La sexualitat matriarcal en la tradició catalana: la Mare Terra i Sant Jordi

La sexualitat matriarcal en la tradició catalana: la Mare Terra i Sant Jordi.

El 23 d’abril del 2025, coincidint amb la Diada de Sant Jordi en Catalunya i amb intenció de captar trets sobre el matriarcalisme dels nostres ancestres (el plasmat, sobretot, en les rondalles anteriors a 1932, en poesia del segle XIX o d'abans i, per descomptat, en moltes cançons autòctones), posàrem en el meu mur i en distints grups de Facebook aquest tema:

“Bon dia,

Una qüestió:

1) tenint present que la figura de Sant Jordi (un sant celestial) representa el cavaller i heroi patriarcal (associat a la llum i a la claror com també a l'espasa), qui mata un personatge femení (el drac, en nexe amb la dona)

i que,

2) en canvi, els Sants de la Pedra, Abdó i Senent, també molt coneguts com Sant Nin i Sant Non, són de línia matriarcalista i que, encara que són sants, connecten amb la terra (són els protectors de molts llauradors i de molts pagesos com també d'hortolans) i, a més, no maten cap persona (ni, per tant, cap dona),

3) ¿donaríeu suport a una proposta popular als diferents governs autonòmics, de promoure que els sants esmentats (i, en el cas de Catalunya, més)

a) fossen adoptats com a patrons

o b) que se'n promogués la seua difusió?

Gràcies.

És per a l'estudi sobre el matriarcalisme.

(...) Avant les atxes i Bona Diada de Sant Jordi.

Una forta abraçada”.

 En el meu mur, el mateix dia, ens comentaren: “Sí a promoure’n la seva difusió” (Ricard  Jové Hortoneda),  “I tant que s’han de donar a conèixer més! La seva difusió és essencial” (Montserrat Cortadella), “Jo deixaria tots els sants en pau” (Ramon Vila Alsina), “Perdona, Lluís. Saps que et respecti i molt. Però, ¿vols dir que aquest tema és rellevant per als temps que corren? Et demano disculpes d’antuvi. Bona diada” (Anna Babra), a qui responguérem “Bon dia, Anna, i gràcies pel teu comentari,

No és menester que siga un tema d’actualitat (en el seny que estiga de moda), tot i que sí que podem dir que, com més ens acostem al segle XXI, a nivell social i, fins i tot, en l’educació, en la sexualitat i, a banda, en les rondalles i en les cançons, més detalls apareixen que tenen a veure amb la figura de Sant Jordi.

Per exemple: 1) propostes feministes de tallar de soca-rel amb la tradició i d’imposar una visió nova de la vida, 2) major presència de cançons noves (me n’han enviat) en què l’home es presenta com a alliberador de la dona i li diu que li deixe fer lo que ell vol... sobre ella; 3) rondalles en què un personatge femení (una Jordina) mata el drac (símbol de la dona) i que apareix com una mena de salvapàtries.

En canvi, els Sants de la Pedra, simbòlicament, representen les dues parts de la dona i això està en nexe, com ara, amb la tradició grega (Demèter, etimològicament, ‘Terra Mare’, qui és la deessa i protectora de l’agricultura) i la seua filla Persèfone”; “Jo sóc d’Estats Units. No sé si hi ha una altra versió, on el drac és un bon drac, però la que jo conec és que el drac és un drac malvat que va menjar molta gent i que l’única manera d’aturar que es mengés la princesa era matar el drac, sigui dona o no[1] 

No és la meva intenció d’ofendre’t, però veig com si vols polititzar una llegenda molt preciosa catalana. No sé com dir-ho d’una manera millor.

A més, no sé si estic correcte d’aquesta part, però mai vaig estar segur que el Sant Jordi és un home o una dona. Després de llegir-ho, mai ho diu” (Humberto Tomàs), detall que podria evocar-nos la figura del mite de l’androgin (meitat home i meitat dona) i, si no, com ara, la dels diòscurs.

En acabant, Humberto Tomas ens adduí “No sé si ho diu en un altre llibre, però no el que jo vaig llegir. No penso que hi ha una cavallera com no hi ha una pilota (d’avió).

Fins i tot, si et poses a l’entrada de la Casa Amatller, hi ha una versió masculina i una versió femenina de Sant Jordi, perquè, com ho vaig entendre en la visita guiada, no se sap.

Pensa-ho, perquè penso que, si vols treure la posició del Sant Jordi com a sant patró, que li estaries traient aquesta posició, possiblement, a una dona.

No ho prenguis malament, si us plau”.

Com podem capir, alguns escrits consideraven que la nostra intenció era eliminar la figura de Sant Jordi com a part de la tradició del Poble català.., fet que no figurava com a única proposta de la qüestió, puix que en posàrem una segona que, si de cas, permetria, amb el temps (i, no precisament, a curt termini), deixar aquest cavaller heroic fora dels costums festius i de la promoció cultural (empeltat amb la tradició patriarcal), així com ja es té assumit que ho és Sant Isidre (associat al misticisme castellà).

 

 

---

[1] Aquesta primera part del comentari encaixa amb algunes rondalles vernacles a què hem accedit durant la recerca. Cal dir que els Sants de la Pedra haurien penetrat en la nostra cultura, potser, un poc abans del segle X (atenent a informació facilitada pel capellà Martirià Brugada i Clotas), encara que començarien a arraïlar del segle X en avant.

 

 

"'Sa madona', escultura a sa Colònia", matriarcalisme, art femení i la deessa mare

Bon Dilluns de Pasqua,

Hui, de matí, gràcies a la generositat de l'amic i estudiós Bartomeu Mestre i Sureda "Balutxo" (Felanitx, 1952), hem acccedit a aquest article de la pintora Antònia Fuster, titulat "Sa madona, escultura a sa Colònia", publicat en abril del 2025.

Entre d'altres coses, amb lleugers retocs, podem llegir "Conten alguns estudiosos que, en temps molt llunyans, dels que no tenim testimonis escrits, existien civilitzacions que no eren guerreres, no hi havia amos, ni esclaus, les ciutats no tenien murades que les protegissin dels invasors, perquè no feia falta. La pau, la creativitat, la participació, la solidaritat, eren normals en aquelles societats. Les dones eren venerades perquè tenien la capacitat de dur la vida i fer que la humanitat continués existint. El déu era femení, regnava una deessa benevolent i les estatuetes que es conserven de temps remots representen a dones amb tota la seva plenitud, amb les formes molt marcades. En aquesta escultura, l'autor posa la mirada en el que s'anomena 'allò diví femení' i, a través de l'art contemporani, ens recorda les representacions femenines prehistòriques que situaven la dona al centre de l'univers, amb connexió profunda amb la natura". 

Bona Pasqua.

 

De la festa de Sant Antoni "del porquet" a Diumenge de Pasqua

Festes i festivitats

En l’obra “De la marina i muntanya (Folklore)”, del folklorista valencià Adolf Salvà i Ballester (1885-1941) i edició a cura de Rafael Alemany, exposa sobre la festa de Sant Antoni, la qual tinguí ocasió de viure i de captar-hi l’esperit comunitari i el matriarcalisme. L’autor diu així:

“A 13 de gener. Festa desapareguda fa moltíssims anys. A l’església feien missa i sermó, costejada pels devots del producte de dos porquets, que es deien porquets de Sant Antoni, que anaven solts pels carrers, donant-los de menjar els veïns liberalment. L’Ajuntament tenia una quantitat consignada de festes i, així, es llig d’acord amb pres en sessió de 10 de juny de 1877: ‘que la quantitat de 40ptas. 50ctms. Investides en la festa de Sant Antoni Abat,... s’apliquen al capítol de despeses imprevistes’”. Antigament, hi havia costum de beneir les cavalleries durant eixe dia, costum que ha desaparegut fa moltíssims anys i no hem conegut.

Per la vesprada, feien balls i el joc de què es parla en els Jocs. Tot s’ha perdut” (pp. 238-239).

Cal dir que aquestes paraules (les administratives estaven en castellà i les hem traduïdes) no són vàlides per a moltes poblacions de l’Horta de València, on, en el darrer quart del segle XX i en la primera dècada del segle XXI, es feia molta festa amb motiu de l’arribada de la festivitat de Sant Antoni “el del porquet”. Així, primerament, una falla de barri (sovint, el mateix dia) i, més avant, el cap de setmana més pròxim, desfilaven cavalls i es feia benedicció de tota mena d’animals, sobretot, de cavalleria i domèstics (especialment, gats i gossos junt amb ocells). I, perquè no coincidissen entre diferents viles de la mateixa comarca (com ara, Torrent, Alaquàs i Aldaia, en la de l’Horta de València), la desfilada tenia lloc en distints dies.

Adduirem que, en la nota 2 que exposa el folklorista, relativa a la festa de Sant Antoni, podem llegir que “Al dia de Sant Antoni de gener, o del Porquet, en Tàrbena, fan festa, amb sermó, i música i processó; cordada, el segon dia; i, el primer, feien debanadora. No trauen les cavalleries del corral, sinó per a beure, però no els fan fer faena.

Abans, hi havia també el porquet de Sant Antoni, que anava pel poble i mantenien els veïns; per la nit, s’arreplegava a casa el Clavari. Li posaven una campaneta al coll. Desaparegué, per 1926, aquest costum.

En Callosa, també hi havia costum del porquet solt amb una campaneta al coll.

En la Nucia, diu que, abans, al dia de Sant Antoni, portaven la imatge i l’entraven al corral perquè fóra vista pel cavall”.

Una altra festa recopilada en aquesta obra pel folklorista Adolf Salvà i Ballester és la “Pasqua Florida” (p. 249). Així, comenta que “Per la vesprada, bereneta, anant tots els xiquets i molts majors a menjar-se la mona a les eres de batre, portant aquella i l’ampolleta del vi i altres viandes en un cabasset, de poc temps ençà; abans, ho duien nugat en un mocadoret. Lo clàssic era la mona, un congret o magraneta de pa, un trosset de llonganissa, una taronja i un cèntim de tramussos i cacaus (...). Fadrins i fadrines, aprés la bereneta, ballaven i cantaven acompanyats de guitarres; altres fadrins volaven milotxes o catxerulos. Lo mateix es feia a la vesprada dels altres dos dies”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l'estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Bon Diumenge de Pasqua i bones festes de Pasqua.

 

Nota: Ací teniu un vídeo amb una de les cançons tradicionals valencianes que se solen cantar Diumenge de Pasqua: https://youtu.be/s-ltvaByaw8?feature=shared.

 

Vos comentaven sobre les floritures i els refinaments

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què vos comentaven sobre les floritures i els refinaments? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 19 d’abril del 2025 escrigueren “Mai m’han parlat d’aquestes coses, Lluís” (Tonet Escrivà), “No. En tenien prou amb sobreviure” (Xec Riudavets Cavaller), “A mi no em comentaven res, però he vist que sempre han tingut molt bon gust” (M Pilar Fillat Bafalluy), “No ho recordo” (Joan Prió Piñol), “A casa, érem gent senzilla. A mi, m’ensenyaven a ser correcta i respectuosa, cordial, generosa…, però res que no fos l’habitual del nostre entorn. Nets i endreçats i a complir amb les obligacions pròpies de cada edat, sense cridar l’atenció en cap sentit” (Maria Mercè Piazuelo Fàbrega). En nexe amb aquestes darreres paraules, ma mare, el 19 d’abril del 2025, per telèfon, em digué “En la meua família, també passava”; “No gaire” (Àngels Sanas Corcoy), “Tant la mama com la iaia (potser, més, la mama) deien ‘No t’emperifollis gaire, que lo real sobresurt a lo superflu’. Sempre destacant lo natural.

Sobre els refinaments, ensenyaven les maneres i formes: saludar, seure, comportament, parlar… En definitiva, urbanisme, la matèria de l’escola que comença a casa. Per això, sempre treia un deu” (Montserrat Cortadella), “No era costum destacar. Ben vestits i nets. I el perifollo, el trobaven exagerat i no convenient” (Anna Babra), “La nostre educació era avançada a casa dels avis: tenien taverna i hostes. Per tant, érem educats de manera sàvia, valenta i amb maduresa. Res de floritures: tot, directament a tota qüestió. Per a això, caminar sempre amb pas ferm” (Lydia Quera), “Mai em van dir res d’això… Només a saber estar i a saber comportar-se” (Teresa Maria Marquez Bartolomé).

En el meu mur, el 19 d’abril del 2025 i posteriorment posaren “No sé si et servirà, però m’has recordat la padrina, qui sempre em deia que havia d’anar arreglada, neta i viure amb educació” (Contxi Enjuanes Carrera), “Sí. I ens ensenyaven a ser educats” (Montserrat Carulla Paüls), “Més aviat, no: coses senzilles, però de bon gust…, arregladeta, mai cridar l’atenció!” (M Teresa Hortoneda, nascuda en 1931), “Ei! La meva mare va néixer el 1916. Ella treballava a la fàbrica tèxtil de la vila ( la Bisbal del Penedès). Llavors, la iaia ens cuidava i sempre per anar a l’escola ben pentinades i polides, encara que els vestidets eren molt senzills” (Iaia Bisbal), “Em van ensenyar a ser educada. Dir ‘Bon dia’, ‘Bona tarda’, ‘Gràcies’. Donar prioritat a la gent gran o amb dificultats. I encara sento a la meva iaia, dir-me ‘Tanca les cames, quan seguis'” (Natalia Farreras Costa).

En el grup “Paraules, refranys, cançons, rondalles i cultura popular dels nostres avis”, el 19 d’abril del 2025 afegiren “Saludar sempre: ‘bon dia’, ‘bona vesprada’, ‘bona nit’. I, com a refinament, l’àvia materna ens deia que era de mala educació posar els colzes damunt la taula mentres menjàvem (dinar, sopar…)” (Llum Grau Borrás). Enllaçant amb aquest comentari, ma mare (per telèfon, el 19 d’abril del 2025) deia “I, mentres llegies, també”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Confiaven i creien en vosaltres

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿confiaven i creien en vosaltres? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 18 d’abril del 2025 plasmaren “La meva mare (1919), sí” (Maria Mercè Piazuelo Fàbrega), “Ma mare, sí. La padrina, no hi he tingut massa relació; i les àvies, no les he conegudes” (Octavi Font Te’n), “Jo crec que sí: jo l’ajudava bastant” (Àngels Sanas Corcoy), “Francament, no me’n record” (Xec Riudavets Cavaller), “No gaire: creien més en els fills homes” (Montserrat Carulla Paüls), “Sempre he estat convençuda que, tant la mare com les àvies, creien i confiaven en mi” (Rosó Garcia Clotet), “Pel que m’han explicat, no gaire. Més aviat, les feien fer el que volien elles. Eren de manar. Jo només les vaig conèixer de molt petita” (Nuri Coromina Ferrer), “Toots. Confiaven en mi, Lluís. Era molt entenimentada i sabien que servia per a guardar un secret i tot el que m’encomanessin. Un exemple: vaig pujar la meva germana petita amb catorze anys. Ningú mai va dubtar, que ho pogués fer malament. Li vaig fer de mare” (Montserrat Cortadella).

Afegirem que, el 18 d’abril del 2025, per telèfon, Tonet Escrivà ens digué “Jo pense que les mares es refien dels fills. La meva mare no m’ho ha dit (‘Em fie de tu’). No he viscut eixa confiança plena. La meva mare sí que sé que, d’alguna manera, al germà gran, li donava cert aire. Es refiava més de mi que de la meva germana. La meva mare va treure endavant els fills, la terra, les propietats. El meu pare era el batlle, anava al poble on era batlle. Qui  portava la casa, l’educació,..  era la mare. Lo que porta la  persona damunt, la manera de viure,… és lo que val”. Després, ens escrigué un missatge: “Les meves àvies van morir i tampoc no treballaven.

Nosaltres, tot ho devem a la meva mare. Ella tenia negocis i estava al front de tot.

Un home li portava les terres però tot el que som i el que tenim, li ho devem, a ella. Jo sempre he dit que m’hagués agradat més una abraçada de la meva mare i una fanecada de terra menys. Va ser una dona valenta i molt treballadora.

Potser, massa, si més no. Ja molt gran, els temps eren diferents i vaig conèixer una vessant d’ella més dolça”.

En el meu mur, el 18 d’abril del 2025 posaren “En el meu cas, la resposta és NO” (Angelina Santacana Casals”;  “Ses padrines, sí.

Ses mares, en concret, es meu cas, no” (Maria Galmes Mascaro), “Les iaies, sí” (Natalia Farreras Costa), “Sempre” (Rosa Adroher Bonet), “L’àvia, sí” (Anna Babra), “Les meves àvies, crec que hi creien, almenys, no em deien res. La meva mare i creia completament en mi, m’ho va demostrar sempre. Gràcies, mama, per creure en mi…” (M Teresa Hortoneda, nascuda en 1931), “Doncs sí: tant la mare com la iaia materna. Una dona molt avançada per la seva època. L’altra àvia vivia lluny i no hi tractava gaire” (Maria Lluïsa Corominas Cuxart), “Sempre varen confiar en mi, em van inculcar tots els seus valors… Encara els segueixo” (Teresa Maria Marquez Bartolomé).

En el grup “Records del nostre passat”, el 18 d’abril del 2025 plasmaren “No els feia por que féssim parlar la gent” (Dolors Tomas), “Oh, i tant!. Allò de ‘Aquest no té àvia’ funcionava. Això sí: no t’ho deien a la cara. Per als altres, era ‘El meu nét és fantàstic!’; però, a tu, et deien ‘Mare de Déu: que n’ets, de burro!'” (Xavier Cristòfol Mas), “En el meu cas, ma mare, sí. La meua iaia crec que no (ella no entenia que jo anara tota sola a estudiar i a viure a València amb amigues a un apartament)” (Carmen Mahiques Mahiques).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.  

Una forta abraçada.

La cultura tradicional i el folkore autòctons en terres catalanoparlants

La cultura tradicional vinculada amb la llengua catalana i amb el folklore autòcton en terres catalanoparlants. Importància de la seua difusió.

El 13 d’abril del 2025 posí en el meu mur, en distints grups de Facebook, en un correu electrònic i en un missatge enviat a diferents persones (com també, l’endemà), “¿Considereu important que es difonga la cultura tradicional vinculada amb la llengua catalana i amb el folklore autòcton de terres catalanoparlants? Gràcies”.

El mateix dia ens enviaren aquests missatges: “Amb tota la força del cor” (Lola Carbonell), “Superimportant” (Kike Gandia Álvarez, cap dels museus de Cullera, una vila de la comarca valenciana de la Ribera Baixa), “És important, i molt” (María Carmen Badia Prats), “Sí: molt important, que no sols sigui al País Valencià: que arribi per tot. El patriarcalisme és als diferents partits, els quals cerquen separar i que es tingui un odi irracional per tot lo que no sigui la llengua. I això fa que, a poc a poc, ens empobrim a nivell cultural i de tradicions.

No hi ha res més gratificant que aprendre de tots. Em sento orgullosa de ser lo que sóc i, quan sóc tingut oportunitat d’anar a altres llocs, que em diguin lo meravellós que és la Sagrada Família, Montserrat, els balls com la sardana i festes tradicionals.

Com que, a mi, també m’agrada aprendre d’ells, en el fons, no som tant diferents.

Lo que, de vegades, passa és que el nostre orgull ens fa voler creure que som millors que ningú i ara veiem com estem.

Lo que tampoc hem de fer és deixar-nos trepitjar, ni que ens imposin res. Això ja és una altra cosa. Cadascú, lo seu, sense menysprear ningú” (Antonia Verdejo, catalana de naixement i d'arrels paternals llunyanes d'origen català, com pogué deduir d'un arbre genealògic que féu feia pocs anys), “Doncs sí: ho veig molt important. Al final, la llengua i la cultura catalanes són de les més antigues del món” (Esther Farres Casas), “Ho considero importantíssim, primordial, encara que crec que els estrangers, quan vénen, ens promocionen.

El que fa mal (i mooolt) és l’espanyolisme. Aquests són perillosos... Molts d’ells, al meu parer, faltats de cultura i deixats per impulsos negatius de ràbia i de gelosia” (Montserrat Cortadella, nata en 1948).

En el grup “Paraules, refranys, cançons, rondalles i cultura popular dels nostres avis”, el 13 d’abril del 2025 comentaren “Ho trobo molt important i imprescindible, perquè considero que som el mateix Poble, amb diferents variants, es digui el nom que es digui” (M Teresa Hortoneda, nascuda en 1931).

Eixe dia, en el grup “Dites, refranys i cultura popular catalana”, Josep Ma. Duran posà “Sens dubte”.

El 14 d’abril del 2025, en el meu mur, plasmaren “I tant que sí!” (Encarnació Sanchez).

Adduirem que, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 14 d’abril del 2025 escrigueren “És clar” (Germana Fargas Oriol), “’Qui perd els orígens, perd identitat’, deia en Raimon” (Maria Dolors Franquet Calvet), “I tant que és important! Si no, ho perdrem tot” (Rosa Adroher Bonet), “Naturalment!!” (Antoni Robert Gadea), “I tant!!!” (Josefina Besora Oliva), “Qui no defensa la seva identitat, en estar com estem sota els seus peus i sota el seu poder, ens anihilaran com a Poble, com a Nació que tots els catalanoparlants (o sia, els Països Catalans) anirem a desaparèixer. Observem: l’arameu (la llengua de Jesús) té molts pocs parlants. Sigueu valents i valents.

Empreu (useu) la llengua amb tota mena d’interlocutors. Jo ho faig: fa quaranta-cinc anys que ho faig. Si no ho feu, donareu la raó a Josep Ma. Virgili i Ortiga (Universitat Rovira i Virgili), qui parla per Ràdio Estel i ens diu que el sostre de vidre, si es trenca, és la mort de la llengua. Cada cop que amagueu la llengua, claveu un clau al taüt del català. Jo dic això: en aquests moments, la llengua està en angúnia. Salvem-la, si us plau. Tots els nostres ancestres van fer l’esforç perquè la llengua catalana sobrevisqués” (Ramona Ibarra), “Sí. I tant!” (Montserrat Bosch Angles), “Essencial. A més, és la nostra obligació. Si no ens defensem nosaltres, qui ens defensarà?” (Maria Mercè Piazuelo Fàbrega), "Naturalment. Em sembla essencial" (Maria Lluïsa Corominas Cuxart), "No sols és important, Lluís: és imprescindible en tots els aspectes possibles, on és necessari actuar" (Ricard Jové Hortoneda, nascut en 1929), "I tant!" (Alexandre Perelló Perelló).

Vivien com si fossen un tronc comú

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, vivien com si fossen un tronc comú? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web, amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

En el meu mur, el 12 d’abril del 2025 posaren “Els meus records dels anys cinquanta [ del segle XX] són: com que havien passat la por i les misèries de la guerra [ 1936-1939], les dones de casa practicaven la familiaritat amb les àvies, amb les germanes, amb les cunyades, amb les tietes… Cada setmana (o cada quinze dies), unes i altres ens visitaven i s’estaven a dinar o a berenar…

Hi havia un sentiment de pertinença familiar, i els menuts sentíem històries i relats llegendaris de les besàvies de Tarragona i de les ties de Buenos Aires…

Els jovenets apercebíem un fort seny de pertànyer a la família” (Joan Marrugat).

Quant a missatges, el 12 d’abril del 2025 i posteriorment ens escrigueren “Sí” (Francisca Farre), “Si. La meva àvia va bastir un edifici amb un departament per a cada filla. Totes juntes, porta a porta. I això, cara a fora, per a la gent de la vila, estava meravellós —per  a mi, també, una familia extensa i grossa, plena de cosins i vida—.

Però, per dins, les germanes s’arrapaven. Ja saps com funciona la vida real: com a Zorba el Grec. Realment, un desastre, si ho mirem d’eixa perspectiva” (Xavi Portalés), “No crec: la mare era molt d’ella, no sé com explicar-ho. Personalista? Independent? No: ella era ella, estava per damunt de tot… Era molt seua. No es parlar mal de ma mare. Crec que la retracte.

Lluís, perdona: quan parle amb tu, és com si parlara amb mi. No sé si et sap greu: pense que aquestes converses ens acosten… Deu ser cosa de major” (Josep Ferrer Ferrer), “Tinc una anècdota respecte a la meua època de estudiant. Van venir a l’Escola d’Enginyeria Tècnica d’Alcoi als anys 1969, 1970 i 1971 un grup de bascs que pertanyien a la Congregació de La Salle. Entre ells, barrejats, hi havia algun membre d’ETA, amagat. Doncs ells, malgrat la cobertura que els donaven els frares, no se n’amagaven, de res, i, a la mínima, se manifestaven.

Arran de açò, vaig fer el comentari a un conegut, qui va dir que l’ETA va nàixer a un convent de frares comunistes del País Basc de França i jo li vaig dir ‘Totes les congregacions de frares i de monges practiquen el verdader comunisme: al si de sa congregació, obligats pel vot de pobresa que fan” (Antonio Bernabéu Pérez), “Nooo” (Àngels Sanas Corcoy), “Mira: vivien amb tota alegria, novetat. I les converses, fluïdes, perquè sempre tenien a qui ajudar i això els donava bona vida” (Lydia Quera), “La mama compartia més les idees. La iaia, no tant: anava més a la seva (era més generala)” (Montserrat Cortadella), “No n’és el meu cas” (Neus Homar Santaner), “Sí. A casa, tots units, com un arbre amb moltes branques.

Una família unida” (Rosa Rovira).

En el grup “Records del nostre passat”, el 12 d’abril del 2025 plasmaren “Tinc unes peces que les cuido com a relíquies (que ho són)” (Carme Redo Pons).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Que vos deixàsseu arrossegar per grups o bé per modes

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos educaven perquè no vos deixàsseu arrossegar per grups o bé per modes? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web, amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, l’11 d’abril del 2025 ens escrigueren “Sí. L’àvia, sobretot, ens deia que havíem de ser nosaltres mateixos,vestir com ens agradés, no deixar-nos manipular per ningú en la manera de pensar, ni de fer, encara que anéssim contracorrent, que no fos lo que, pel temps, tocava fer o ser” (Antonia Verdejo), “Sí. Abans, no hi havia tanta maldat. Quasi tots els dies estava ocupada: anava a aprendre de cosir” (Àngels Sanas Corcoy), “La meva mare va néixer al 1903. Sempre va deixar-me vestir com volgués. És clar que jo procurava fer-ho amb coherència. Estic molt contenta de l’educació de la mare!!!” (Roser Canals Costa),  “La mare pense que deixaven molt al temps que vivien: la dictadura… I, és clar, estàvem en mans de l’Església i de la ‘Falange’. Encara com no li van fer massa cas i vam triar el nostre camí… i poguérem despertar-la. És el que pense, i em demane: ¿podia fer ella altra cosa?” (Josep Ferrer Ferrer), a qui comentàrem “Gràcies, Josep, per les teues paraules, i bon dia,

Quant a si podia fer res, és clar que, durant una dictadura, hi ha més limitacions i no és un règim precisament obert.  

En qualsevol cas, nosaltres tenim la darrera paraula. 

Ara hi ha accions que recorden la Segona República en temes relacionats amb l’Església i, al meu coneixement, la història hauria de servir per a respondre millor en cada moment”, “Sí: sobretot, les padrines… Sempre em deien que no em deixés influenciar per ningú. Diguem que tenia cap per a pensar lo que feia; i, si m’equivocava en alguna decisió, era per aprendre. Aquest consell el continuo practicant” (Contxi Enjuanes Carrera), “Segur que aquest avís era un dels temes que es deuria parlat a les cases de les famílies… Sobretot, amb el canvi radical que es produïa de la societat rural a la societat industrial. Segur que més d’una baralla s’havia de produir per aquests temes, en certa manera, revolucionaris. Aquest era l’esperit  catalanista… Guardar el tresor de la llengua i de la nostra nació, després d’anys d’abandó per culpa de les dictadures i de les lleis espanyoles” (Daniel Gros), “Les moralitats de les dones d’aquella època eren ‘ad hominem’ i, com a molt, et deien que podies acabar així o aixà” (Joan Colera). Cal dir que “ad hominem” significa un raonament que s’empra per contradir algú, atacant el caràcter o, com ara, els costums de l’adversari. Més escrits: “No en tinc coneixement d’això per part de les iaies. Més aviat, havien de procurar per la seva vida, al dia a dia, que no ho tenien fàcil” (Nuri Coromina Ferrer), “Doncs sí. Tant la mama com la iaia sempre havien dit el mateix: ‘Siguis tu i no et deixis influenciar per res, ni per ningú’, ‘La moda no incomoda, però fes-la teva: no copies’. I així ha estat.

Amb la néta, el sistema està costant” (Montserrat Cortadella), “Ni l’àvia Teresa, ni la mama, mai em dir res de moda, de deixar-me arrossegar per ningú. Segons qui (o quins) sí. Això, m’ho recalcaven molt…

Em van ensenyar a saber-me defensar…” (Teresa Maria Marquez Bartolomé), “Jo, mai: un cop casada” (Lola Carbonell), “No és el meu cas” (Josep Castiñeira Cots), “Sí. L’àvia ho feia. Era molt intel·ligent, respectuosa i reflexiva. Sort d’ella” (Anna Babra).

En el meu mur, l’11 d’abril del 2025 afegiren “Prou feina tenien elles. Les modes mai m’han interessat, sempre he estat INSUBMISA I TRANSGRESSORA. ‘Esperit lliure’, en diuen” (Maria Dolors Franquet Calvet), “No, llevat de religions alienes o Opus Dei o grups comunistes i anarquistes com els que van matar i cremar familiars. Dels grups espanyolistes, ja ni en parlaven; i, a en Franco, l’escopien. Tot quedava clar” (Joan Claparols Vilamanyà).

En el grup “Antropologia UAB”, l’11 d’abril del 2025 plasmaren “Normalment, les mares tenen (gairebé totes) la tendència d’avisar, sempre a fi de bé. La meva no era massa pesada, però sempre anava ‘Mira amb qui vas…’, ‘Ja la coneixes prou?’. De la moda, deia que no s’havia de seguir,… al peu de la lletra: només escarnir-la” (M Teresa Hortoneda, nascuda en 1931).

En el grup “Records del nostre passat”, l’11 d’abril del 2025 comentaren “Sí. La mare era molt estricta en aquests temes” (Montserrat Carulla Paüls).

En el grup “Dites, refranys i cultura popular catalana”, l’11 d’abril del 2025 ens posaren “Ens educaven a fer bondat i a actuar com cal en cada ocasió” (Josefina Besora Oliva).

Finalment, ma mare, l’11 d’abril del 2025, per telèfon, em digué “Ma mare deia ‘Moda: yo te aborrezco’ [‘Moda: jo t’avorresc’].

Lo normal de les mares era aconsellar, però, després, deixar un marge de confiança. Ma mare deia, en relació amb mi: ‘La meua filla [Consuelo, 1943] va a València i porta diners. Jo dic que, si me l’ha de pegar, me la pegarà: vaja a València, vaja a Torrent’. Després, si eixa persona et respon: dóna-li corda, [posa-li-ho fàcil].

Per a mi, lo més important és sentir-te de gust i actuar de gust”. Torrent és una vila a uns 6km de la ciutat de València.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Definien el llaurador (pagès)

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿com definien el llaurador (pagès)? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

En el meu mur, el 5 d’abril del 2025 escrigueren “La meva mare, nascuda el 1904, sempre definia els pagesos (o llauradors), com a persones sàvies. Suposo que els havia observats, perquè ella era, d’ençà de molt petita, de Barcelona, malgrat haver nascut a València” (M Teresa Hortoneda, nascuda en 1931), “Com a llaurador que sóc, mai he sentit la necessitat de demanar-m’ho. Ni el meu pare (del 1931), ni son pare (l’avi Vicent, de 1885)” (Manuel Asensi), “Per a ells (i per a nosaltres), sempre considerats com a bona gent i treballadors, amants de la terra, generosos i res era seu: els agradava compartir i donar. Jo ho trobo a faltar, ja no en tinc ningú vinculat” (Montserrat Cortadella).

En el grup “Cultura, tradicions i folklore dels nostres avantpassats catalanoparlants”, el 5 d’abril del 2025 ens plasmaren “La meua iaia deia que eren gent sense diners, que no passaven fam” (Mati Sancho), a qui comentàrem que “Hi havia prou costum de fer barates, intercanvi de favors”; “La meua àvia va nàixer el 1893. Vejam:  l’estalvi era el principal recurs, per si un any la collita no era bona. Això i l’aprofitament de totes les oportunitats per traure el màxim possible. Era una societat agrària i de subsistència, llevat dels senyorets, que eren uns balafiadors i vivien molt bé. Existia més ajuda entre ells i més tracte social” (Ausias March).

En el grup “Paraules, refranys, cançons, rondalles i cultura popular dels nostres avis”, el 5 d’abril del 2025 posaren “Bon dia i bon cap de setmana, Lluís,

Recordo que, al meu temps de joventut, solia sentit a dir que la terra encega” (Ricard Jové Hortoneda), a qui comentàrem “Perquè fa centrar-se només en la part material de la vida o, fins i tot, evadir-se, com qui no és present”.

Quant a missatges, el 5 d’abril del 2025 comentaren “Els vilatans els consideraven com a inferiors perquè no havien pogut anar a escola. Deien ‘ Té llana en es clotell'” (Xec Riudavets Cavaller), “Llaurador: home que anava a l’horta, jornaler. A jornal o per compte propi. Feia totes les feines: sembrar, plantar, regar, esporgar, birbar, collir, empeltar, treballar amb animals (o amb mula mecànica) tant fruites com verdures” (Josep F. Nogués), “L’home que portava l’estimació a la terra i als queviures” (Lydia Quera), “Sí, bé. Era la vida que vivien i, tot i ser masovers estalviadors, no es queixaven. A més, en ser ben bé al centre de la vila, molt a prop de l’església de Sant Feliu, la principal, se’ls tenia una bona consideració. El meu oncle Eudald, qui gestionava ‘La Lliça’, tenia visió d’empresari, no sols de simple pagès. La iaia Maria es ben refiava del seu fill, Eudald” (Nuri Coromina Ferrer). 

Finalment, el 6 d'abril del 2025, durant una visita dels meus pares a ma casa, ma mare em digué "La persona que treballava i vivia del camp: ell i la seus família".   I mon pare digué "Llauro!" (amb què feia referència a aquest mot, el qual, més d'una vegada, es treia en seny despectiu cap al camp i cap a les zones rurals per part de gent prepotent de ciutat i que, sovint, desconeixia la realitat camperola).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Demanaven opinió als fills i als néts

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿demanaven opinió als fills i als néts? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web Malandia. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes i bon cap de setmana,

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

En el meu mur, el 4 d’abril del 2025 posaren “No, que jo sàpiga” (Maria Galmes Mascaró), “No. Pel que M”explicaven! A casa, feien i desfeien elles… i prou!!!” (Encarnació Sánchez), “Si. No sempre, però, quan tenien dubtes, suposo que sí. A casa, era com una cosa natural…” (M Teresa Hortoneda, nascuda en 1931), “A casa, sí. En el vestir, la mama i, sobretot, a m i a la iaia (qui era de la seva mare). I, en les despeses, en les vacances,… En tot, érem una gran família i molt oberta. Orgull de ser-hi. Ho compartíem tot” (Montserrat Cortadella), “No ho sé. L’àvia, no ho crec. La mare, NO” (Anna Babra).

En el grup “Paraules, refranys cançons, rondalles i cultura popular dels nostres avis”, el 4 d’abril del 2025 plasmaren “Bon dia, Lluís,

No: les padrines només feien lo que deien els padrins” (Contxi Enjuanes Carrera).

En el grup “Records del nostre passat“, el 4 d’abril del 2025 escrigueren “NO!!!” (Xavier Cristòfol Mas).

Quant a missatges, el 4 d’abril del 2025 i posteriorment ens respongueren “Unes vegades, sí, sobretot, quan eren coses legals o socials (quan el problema era gros o bàsic i repercutia en la família). Però, la major part de les decisions, les prenien els adults i la dona era la que tallava l’abadejo a casa i es comptava amb ella. Les decisions de les dones solien ser ‘sagrades'” (Joan Colera), “La resposta a la que d’avui és ‘No, que jo recordi'” (Rosó Garcia Clotet), “No ho crec, però sé que la meva avia tenia un gran respecte per la seva mare i que tot i sent vídua i mare, tenia molt control sobre ella” (Maica Pérez Amador), “Sovint, a les filles, sí… Als néts, no” (Joan Marrugat), “Als fills, sí, crec que sí, per l’àvia paterna, que es cuidava de l’empresa familiar de transports. Puc afegir que el telèfon de l’empresa era a casa seva, quan encara quasi ningú no en tenia, i era ella que responia. Ho tenia a la seva cuina” (Lucila Grau), “L’àvia paterna Carme, ho dubto. Era molt ella, pel que m’han explicat. Pel que fa a l’àvia Maria, materna, en restar vídua molt jove, el seu fill gran Eudald va ser el suport de la casa de pagès: era qui ho gestionava, tot i també feia les feines de pagès” (Nuri Coromina Ferrer), “De fet, tot el que era una novetat a quelcom, per fer o no. Opinar, junts, sempre” (Lydia Quera), “La meua iaia,…NO.

Ma mare, SÍ. Per a certes coses, sempre demanava: si m’ agradava la roba que anava comprar- me, les sabates; si m’agradava el menjar, anar a l’escola, etc.” (Carmen Mahiques Mahiques), a qui, tot seguit, responguérem que “És una altra manera de tenir present els altres”

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

Responien davant l'amor romàntica

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿com responien davant l'amor romàntica? Gràcies.

Podeu trobar més informació en aquesta web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és "Lluís Barberà i Guillem".

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

 

Quant a missatges, el 29 de març del 2025 foren “Bon dia, Lluís,

Per als avis, l’amor era molt important. L’amor romàntica, al principi, tot és color de rosa.

L’amor, amb el temps, va canviant, però sempre resta la complicitat: els anys passen, però sempre hi ha lloc per a unes paraules, per a una abraçada inesperada… Un detall que no s’hauria de perdre mai” (Antonia Verdejo), “La mare sempre va estar enamorada del seu primer amor, tot i viure cinquanta anys amb el pare.

Recordo que, quan van recollir les seves pertinences , encara li van trobar una foto de ell” (Àngels Salvador), “No en tinc idea” (M Pilar Fillat Bafalluy), “No vaig tenir mai aquesta conversa amb la meva mare, però estic segura que li agradava. El seu noviatge va ser molt romàntic: pel poc que explicava, entenc que ho va ser” (Pilar Ortiz De Paz), “Segurament, se’n riurien. Tenien una concepció molt més utilitarista de la vida” (Xec Riudavets Cavaller), a qui comentàrem “Gràcies, Xec, i bon dia,

A penes, apareix en les rondalles, ni en les cançons tradicionals. N’apareix u, de més obert i no possessiu, ni somiatruites”, “Cap de les dues àvies no van tenir cap ‘transport romàntica’ en la relació prematrimonial.

La paterna es va casar perquè tocava casar-se.

La materna es va casar perquè ‘ell’ va insistir fins que ella (orfe de mare) va dir sí” (Joan Marrugat), “Molt bé: llavors, l’amor era romanticisme” (Montserrat Carulla Paüls), “A ma àvia Doloretes, que treballava al Balneari de la Vilavella, una xiqueta que no sabia llegir ni escriure —va nèixer l’any 1900—, i, sense que m’hagen contat res ni ma mare, ni les meves ties, es veu que va vindre un xic de les Alqueries, Vicent Ramón, un jove de família benestant, amb una parada de fruita a França.

Segons he sentit, tocava la guitarra, també li va fer una primera filla —ma tia Doloretes— i es va casar amb ella. Després, van vindre cinc xiques més —ma mare, la darrera, al 1942″ (Xavi Portalés), a qui responguí que “El primer fet podria procedir d’un pacte entre pares i, si no, d’un acord de la filla després d’haver parlat amb altres dones”; “Què vols que et diga? Amb moltes indecisions, i, sobretot, quan no coneixia el o la pretenent. No se’n refiava gens. I si li furtaven la filla? I si malvaven el xiquet, amb tan bo que és?” (Josep Fontestad Molina), “Segons l’àvia, l’amor romàntica era la millor, però tots apreníem la lliçó: besos i abraçades i deixar-te acariciar,… fins un punt” (Lydia Quera), “Bon dia, Lluís,

Per si et serveix de res, jo només et puc parlar del que he sentit a explicar als pares.

Una de les àvies, n’estava molt del seu marit (el meu avi), fins al punt que, això, sí que ho vaig viure, quan ell es va morir, ella es va anar apagant. Al cap d’un temps, ens va deixar sense patir cap malaltia. Jo crec que va morir de tristor i enyorament.

En canvi, l’altra àvia va enviudar molt jove i no ho sé, però crec que el seu casament va ser arranjat. O sigui que, molt romanticisme, no sé si n’hi va haver” (Assumpta Capdevila), “Sobre aquest tema, no recordo que se’n parlés. Penso que, en aquella època, no estaven per gaire romanticisme, la vida no era massa fàcil” (Rosó Garcia Clotet), “Amor romàntica de les àvies: els pares i familiars me’n van parlar poc. Tinc la foto del casament de l’àvia Maria amb l’avi Josep, en blanc i negre, vestits foscos; ella vestida de llarg, dreta, sense barret, al costat d’ell (assegut en un banc llarg i té a la mà un bastó que el guarda horitzontalment i amb bigoti, joves i garrits). Curiós per a ara.

En ser d’una casa de pagès de feina dura i moltes hores pel bestiar, el romanticisme es deuria acabar aviat perquè, de seguida, van venir els fills i filles, i el meu avi va morir molt jove (trenta i escaig), no el vaig poder conèixer.

La iaia Carme i l’avi Quico, pel que m’han explicat, poc romàntics. L’avi va amagar a la iaia que ell tenia una malaltia de per vida i s’ho va trobar de casats. Eren dos caràcters forts i també, de seguida, van tenir fills i dificultats econòmiques. L’avi Quico feia l’estraperlo a Olot, el meu pare -Pepet- l’havia acompanyat algun cop i, després, van patir l’aiguat del 1940 del riu Ges a Torelló i van perdre casa i comerç de vins.

Amb tot plegat, el color de rosa devia durar molt poc, a les dues parelles d’avis. Mals temps per a ells” (Nuri Coromina Ferrer), “Malauradament, a les meves avantpassades, no els sentia parlar de l’amor romàntica.

Van viure una època molt dura abans de la guerra, durant i després. Eren temps molt difícils i no tenien, ni podien (per falta de drets) pensar en l’amor romàntica segons havien explicat.

A més, eren d’un poble de muntanya de pocs habitants i cases escampades. Llavors, era més difícil (crec jo). Eren del poble de Peguera, ara abandonat al darrere els Rasos de Peguera (al prepirineu). No puc ser d’ajuda en aquest cas, ja que els germans de la mare eren cinc i només dues es van casar: l’hereu va morir al front, la segona va decidir que no es volia casar, una va morir amb mesos, una altra (de malaltia) molt jove, i dues es van casar” (Joana Cabiscol Calvès), “La meva mare m’havia explicat algunes amors de nena, joveneta, d’ella, com si fos una novel·la.

A casa, no hi havia tabú, era tot molt natural. Una de les àvies, també, coses molt romàntiques” (M. Teresa Hortoneda, nascuda en 1931), “Bon vespre, Lluís,

Tocant al tema del romanticisme, la iaia paterna era molt adusta.

La iaia materna s’implicava en el meu romanticisme; i la mama, quan tenia un moment, li encisava llegir novel·les de la Corin Tellado” (Montserrat Cortadella).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.