobles matriarcalistes i cap a lo que no siga un creure’s les coses de manera impulsiva i arrossegats pels intents de manipulació mediàtica (per exemple, en temes de violència de gènere).

I no cal dir que va de màrtir per la vida, a banda que, al meu coneixement, encara no ha demanat perdó (ni reconciliació) per tot lo que suposà la guerra d’Espanya (culturalment, etnològicament, lingüísticament i per als historiadors i per als interessats pel passat amb intenció de fer recerques). Així, t’atanses a una parròquia i et trobes un rector que et diu:

“-Aquests són els néts d’aquells que, durant la guerra, cremaren bona part del patrimoni local i dels arxius parroquials, que eren molt més abundants que els municipals…”.

Sortosament, en Aldaia, vila veïna d’Alaquàs (en aquesta segona, visc del 2009 ençà), també de l’Horta de València, el rector Joaquín Sorolla salvà una importantíssima quantitat de documents eclesials…

Aquesta riquesa cultural que es perdé arran de la contesa aplanà el camí al franquisme: introdueixen amb més facilitat la festa de Sant Isidre (procedent d’una cultura patriarcal) i es troba que moltes escultures i pintures amb representacions dels Sants de la Pedra havien restat derruïdes pels anticlericals.

Aquesta és l’esquerra cristianòfoba que encara vol que, tot i que a penes empra la llengua vernacla de terres catalanoparlants, els votem, simplement, perquè, per a fer fi o perquè no diguen que no, fan algun míting en “valencià” i, immediatament, acusen els partits de dretes de ser antivalencianistes.

Cavallers! Manuel Sanchis Guarner, en l’obra “La llengua dels valencians”, indica que, en els anys trenta, el valencianisme abraçava tot l’arc polític.

Per tot això, ¿violadors de la cultura autòctona i del “Bon Nadal”, del “Bones festes de Nadal”…? No, gràcies. 

I, més encara: volen que no hi haja violacions cap a dones i rebutgen la maternitat matriarcalista, no la que es proposa tenir fills com a xurros…

En altre paraules: incoherències de partits, de polítics i, com ara, d’escriptors, que prefereixen emparar una AVL que fa possible que cada membre cobre 360€ per reunió. ¿Serà per si, algun dia, aquestes persones en són membres del club? 

Finalment, aquesta fotografia, amb felicitacions de Nadal, és del llibre “Llebeig”, de Pere Riutort (p. 60), en un moment en què el “Bones festes” era més aïna puntual, minoritari i i no una manera de renegar de les arrels històriques dels catalanoparlants, actitud amb què no combregue i que no promoc.

 

Bon dia de Nadal, Bon Nadal i venturós any 2026.

Més fortes que els marits

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿eren més fortes que els marits? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 20 de desembre del 2025 comentaren "A casa meua, no" (Lola Carbonell), "Hi havia de tot, però, en general, es deia que l'amo comanda i sa madona duu es maneig, açò és, que la madona era qui feia i desfeia en les coses de la casa" (Xec Riudavets Cavaller), a qui escriguí "Fa uns anys (potser, cinc), trobí un escrit que posava que, en Àfrica, quan començà a haver-hi esclaus, els amos veieren que els hòmens eren menys forts que les dones"; "La meva, sí. Però, segons què, un; i, segons què, l'altre. Cada u, una cosa diferent; entre els dos, lo millor" (Àngels Sanas Corcoy); "L'àvia paterna va enviudar molt jove, va restar amb dos fills petits. L'àvia paterna va haver de ser forta perquè l'avi va esdevenir postrat al llit quan jo era molt joveneta i ella portava la casa i la gestió d'unes cases que tenien en una vila del Barcelonès" (Rosó Garcia Clotet), "No. I sí" (Anna Babra), "L'àvia materna, sí, no ho dubto pas. Havia de criar quatre fills, dur la casa (que no era petita), preparar els àpats (tant per als que menjaven a casa, com per a l'avi, que sempre menjava al camp), etc. La feina de l'avi era treballar al camp i, quan plegava, anar al bar a fer 'La Butifarra'. Vivien tots junts.

De l'àvia paterna, no se'n pot dir el mateix. No feia res, ni tan sols va ensenyar a parlar els fills. Tota la feina requeia a les germanes fadrines de l'avi" (Àngel Blanch Picanyol), "Mira: a casa, no crec. Érem pagesos, teníem despeses, taverna i botiga, que es venia la collita de patates, de bledes, de mongetes, de pebrots, d'albergínies, de tomates. I tots teníem una tasca a fer.

A més, l'avi feia carracs per a una empresa. Tots teníem els deures apuntats. I tot era fet com calia: un bon equip. No necessitava comandament. Dit per l'àvia, qui solia inspeccionar tot perquè res fallés" (Lydia Quera), "A casa, tant l'avi com el meu pare, eren homes de caràcter" (Joan Prió Piñol), "Jo pense que sí... Com ara, són més fortes que nosaltres" (Josep Ferrer Ferrer), "Uiiiii, sííí. La materna era massa. I la paterna, basca, més encara" (Montserrat Cortadella),"La meva àvia, sí!" (Angelina Santacana Casals).

En el meu mur, el 20 de desembre del 2025 posaren "Sa de part de mare, sí. Molt més forta: tant físicament com mentalment" (Maria Galmes Mascaro), "La meva àvia era del 1909, va restar sola amb una filla i amb un fill petits quan l'avi va haver de fugir a França (era dels 'rojos').

Els va pujar sola, com va poder, estraperlo inclòs; s'ajuntaven algunes veïnes per a cuidar la canalla mentres eren fora. Va soterrar la filla, de malaltia, amb divuit anys.

El meu pare, amb catorze anys, va començar a treballar... de manera seriosa,... Mentres, si sortia alguna ajuda al temps de sembra o de collita...

Quan els pares es van casar i van començar a arribar els néts, ella treballava i ens va criar la iaia. I, quan jo em vaig casar i van néixer els meus fills, sempre estava a punt per si havia de menester un cop de mà amb ells. Per als meus fills, era la iaia, l'adoraven" (Neus Soler Rodríguez), "L'àvia Teresa, sí. Ella sola portava la molta hisenda que tenien...

Ella era la que manava els homes el que havien de fer... El marit no feia res d'això: era manescal i anava amb el cavall per les viles a controlar el bestiar.

Era una dona molt avançada al seu temps... Forta físicament, amb la ment clara... Totes les decisions, les prenia ella.

Una gran dona" (Teresa Maria Marquez Bartolomé).

En el grup "Rescatem paraules de l'oblit", el 20 de desembre del 2025 agregaren "Les meues àvies, ambdues eren més fortes que els marits. Tenien, com deia el meu pare, molt d'aire (molta força física)" (Sam Piera).

Finalment, sobre les àvies de ma mare (1943), ma mare sí que m'ha dit que una de les coses que ella en destaca és la seua fortalesa.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada i Bon Nadal.

Comentaven sobre la lluna

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿comentaven sobre la lluna? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 19 de desembre del 2025 ens comentaren "Res" (Lurdes Gaspar), "Les fases i res més" (Maria Dolors Sala Torras), "De vegades, comentaven si era molt clara o si semblava una tallada de meló. Els parts deien que solien succeir en el tombant de la lluna" (Xec Riudavets Cavaller), "No gaire. Sols deien de la part romàntica dels enamorats.

També, com que era de família pagesa, la lluna i la sembra influïen en una recol·lecta generosa" (Roser Canals Costa), "No" (Angelina Santacana Casals), "En cançonetes i en rondalles. De com influïa en la mar, en la terra. En el fet que és màgica. Sí: era un tema recurrent" (Rosó Garcia Clotet), "Vers a la lluna, jo sóc la que més comentava de l'ombra, dient que era un nen portant un sac" (M Pilar Fillat Bafalluy), "Som pagesos i tot el que es feia a l'hort, es feia segons les llunes" (Francesca Sangra Solsona), "Sí. I cantàvem una cançó: 'La lluna, la pruna, vestida de dol, son pare la crida, sa mare no vol...', etc.

La lluna influïa en esdevenir embarassades dones. Si és plena o minvant, també les cabres i les ovelles... El tipus de lluna també influïa en l'estat de les persones. Això deia la meua iaia i també ma mare" (Carmen Mahiques Mahiques), "Síííí. La iaia, quan demanaves moolt, deia '¿No voldràs pas la lluna en un cove?'" (Montserrat Cortadella), "A pagès, la lluna era la guia per a totes les sembrades i per a les collites: era el seu calendari. Cada sembrada s’havia de fer segons la fase de la lluna que tocava.

Fins i tot, amb els animals, també seguien les fases de la lluna, per a fer-los criar. I, amb la matança del porc, també: havia de ser en una determinada fase; si no, el tall no es guardava" (Rosa Rovira), "Recordo que cantava la famosa cançó de 'La lluna, la pruna, vestida de dol...'" (Joan Prió Piñol), "La gent del camp parlaven molt de la lluna i de la seva influència. Les àvies i les mares, igual que els homes, tenien en compte la fase de la lluna més adequada per a tallar-se els cabells, per a sembrar, per a plantar les patates...., etc. Fins i tot, tenien la creença que la lluna vella o la lluna nova influïen en el sexe dels nadons, segons la fase en què havien estat concebuts.

També ho tenien present a l'hora d'arreplegar plantes medicinals com la farigola, la camamilla, l'herba fetgera..." (Fina Pujolràs).

En el meu mur, el 19 de desembre del 2025 posaren "Sa lluna sempre ha estat present dins ses creences populars: naixement d'infants, sembra de cereals; i hort. Poda" (Maria Galmes Mascaro).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada i Bon Nadal.

"Les dones de la meva família han dut les regnes)" amb tolerància (Rosa Canela)

“Totes les dones de la meva família han dut les regnes” (Rosa Canela). Família, sexualitat i emprenedores matriarcalistes i tolerants.

El 14 de desembre del 2025 rebérem un missatge de Rosa Canela que començava així:
"-Tinc un llibre molt interessant que es titula 'Matricidi. El secret del patriarcat', de Rosa Elvira Presmanes.

Els ibers van estar, fa milers d'anys, i és curiós que les úniques civilitzacions que van aguantar el matriarcat van ser València i Catalunya. Després del cop d'estat del 1936, va restar molt malmès".

Llavors, intercanviàrem informació:

"-Lo que dius sobre Catalunya i València (també aplicable a les Illes Balears) és cert. 

On millor s'ha conservat és en les rondalles, en les llegendes i en la música tradicional.

Si més no, d'acord amb la recerca que comencí en agost del 2019, Rosa.

-Després del 1936, les dones necessitaven permís del marit o del pare, per a sortir del país. Jo treballava i tenia compte al banc i volia comprar-me un electrodomèstic. Era recent casada: doncs, com que no hi anava amb la signatura del marit, em van dir que no. Total: es van perdre la venda perquè no vaig afluixar.

Totes les dones de la meva família hem dut les regnes, perquè el matriarcat respecta els homes, cosa que no fa el patriarcat amb les dones. I la figura del pare es respecta i s'honora. 

Però l'organització, les coses que es necessiten o que convenen, les veiem les dones. I sempre hem tingut molta previsió. Encara hi ha dones així, però, a poc a poc, es perd.

-Sí: una veritat com un temple, lo que dius. 

Per això, pose de límit l'any 1920, després de llegir un suplement sobre la llengua en Catalunya després de la Guerra de Successió”.

En relació amb aquesta segona part, quant al respecte cap als hòmens, afegiré una anècdota personal. Pel 2011, jo era en el carrer, al costat de la porta d’entrada d’un restaurant. Una dona (qui devia tenir uns seixanta anys o un poc més) i que hi menjava alguns dies, sense dir-me res, se m’atansà i em besà una de les dos mans.

Uns dies després ho contí a un amic que era psicòleg i que coneix molt la cultura colla:

“-Em sentia incòmode.

-No passa res. És la seua manera de reconéixer-te com a autoritat moral”.

Ben mirat, el fet que els hòmens siguen respectats també pot enllaçar, com ara, amb el detall que si, per exemple, en un grup humà, es considera que un home és més idoni que una dona per a fer d’home bo (Rigoberta Menchú trau uns mots amb què hi vincula son pare), la facilitat (i el do) de la persona van per davant, no el sexe.

Ja passant al tema del règim dictatorial que hi hagué en Espanya entre 1939 i 1975, del general Francisco Franco, Rosa Canela agregà “A més, Franco va assassinar molts homes catalans; altres es van exiliar. Moltes dones catalanes van casar-se amb castellans, que són d'un pensar terriblement tancat i anacrònic.

Una colonització per casament i constantment, onades migratòries d'Andalusia. He conegut dones andaluses que no et pots imaginar com patien una dictadura masclista total dins de casa seva. I, això, explicat per elles". 

Sobre el casament entre persones de dos Pobles diferents, al meu coneixement (i partint de vivències junt amb articles sobre contactes entre cultures matriarcalistes i l’entrada de turisme occidental, sovint, presentat, entre els jornals i  en els ambients més emparats políticament, amb térmens com modernitat, progrés, obertura, eixida de l’aïllament cultural,...), resulta significatiu el paper que té que part d’eixos turistes (o dels immigrants que passen a terres de línia matriarcalista) siguen de la corda patriarcal del govern de l’Estat.

Com a exemple, com més cap al segle XXI, hem capit més trets no tradicionalment autòctons en la psicologia, a nivell social i, àdhuc, en activitats creatives de caire artístic, literari, educatiu, etc. i no cal dir que en la instrucció primària obligatòria.

Això connecta amb uns mots que, encara que són referits al camp lingüístic, hi són en nexe. Així, en el llibre “Si m’ho permeteu”, del mestre Josep Ma. Virgili i Ortiga (Reus, 1953), publicat per Nexum Edicions en el 2024, amb un estil molt obert i tolerant (com solen ser les seues responsions als qui li demanen), l’autor indica que “Les generacions anteriors (em referesc a catalans nascuts abans de 1920, aproximadament) pràcticament no sabien castellà, si no tenien estudis (és a dir, la immensa majoria de la gent). Això ho haurien de saber aquells que ens volen fer creure que el castellà és una llengua és una llengua de Catalunya” (p. 256).

Per eixe motiu, resulta fàcil captar que, com plasma Rosa Elvira Presmanes Garcia i ens reportà Rosa Canela en un correu electrònic seu del 14 de desembre del 2025, mitjançant un fragment de l’obra “El matricidi. El secret del patriarcat”, “El patriarcat va començar amb una rebel·lió portada a terme pels homes, però no per tots els homes del planeta. És a dir, no fou una revolució dels barons contra les dones, sinó una revolució dels homes violents conta homes, dones, infants, animals i recursos naturals”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l'estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

"esta dona mereix portar corona", matriarcalisme català medieval

 Part de la recerca, plasmat ahir en la web "Malandia" i en Twitter.

****

Prosseguint amb aquest passatge en “El llibre de fra Bernat”, de Francesc de la Via, a cura de Jordi Vinyes, l’autor medieval agrega que “La dona està aquí tants anys fins que és prenyada. Llavors, se’n torna la bergada amb llurs mullers, puix han complits els afers i llur delit” (p. 64). La bergada és la colla.

I més: “si algun home mullerat no té infants, nosaltres, amb els nostres sants, els en fem dar” (pp. 64-65). Resulta interessant captar l’alternança de les formes “maridat” (que ha pres marit, en línia amb la definició del diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans) i “mullerat” (que ha pres muller, d’acord amb la mateixa font), com si hi hagués una major igualtat entre hòmens i dones, tenint present que aquesta obra és a cavall del segle XIV i del XV.

En accedir a la part dels versos 246 a 339, trobàrem un detall que no figurava en l’adaptació narrativa i que, de pas, és silenciada (la qual hem remarcat en negreta): la dona és sobirana, com en el poema “Desde Torrent, a Inglaterra”, dins del llibre “A riures toquen”, del valencià Maties Ruiç Esteve (Mislata, 1876-1956), qui escriu que, en l’Horta de València, “El nostre peix no té espina. / Açò és la regió ¡divina! / (...) La dona, ací, és sobirana” (p. 86). Heus ací els versos en què capim què plasmà Francesc de la Via (en l'Edat Mitjana):

“Si li plagués voler-me pendre per servidor, més prearia que ser senyor de tota França. En ella, floreix i s’avança tota proesa, humilitat i gentilesa i bon capteny” (p. 65), és a dir, i bon capteniment; “i raonar amb noble seny qui l’envolta; esta mereix portar corona sobre son cap; aquesta val i pot i sap a qui li plau i, si li plagués que sota clau amb ella dormís, no té tal goig cap confessor en paradís” (p. 65). Una dona, per consegüent, que empelta amb la de moltes de les rondalles recopilades abans de 1932.

A continuació, vejam què diu en la secció en relat de Jordi Vinyes (de 1989):

“Si, a ella, li plagués que em volgués pendre com el seu servent, jo ho prearia més que no ser senyor de tot França. En ella, floreix i destaca tota excel·lència, humilitat i gentilesa i bon capteniment i enraonar amb noble seny; aquesta dona val i pot i sap a qui li agrada i, si li plagués que, sota clau, amb ella dormís, no té tal goig a la glòria del cel cap confessor” (p. 27).

Ens podríem demanar si, en aquesta edició d'octubre de 1989, quasi catorze anys després de la restauració borbònica postfranquista, hi ha hagut por al ridícul o, com ara, si la frase ha estat ocultada perquè el recopilador no l'ha considerada políticament correcta: una diferència ben manifesta en llegir els versos originals que figuren en la segona part de l’obra.

En qualsevol cas, això diu en el llibre.

 

Preferien les persones a les joies

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿preferien les persones a les joies? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 13 de desembre del 2025 ens comentaren "Les joies mai han tingut importància en la família. Hi era més important estar amb la família i amb amics i fer una bona celebració. I, a l'hora de fer presentalles, sospesava lo que era més important (com ara, portar una bona cistella de menjar o roba). Les joies són materials. Quan era petita, els avis ja em van dir que, sempre que hagués de triar entre un llibre o una joia, que triés un llibre: la joia la pots lluir, però lo que aprens amb un llibre és per sempre" (Antonia Verdejo), "A casa, mai van comprar joies. Els avantpassats ja els havien deixat i, fins als meus dies, només compràvem els anells de matrimoni. De fet, poques vegades sortien a llum: celebracions importans i prou" (Lydia Quera), "Bufff. I tant!!! Ella era pura naturalesa i estimació.

Tenia i valorava lo important!!" (Roser Canals Costa), "Home, i tant que sí!

A casa, poques joies hi havia" (Joan Prió Piñol), "Sí" (Angelina Santacana Casals), "No, no és el cas...

No ho vaig sentir a dir mai" (Joan Marrugat), "A les persones" (Àngels Sanas Corcoy), "Eren pobres i les joies eren totalment fora del seu abast" (Xec Riudavets Cavaller), "És clar!!! Tot i que les joies no desagraden a ningú. Però, a les persones, se les respectava i se les estimava molt" (M Pilar Fillat Bafalluy), "Sens dubte" (Montserrat Cortadella), "És clar. Joies, en tenien poques; i persones, moltes... La meua iaia tenia unes arracades; i ma mare, quan era jove, també i l'anell de boda el va comprar més major i una medalla , una polsera, un rellotge, diversos anells i arracades (tot això ja més major)...

No veig comparable les joies i les persones... Ma mare volia les persones (era molt familiar) i també les joies. Quan tenia gola d'alguna cosa sucosa per a ella, era comprar-se una joia...

La meua iaia preferí les persones; joies no tenim: quasi cap. No tenia diners per a comprar joies..." (Carmen Mahiques Mahiques), "A casa, hi teníem les de família, però la meva mare, a qui li agradaven, en va fer una bona col·lecció, de noves.

A mi, també me'n van comprar: or i plata. Sense al·lèrgies, deien" (Maria Dolors Sala Torras), "Sí. Sempre. Un sentit familiar molt gran" (Eusebia Rayó Ferrer), "Bon dia, Lluís!

No sé a quina classe social va adreçada aquesta qüestió, suposo que pot canviar molt la resposta depenent de qui la respongui.

La pagesia, no benestant, a la qual pertanyia la meva família, valorava molt relacionar-se amb les persones, converses, tertúlies, jocs… Dubto que pensessin en joies: es tractava de tenir feina i de cobrir les necessitats bàsiques… En aquella època, era tot molt diferent" (Assumpta Capdevila), "Sí. I, a mi, l'àvia em va deixar el seu empelt. I no me'n dolc, ans al contrari" (Anna Babra), "Ma àvia deia.....'Més val dona que diners, i home que hisenda'" (Josep Ferrer Ferrer).

Finalment, diré que ma àvia materna (1910), qui coneguí fins que jo tenia més de vint-i-huit anys, solia vestir de manera senzilla i que ho era en la vida diària. Si de cas, algunes vegades es vestia de festa.

Ella i mon avi matern havien portat una drogueria en la ciutat de València, en un barri modest, durant uns vint anys. Després, ho farien, poc o molt, setze anys, en una d'Alaquàs.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

"La cultura valenciana és matriarcalista": estudis, fonts i suggeriments

“La cultura valenciana és matriarcalista”. Estudis, fonts i suggeriments.

 

Benvolguts lectors,

Per desembre del 2010, passí pel despatx d’un valencià que havia viscut cinc anys en el nord de Xile en contacte amb la cultura colla en Atacama (la qual és matriarcalista) i, en un moment de la conversa que hi tinguérem, em digué “La cultura valenciana és matriarcal” (sic). Llavors, li demaní “Com que és matriarcal?” i em respongué: “Sí. Mira: quan un home i una dona estan a punt d’eixir de casa, la dona diu al marit ‘Has agafat diners?’. Si n’ha agafat, fan camí. A més, quan ja són en el carrer, encara que els dos van junts i ell té la mà dreta lliure (amb què pot saludar, somrient), ella, amb la seua mà dreta, agafa el braç esquerre de l’home. La dona és qui mana”.

Era un tema que, quan jo era jove, ja m’atreia, potser perquè, en el barri on visquí fins a trenta-huit anys (fins al 2009), es feia la festa de Sant Antoni, molt arraïlada, i les dones eren qui l’organitzaven, com anys arrere. Parle d’Aldaia, una vila de l’Horta de València. Elles hi porten la iniciativa; i el paper dels marits, si de cas, és de reforç en la desfilada de cavalls i d’altres animals. A banda, el del capellà, quasi quasi es limita a la missa i a la benedicció.

Afegiré que el tema del matriarcalisme no el reduesc (com tampoc ho fan l’antropòloga Anna Boyé i l’estudiosa basca Mª Carmen Basterretxea) al fet que les dones siguen qui ocupen els càrrecs de màxima autoritat, com molt bé capim en rondalles anteriors a 1932 (com ara, en les mallorquines que plasmà Antoni Ma. Alcover, nascut en 1862), ja que, sovint, es prima més que, qui fa de cap d’Estat o de la casa, siga una persona molt oberta, amb bona empatia, respectuosa amb els altres i amb bondat (açò, moltíssimes vegades), indistintament de l’edat. Això podria evocar-nos quan Rigoberta Menchú, en l’obra de l’etnòloga Elizabeth Burgos “Me llamo Rigoberta Menchú y así me nació la conciencia” (el qual llisquí en 1993, mentres estudiava Magisteri), indica que son pare feia de cap de colla en temes de lo que ací diríem fer d’home bo, però que qui menava era la mare i que les dones eren més atrevides.

Ben mirat, el matriarcalisme va unit a un alt sentiment de pertinença a la terra, detall que empiula amb una actitud vernacla favorable a la figura de la mare (i, de pas, a la Mare Terra) i que moltes valencianes (i açò val per a catalanes, per a dones de les Illes Balears i, com ara, per a la dona de l’Alguer, etc.) d’arrels valencianes de segona generació o més i nascudes abans de 1920, són qui tenen la darrera paraula (això sí, ben lluny del tradicional “ordeno y mando” castellà). Sobre això, em resultà sucosa la tesi “Dones, cos i ecologia. Dona arbre”, de Mariona Iribarren Nadal, del 2017 i publicada per la Universitat de Girona, en què associa la dona amb l’arbre (la família actual i els ancestres i lloc on moltes vegades es feien pactes) i amb lo maternal.

I més: una sexualitat (i una religiositat) que lliga amb la natura, de què podem gaudir, si ens agrada l’art, per exemple, en pintures del noble català Miquel Torner de Semir (xiquets, marededéus, nudisme, erotisme, paisatges...), una educació en què escoltar els altres és molt important, amb un paper no precisament secundari de l’àvia (nosaltres diem “Escolta..., volia fer-te una qüestió”, en lloc de limitar-nos a oir, això és, a captar sons), dona (i autoritat moral) que suggereix, però que no obliga.

Agregarem que aquest matriarcalisme fou reflectit per la folklorista catalana Sara Llorens en el primer quart del segle XX (i que ha exposat Josefina Roma, en el llibre “Rondallari de Pineda”, del 2006), sense fer censures de lo políticament correcte o de caire religiós: com a mostra, una dona és qui salva l’home (res a veure amb la tradició romàntica del príncep blau castellà i de Sant Jordi)... També ho capireu en el llibre “Sexe i cultura a Mallorca: el cançoner”, de Gabriel Janer i Manila (publicat per Editorial Moll en  1979): àdhuc, la dona tria quan aprova que l’home li faça una penetració i, en altres casos, li exposa com haurà de ser l’acte sexual... i ell, al capdavall, li ho acull.

Continuem: podeu reportar-vos bé mitjançant el treball “Cavallers de capa i capell, quantes estrelles hi ha en el cel? El cosmos femení en les rondalles tradicionals valencianes”, de la valenciana Oreto Doménech Masiá (del 2022), bé a partir d’escrits de Bartomeu Mestre i Sureda (de Felanitx, 1952), bé de les més de quatre-centes rondalles plasmades per Antoni Ma. Alcover (1862-1932). També recorrent al pintor valencià Fernando Peiró Coronado (d’Alaquàs i fill adoptiu de Benicarló). I, si preferiu el folklore en general, alguna obra de José Antonio Carrégalo (sobre part de la Franja de Ponent). Altrament, en la web “Malandia” (https://malandia.cat), copsareu cultura tradicional i folklore en nexe amb els Sants de la Pedra (els quals tenen molta relació amb la deessa grega Demèter i amb el mitraisme), de què fiu un estudi editat en el 2020 i no cal dir que poesia popular de catalans del segle XIX i de poetesses vernacles del nostre temps.

Aquestes fonts, i molts comentaris rebuts i més, permeten que captem un estil de vida i una cosmovisió semblants a molts Pobles matriarcalistes del món.

¡Tant de bo ho fruïu..., fins i tot, transmetent-ho als xiquets!

 

 

Lluís Barberà i Guillem

Mestre, historiador i folklorista

C/ Dr. Sabater Fornés, 16-2a

46970 Alaquàs (l’Horta de València)

flotant.43@gmail.com

 

 

Contaren "El cor de la mare"

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos contaren "El cor de la mare"? Gràcies. 

En la rondalla "El cor de la mare", d'acord amb la versió del folklorista Joan Amades, un fill té el cor pelut (no mostra sentiments), mentres que la mare manté l'amor maternal fins al darrer moment, quan es mor el fill, sense cap desig de revenja cap a ell.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 12 de desembre del 2025 comentaren "No" (Lurdes Gaspar), "Normal: la mare sempre és la mare" (Àngels Sanas Corcoy), "Jo crec (i la meva mare, també) que l'amor maternal era 100% generós, com va ser. I ens ensenyà a donar-ho tot per un fill!!!

El fill hauria de correspondre, però hi ha la llibertat i sentiment!!!!!" (Roser Canals Costa), "No. Sí que la conec, però no forma part de la tradició menorquina" (Xec Riudavets Cavaller), a qui responguí "Ma mare, l'any passat, em digué que l'havia oïda a son pare o bé a sa mare. Ambdós, de la comarca de l'Horta de València", "No recordo que l'àvia ens contés aquesta rondalla" (Rosó Garcia Clotet), "A casa, sempre dèiem 'Sempre has de ser emmascarat per una paella bruta i farta de servir'" (Maria Dolors Sala Torras), "Sí!!! De fet, l'àvia tenia molt bona veu i ens cantava diàriament. Estimà el nostre país. Per Nadal, el seu cant i la poesia dels néts era un present" (Lydia Quera), "No" (Angelina Santacana Casals), "Van canviar molt les coses del moment del Joan Amades a l'època dels meus pares i dels avis. Els meus van ser un gaudi. Tots plegats" (Assumpció Cantalozella), "No ho he sentit a contar mai" (Margarita Frau Mir), "No" (Anna Babra), "No la coneixia" (Joan Prió Piñol), "Desconec totalment" (Lucila Grau).

Finalment, ma mare (de família de l'Horta de València), el 12 de desembre del 2025, per telèfon, a qui llisquí part de la contarella, em digué "Doncs sí" (en relació amb els mots de Roser Canals Costa, quan parla de "llibertat i sentiment") i ens afegí que "Eixa història (o pareguda) la contaven en casa quan jo devia tindre uns set o huit anys. [ El fill] entropessa amb una pedra, cau i el cor li diu: 'T'has fet mal, xiquet?'".

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Sobre el turisme

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què opinaven sobre el turisme? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (http://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 6 de desembre del 2025 ens comentaren "Els avis sempre deien que era riquesa per a tots. De fet, a casa, en tenir taverna, hostes i aviram, passà uns anys molts bons. Ara, era turisme de peles, amb xofer, minyona. Tot era benestar per a tots; i les verdures i la fruita de casa, les millors" (Lydia Quera), "No en tinc cap idea" (Lurdes Gaspar), "No ho sé. No me'n parlaven" (Àngels Sanas Corcoy), "En aquell temps, no hi havia gaire turisme!! Era més aviat en nacional.

Però li agradava. Junt amb el pare, van anar a Roma. Contents de conèixer altre país i coses ben antigues" (Roser Canals Costa), "La meva mare venia verdures i hortalisses de collita pròpia al mercat. El primer turisme, que bescanviava els francs, les lires, les lliures... per pessetes, aquest canvi els resultava molt a ells i, de retruc, a nosaltres, també perquè compraven molt i de tot.

La majoria s'allotjaven en hotels. Els hotelers compraven sempre productes de quilòmetre zero, cosa que afavoria moltíssim la gent del camp. Per tot això, els meus pares i els avis deien 'Beneït turisme'. 

Molta gent de la vila llogaven cambres, perquè els hotels no donaven abastiment. També va sorgir un seguit de botiguetes de tota mena, (sobretot, 'souvenirs'), bars típics, sales de festa...

El negoci més gran va ser la construcció de tot tipus d'allotjaments" (Fina Pujolràs), "No li feien massa gràcia [ els turistes] i els posava dins el mateix sac dels que no eren catalans. En deia 'forasters'" (Àngel Blanch Picanyol), "Les meues àvies no van ser a temps de viure els estralls del turisme de masses. Els pocs turistes que venien eren vists amb curiositat i amb una certa prevenció" (Xec Riudavets Cavaller), "L'època bona, com que l'avi (matern) tenia negoci de marroquineria, els anava bé; i, als del patern, com que tenia fàbrica de nines, varen prosperar mooolt fent la típica gitana com a 'souvenir'" (Montserrat Cortadella), 'En aquella època, no hi havia el turisme que hi ha ara, ni de lluny. Tampoc hi havia tants immigrants i s'acceptaven bé els nouvinguts.

Fou a partir dels anys seixanta, que ja eren un allau i començaren a dir allò de 'Habla cristiano, que estamos en España' i altres 'quatre fresques' per l'estil" (Rosó Garcia Clotet), "Teníem una botiga, llibreria i impremta a Gandia, i es venien presentalles... Jo pense que pensava que era una oportunitat" (Josep Ferrer Ferrer), "Va vindre una estrangera que era molt guapa i un tipus d'artista, però anava amb un bikini xicotet, quan les dones d'ací portaven els banyadors amb faldeta perquè era més decent.

Venien fotògrafs de Pego a fer-li foto i ens en feren una amb ella, però ma mare es va apartar i es va agafar a mi per no eixir en la foto, perquè anava massa descarada" (MCarmen Bañuls), "No n'eren conscients, del turisme. O potser no els amoïnava. Prou feina tenien" (Anna Babra), "La meva mare havia nascut a Barcelona. Provenien de les comarques gironines, on passaven l'estiu. Cap problema" (Assumpció Cantalozella).

En el meu mur, el 6 de desembre del 2025 plasmaren "A Mallorca, estaven ben contentes per l'arribada dels primers turistes. Ara no sé què en pensarien" (Conxeta Fortesa), "Res de res... No era angoixant com ho va ser després" (Teresa Maria Marquez Bartolomé). 

En correus electrònics, el 6 de desembre del 2025 en rebérem u d'Isabel Esteve Bertomeu, el qual deia: "Bon dia,

Bé. La meva mare i la meva àvia, més que turisme, havien emigrat. Així és que elles no associaven els desplaçaments com quelcom lúdic.

La meva mare va emigrar a Suïssa l'any 1959 i la meva àvia va emigrar de Xàtiva (no sé l'any exacte, però devia ser al 1914 o al 1915).

La meva àvia tenia tres frases. No sé si són pertinents al que demanes: 'Hostes vingueren que, de casa, ens tragueren', 'Tots els camins porten a Roma', 'No eres de donde naces, sino de donde paces'. I res més. Bon cap de setmana!!".

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Sobre la sembra

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què comentaven sobre la sembra? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 5 de desembre del 2025 ens comentaren "Que jo recordi, nooo" (Àngels Sanas Corcoy), "Que era sagrada. No sempre la tenien com l'estimaven, però, dia rere dia, es comentava amb el temps. I, dels animals, sabien bona la carn i si els ous i la llet serien molt millors. I tot animal" (Lydia Quera), "És néixer i és casar. A Déu, l'han d'encomanar" (Miquel Vila Barceló), a qui responguí "És un tema que sol eixir en algunes publicacions sobre cultura tradicional, pel simbolisme de colgar les llavors (els nins i l'inici de l'embaràs) que fructificaran per juny.

I també representa la renovació (en desembre, es mor l'anciana, però ho fa acompanyada de fe en la restauració de la vida i en el món futur)", "Res" (Lurdes Gaspar), "La veritat és que no record que en parlassin mai" (Xec Riudavets Cavaller), "No en tinc cap idea. Eren de pagès, però vivien en una zona urbana" (Maria Dolors Sala Torras), "Mai he sentit dir res de la sembra. Vivíem a la ciutat. A casa, no hi havia ni hortet, només quatre gallines i tres conills" (Angelina Santacana Casals), "Més sobre la collita" (Fermín Carbonell Barbera), "Uff! La meua iaia era una addicta al camp, sembrava de tot (faves, cacau, creïlles, tomaques, carabasses...

Sabia tant quan havia de sembrar cada cosa. Uns productes se sembren en primavera per a collir en estiu; i altres, per a collir més a la tardor. També sembrava tramussos, cebes, alls secs, bledes...

Ma mare, no: el camp li agradava poc. Però, a la meua iaia, l'encisava: ella era la que ens feia alçar per a anar a plegar olives, ametlles, garrofes... i, quan venia del camp cap a casa, sempre portava un cabàs ple de llenya per al foc de la llar i herba per als conills (que teníem corral). La meua iaia sempre ens parlava del camp" (Carmen Mahiques Mahiques), "Els avis em van ensenyar a sembrar i a saber quan era el millor temps per a cada cosa; i, a l'hora de recollir, també: lo que es podia primer i lo que podia esperar i, sobretot, sempre (abans o després de recollir) donar les gràcies a la Mare Terra: em deia que, sense la terra, no podríem menjar" (Antonia Verdejo), "La meva mare havia nascut a Barcelona. Provenien de les comarques gironines, on passaven l'estiu. Cap problema" (Assumpció Cantalozella), "A casa, érem mecànics" (Joan Prió Piñol).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

"Un Poble oprimit, una directriu forta: ací no hi ha temps per a recreacions"

Bon dia,

Vos adjunte part de la recerca sobre el matriarcalisme català:

<<continuant amb aquestes línies sobre la dona balear i, per extensió, sobre la mare (i l’àvia, també coneguda com la padrina, en els catalanoparlants), afegiré que el 10 de desembre del 2019 exposí a l’autor del llibret sobre l’àvia Damiana el meu punt de vista sobre la Mallorca del segle XIX i, després de llegir ell els mots de Joan Carles Sastre, corresponents a l’apartat “La dona i la família” (pp. 37-38), m’adduí lo següent: “Ella, Damiana, no volia que la néta fóra educada en l’escola, perquè l’escola marginava l’educació d’ella [= la procedent de la cultura colla].

La néta no anava a l’escola, l’àvia tragué la néta de l’escola perquè Damiana veia que l’escola marginava el seu Poble.

Diguem que és l’esforç que ha fet Catalunya i el País Basc: ‘L’escola no pot ser un lloc de pressió contra el nostre Poble: o transformem l’escola o tanquem l’escola. Una escola opressora del Poble no pot ser’.

Damiana era una dona forta, de principis, amb les idees molt clares: quan ella veia que [els del Poble colla] ‘agafaven el confit [dels opressors]’…, ella, amb la mirada…, tenia prou.

Un Poble oprimit, una directriu forta: ací no hi ha temps per a recreacions, per a diàleg. Ací no hi ha temps”>>.

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

Sobre els de ciutat

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què opinaven sobre els de ciutat? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 29 de novembre del 2025 comentaren "Que eren uns consentits" (Lydia Quera), "No eren del camp" (Anna Babra), "No res" (Lurdes Gaspar), "Bon dia,

La dicotomia camp-ciutat era molt més viva que ara, però no record que els de ciutat menyspreessin els del camp. En canvi, sí que els del camp eren menystinguts com a gent curta de gambals i de costums poc refinats" (Xec Riudavets Cavaller), "La gent de vila deien als de Palma (Ciutat de Mallorca) 'llonguets'. Un llonguet és un panet de farina blanca que només podia consumir la gent amb doblers. I aquesta denominació és anterior a 1920" (Antònia Rotger Tous), "No ho sé pas" (Àngels Sanas Corcoy), "La meva iaia, a partir dels set anys, se'n va anar a treballar de cuinera en una família de Vic que tenia una empresa de llonganisses. I, llavors, ella sabia cuinar molt bé, molt bé. Hi havia tota una colla d'aquesta gent, que venien de Barcelona, que, una vegada a l'any, es reunien a Vic i la iaia els cuinava.

A vegades, els havia fet, sobretot, vedella amb suquet; i, a vegades, era porc, de manera que eren incapaços de descobrir si era una cosa o una altra. Li deien 'Oh, Lores!, que saps tant de cuinar! Mira: fes-ho com tu vulguis'.

A més, ella tenia tota una colla de tècniques per a mantenir el menjar, que no fos dolent... La gent de Barcelona, molt 'civilitingos', però, a l'hora de cuinar, res de res.

Ella venia de pagès i, quan anava a la ciutat, era una persona que havia après moltíssim, que havia fet molts amics en la família, que l'havien tractada molt bé. Ella també havia compartit una mama amb una altra. Sempre considerats, una mica, a vegades, 'saberuts'. Els 'pixapins' deien als de Barcelona" (Maria Dolors Sala Torras), "Les meves àvies vivien a Ciutat, tot i que les dues eren nascudes a vila. No recordo que comentessin res.

Però els barcelonins tenim la fama, en les viles, de 'Pixapins, ser de can Fanga i quemacus'.
Can Fanga ve de quan els carrers de l'Eixample encara no eren empedrats (avui dia escalfats); i, quan plovia, romanien enfangats.

El 'Quemacu', de quan els de ciutat anaven a una vila i deien 'Oh!, que macu és aquest lloc'

El 'pixapins' m'ho puc imaginar, però no ho sé" (Rosó Garcia Clotet), "Deu ser el que a Catalunya en diuen 'pixapí'. Nosaltres vivíem a la ciutat, concretament, a Barcelona. Vivíem al barri i baixàvem a comprar a Barcelona" (Maria Mercè Piazuelo Fàbrega), "Despectivament: parlaven dels senyorets de Barcelona, però, en canvi, tot i les dificultats que a principi del segle XX podia haver-hi per anar de Moià a Barcelona, baixava moltes vegades" (Àngel Blanch Picanyol), "I, als de Girona, ens diuen 'pixapins' o 'can Fanga'. Aquesta darrera la diuen sense saber el perquè. La iaia i la mama, que tenien gent al 'tros', molts cops deien 'No sabeu el que lluiten la gent del camp, perquè nosaltres pugem gaudir dels productes'" (Montserrat Cortadella), "Per les terres de Girona, sempre s'ha tingut un punt de mira especial pels de la gran ciutat, que, en el nostre cas, és Barcelona.

La meva àvia criticava que algunes senyores usessin pantalons per a anar a la muntanya. També es mofaven de la manera de parlar. A Girona, pronunciem molt les 'a' i les 'e' neutres, cosa que no passava tant amb la parla barcelonina. Ja en època de la meva mare, als estiuejants de Barcelona, els dèiem 'els de can Fanga' i, més recentment, 'pixapins'" (Fina Pujolràs).

En el meu mur, el 29 de novembre del 2025 posaren "Crec que, en públic, no es pot dir...

Menyspreu total" (Maria Galmes Mascaro), "L'àvia Teresa deia que els de la capital no sabien res i que tot ho malmetien.

La mama vivia a Barcelona des que hi va anar a estudiar... No li agradava Reus, ni la vila: era feta a Barcelona" (Teresa Maria Marquez Bartolomé), "Als de Palma, els anomenaven 'llonguets' o 'panesillos'" (Conxeta Fortesa).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Vos comentaven sobre la religió

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaven sobre la religió? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web "Malandia" (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 28 de novembre del 2025 comentaren "La mare era creient, però no anava a missa perquè ella sempre deia que no creia en els capellans" (Àngels Salvador), "Les meues àvies eren, per tradició, catòliques fins al moll de l'os, però poca cosa podien comentar perquè eren totalment analfabetes" (Xec Riudavets Cavaller), "No els agradaven els capellans" (Angelina Santacana Casals), "Ma mare tenia un oncle rector i ella deia que l'oncle, deia uns anys abans de la guerra civil: 'Em sap greu per la família, però, per culpa meua, patireu vosaltres'. Es va morir abans de començar la guerra" (MCarmen Bañuls), "Nosaltres som catòlics i sempre la dignitat, l'educació, resar, ajudar i conversar sobre el bé. Era, dia a dia, a la taula i passejant, fins i tot, admirant la natura.

La missa, a tot festiu, i ajudar els qui no tenien, era complir" (Lydia Quera), "Sí. Eren molt religiosos, tota la família. Tenc besties monges. Es complia amb tot el que manava l'Església" (Margarita Frau Mir), "Passatges bíblics, més aviat, com qui explica una rondalla" (Joan Prió Piñol), "A casa, ni mares, ni àvies no eren pas de parlar de religió. L'única frase que podria considerar entroncada amb la religió o amb la moral, vaja..., que la meva àvia la repetia molt, era 'Tal faràs, tal trobaràs'. I també 'El que no vulguis per a tu, no ho vulguis per a ningú'" (Isabel Esteve Bertomeu), "Eren conscients i respectuoses. Ara, allò de rates de sagristia, no ho havien estat mai" (Maria Dolors Sala Torras), "Bé, més que comentar, ja es veia. La religió formava part del dia a dia, d'ençà d'anar a missa de vuit, entre setmana (no cada dia), fins a missa de dotze (aquesta era imperdonable) els diumenges; els actes religiosos que es feien durant la festa major i que es vivien com una autèntica festa; el fet de relacionar les feines del camp i els esdeveniments de l'any amb els sants, etc. Eren, ja, coses naturals. No havies de fer una cosa a la fi de gener, sinó per Sant Sebastià; o a l'agost, sinó per la Mare de Déu d'Agost" (Àngel Blanch Picanyol), "La besàvia havia llegit la Bíblia. La iaia era molt creient i, quan algun home deia 'Me cago en Déu', aquesta boca s'enfadava molt.

I la mama (1926) havia anat a escola de monges i havia viscut amb la seva mare i amb l'àvia. També era molt creient: a la nit, resava o se signava davant la Creu que llavors teníem al menjador i una capella petitona on hi havia un Sagrat Cor i tres fotos dels difunts: la besàvia, la iaia i l'avi.

Dins aquesta capelleta, toot molt ben posat, tenia la seva foto de casament i la foto de comunió de les bessones.

Podria fer un dibuix. Ho tinc molt present.

No ho vaig demanar mai, però el noi no el tenia enlloc (cap foto), vull dir; i aquest era sagrat per a ella" (Montserrat Cortadella), "La meva mare era bona cristiana (i la seva família, també ho era) i, sobretot, de fets.

A nosaltres, junt amb el meu pare, ens van ensenyar a ser bons cristians de fets, més que de resar i místics, per a fer feliç les persones" (Roser Canals Costa), "No" (Montserrat Carulla Paüls), "Feien que féssim el que tocava. De fet, simulaven. En aquella època, no es podia fer res més" (Anna Babra), "En ma casa, eren poc de religió però la meua iaia, de costums fixos, no anava quasi mai a missa, però la seua religió era la catòlica: per a ella, era la vertadera; i, per a ma mare, també" (Carmen Mahiques Mahiques), "La meua àvia no anava a missa. Era el franquisme. Deia 'Tenia mal les cames'" (Lurdes Gaspar), "Ma tia, germana de ma mare, ens parlava de religió (no moltes vegades); ma mare deia que no feia falta anar a l'església a resar a Déu, ella tenia altres feines a casa i que Ell l'escoltaria quan li resés" (Octavi Font Ten), "A casa meva, no érem practicants de cap religió. Teníem la influència catòlica que ens corresponia com a autòctons catalans, però, a la nostra vida, la religió no ocupava cap lloc més important que el natural de la tradició en festivitats i en celebracions. Segurament, per motius diferents, si es tractava de la família materna o de la del pare, la nostra realitat era d'indiferència pel tema religió" (Maria Mercè Piazuelo Fàbrega), "Sí" (Fermín Carbonell Barbera), "La meva àvia no parlava gaire de religió, però, en secret, em va dir que creia en l'espiritisme" (Lui Sarrià), "I tant! A casa, es resava cada dia el roser, se'ns ensenyava a resar moltes oracions i es parlava molt de Déu, de la Verge, de Jesucrist quan predicava i quan feia miracles...

Es relacionava molt la religió amb la bona conducta i se'ns inculcava la temor de Déu ( o a Déu)" (Fina Pujolràs).

En el meu mur, el 28 de novembre del 2025 plasmaren "Més que comentar, ens feien passar el roser cada vespre" (Conxeta Fortesa), "A casa, no s'acostumava a parlar de religió, que recordi" (Rosó Garcia Clotet), "Sí: feien creure i anar a missa. La meva àvia Ramona, als seus fills, en concret, a ma mare" (Ramona Ibarra).

En Twitter, el 29 de novembre del 2025 posaren "La que em feia d'Avià (a Gironella) no anava a missa, però era l'entesa a vestir els morts i a reunir les senyores per al darrer comiat. Mai hi vaig veure un capellà a les cases dels difunts a les que m'hi duia. Era habitual per a mi. La vila li tenia un gran respecte, ja m'enteneu" (LO HÒBBIT).

Finalment, ma mare, el 28 de novembre del 2025, per telèfon, en relació amb passar el roser, em digué que "Moltes vegades, en ma casa, es feia moltes nits.

En això, mon pare, més que ma mare. Ma mare, poc: era ell qui hi portava la iniciativa.

En la família, hi havia un capellà o dos, per exemple, el pare Guillem.

L'avi patern de mon pare (1906), molts dies, quan tornava del camp, ho feia resant".

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.