divendres, 29 de desembre del 2023

Trets matriarcalistes vinculats amb la tradició cultural catalanoparlant

Hui, després de sopar, he llegit part de l'estudi sobre els Sants de la Pedra, Abdó i Senent, molt coneguts com Sant Nin i Sant Non, protectors de molts llauradors i de molts pagesos en tot l’àmbit lingüístic catalanoparlant. 

En eixes línies, posava que el 1r de març del 2018 trobí que podrien representar les dues parts de la dona i que el 1r d'abril del 2018 havia deduït que no sols la llengua catalana és matriarcalista, sinó que ambdós sants reflectien que la cultura tradicional també ho és: https://malandia.cat/2020/01/el-sorgiment (figura al capdavall de l'entrada).

Doncs bé, mentres escric aquestes línies (durant la nit del 29 de desembre del 2023), he trobat que la maternitat i el fet que, en moltes rondalles, en moltes narracions i, àdhuc, en moltes contarelles, apareguen 1) la figura de la mare i la de la filla (o la del fill), 2) la de la dona i la de l'home (el marit) i 3) la de l'àvia (o la de la velleta) i la de l'adolescent (o, per exemple, la del fill del rei),...

indiquen que, en la tradició vinculada amb la llengua i amb la cultura tradicional dels catalanoparlants, es considera molt important 1) tocar els peus en terra, 2) el cor net, la sensibilitat i l'actitud receptiva (recordem les ganes d'aprendre i de descobrir dels nens), 3) dir les coses pel seu nom (solen fer-ho els xiquets), 4) l'esperit comunitari i 5) la germanor.

Finalment, jo acull de bon gust aquests quatre punts trobats. I moltes persones que coneixes, també: ho plasmen per escrit (o bé t'ho comenten de paraula) en relació amb els pares o amb avantpassats catalanoparlants nascuts abans de 1920, per mitjà de vivències i de records que perduren. 



Nota: Això també inclou no llepar el mànec de cap autoritat castellana, ni procastellanista (començant pel primer ministre de torn i els seus ministres com tampoc per cap candidatura que, en terres catalanoparlants, estiga plena de violadors, sí, de persones que infringeixen, començant per la paraula, per les promeses i que, així, empiulen amb la tradició patriarcal de la tradició castellana de "furtar i mentir", de què ja escrivia Francesc Eiximenis), ni de cap associació, ni grup del tipus que siga, que faça lloances a lo patriarcal (en nom de l'esquerra, de l'alliberament, de lo progressista, de la transversalitat, d'ampliar el nombre de votants, etc., de tombar el règim de torn, ni del vot útil, ni de lo millor entre lo pitjor, etc.). 

En els partits politics, abunden els violadors, això és, els qui es dediquen a infringir, a no complir lo que diuen o lo que escriuen i que, a més, fan una defensa de lo clar, de la veritat i de lo solar, trets que enllacen amb les cultures patriarcals i, per tant, amb lo masculí i amb el culte al Pare Estat.

Mentrestant, nosaltres optem per la Mare Terra, per lo maternal, per lo que copsem com a matriarcalista i que està tan reflectit en moltíssimes rondalles vernacles en llengua catalana i en moltíssims comentaris relatius a dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.


dimarts, 26 de desembre del 2023

Sant Esteve, una festa tradicional d'arrels matriarcalista i vinculada amb els catalanoparlants

Bon dia de Sant Esteve a tots els qui la celebreu i, igualment, a tots els qui esteu a favor del model de vida matriarcal,

Recordem que aquesta festa hi té a veure i que ens posa en nexe amb la tradició vinculada amb l’històric imperi carolingi (segles VIII-X).

De moment, puc dir que, en el País Valencià, fou festa oficial fins a principis dels anys noranta del segle XX (tinc entés que fins a 1993), és a dir, quan manava el PSOE (amb cinquanta dels huitanta-nou diputats de les Corts valencianes) sota la presidència de Joan Lerma.

Per tant, no per manar l’esquerra, els partits (ni les persones) de línia “progressista” abracen el matriarcalisme. I hi actuen, toquem els peus en terra, en nom d’eixir de l’obscurantisme.

En acabant, aplega la dreta (en terres valencianes, en 1995) i troba aplanat lo patriarcal d’arrels castellanistes i d’esperit espanyolista. I, a més, promou la claror, la claredat, tret, a banda, que empiula amb lo masculí i amb la tradició patriarcal. Açò també és vàlid per a les Illes Balears (https://www.dbalears.cat/balears/balears/2023/07/31/383243/desembre-segona-festa-nadal-tampoc-sera-festiu-les-balears-2024.html).

Per consegüent, ambdós bàndols tenen un punt en comú i molt important: reneguen del matriarcalisme I, així, de les arrels.

Ara bé, molts de nosaltres (i m’hi incloc), no.

Avant les atxes.

Una forta abraçada, Bon Nadal i venturós any 2024.


dimarts, 19 de desembre del 2023

Dones, mares que alleten, llauradors i fills de la terra

Prosseguint amb l’entrada “Com la terra llaurada. Poemes de Joan Vinyoli (1914-1984)”, hi ha un altre poema en què captem trets matriarcalistes i el tema de la terra:
“La terra

Arbre de càntic a mercè
de vents contraris a la terra,
meu estatge, la terra
m’ha nodrit les arrels:
la muntanya i el bosc,
el ponent i l’aurora,
són dintre meu, són ja la meva sang.

Diré tan sols: empara’m, terra,
damunt la teva falda i en els ulls
posa’m la mà feixuga de silenci.
M’adormiré en la tarda blava
dels teus ulls”.

Com podem veure, és un cant a la mare (ací, representada per la terra). En la terra, el poeta endinsa les seues arrels, que són d’on ell pren vida i d’on ell es nodreix. A més, Joan Vinyoli té bones relacions amb la terra (amb la mare), fins al punt que forma part de la seua vida, del seu dia rere dia.

Afegirem que la terra és a qui l’escriptor sol·licita ajuda, com si fos el nen a qui la mare alleta, acarona i transmet cançons de bressol: damunt de la falda maternal. I això, la dona ho farà, àdhuc, quan ella ja comença a tenir nets (però encara no és vella, és a dir, de vesprada).

Un altre poema, en línia amb la literatura matriarcal, i en què s’exposa el tema de la terra, és “La meua terra” (http://www.vicentmarco.com/2017/07/10/la-meua-terra/), el qual figura en la web “Vicent Marco”. Diu així:
“La meua terra

Sóc fill d’una terra
que es rega de bon matí,
on es barregen amb el so d’una orquestra
els dies i les nits.

Les muntanyes de la meua terra
són de carrasques i pins
i el so de la vaqueta en els murs
brama contra l’oblit.

Contem en arroves i fanecades
el que s’ha d’alfarrassar,
i mirem en cel en festes
on les palmeres lluiran.

Una terra on els mals venen d’Almansa
i la calor de ponent,
per Sant Joan bacores, al riurau la pansa,
arrima’t al ginjoler!”.

En aquests versos, copsem trets matriarcalistes, com ara, el sentiment de pertinença a la terra, l’aigua (ací, amb la figura del llaurador) junt amb la música (en una terra on hi ha moltes bandes de música).

Igualment, escriu el nom d’arbres típics i de la vaca (animal vinculat amb la dona i amb la maternitat).

Més avant, trau mesures tradicionals de la zona catalanoparlant del País Valencià (les arroves i les fanecades) com també un arbre de la banda meridional: la palmera.

Finalment, recorda un refrany relacionat amb la batalla d’Almansa (conegut en tot l’àmbit lingüístic), les figues bacores, les panses i el riurau (un tipus de casa típica en el sud del País Valencià).


dimecres, 29 de novembre del 2023

"Nóvios, demanació i casament", sexualitat matriarcal, dones que trien

Sexualitat matriarcal: “Nóvios, demanació i casament”, plasmats en “Coses de la meua terra (La Marina). Primera tanda”, de Francesc Martínez i Martínez.

Tot seguit, passarem a escriure sobre el tema dels nuvis, de l’acte de demanar la mà a la núvia i de les noces, d’acord amb com ho exposa el folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez, en l’obra esmentada, publicada en 1912.

Primerament, direm que molts trets que comenta també figuren en diferents rondalles de tot l’àmbit lingüístic. Anem a pams.

“Són molt rars els nóvios que parlen per la finestra; el costum, allí, és que el fadrí que vol a una xica, a part d’enviar-li amb ses brusentes mirades l’expressió de son cor, sempre que amb ella es creua, i alguna paraula melosa i, més o manco, intencionada, quant té ocasió, vaja de visita a sa casa, de vetladeta, acompanyat d’algun amic íntim.

A poques visites que es repetisquen, ja la família comprén les intencions del visitant, a part que el xaval procura, amb intencionades paraules, demostrar el propòsit” (p. 55).

Com podem veure, el xic, si vol festejar amb ella, primerament, ha de demanar-li la paraula i, per consegüent, és ella qui tria i qui li ho aprovarà o no, tret que empiula amb el matriarcalisme.

Igualment, es copsa que la visita esdevé durant el vespre (la vetladeta a què fa referència), moment del dia vinculat amb lo femení… com en moltes narracions.

És més: el jove ho fa acompanyat d’un amic.

A continuació, Francesc Martínez i Martínez plasma que, “del mateix modo procuren els pares de la fadrina, demostrant si els plau o no com també esta” (pp. 55-56), o siga, la xicota. A més, “un senyal de voler al fadrí que la pretén és quan este rotlla cigarro, donar-li foc” (p. 56). Altra vegada, és ella qui li ho validarà o no. Per això, captem que “Ocorre, a voltes, que, a pesar de les intencionades, encara que vetlades, carabasses, el pretendent o no es dona compte, o se’l fa que una gota d’aigua forada una penya i repeteix les visites, resultant embafós. Aleshores, la pretesa sol anar-se’n al llit molt enjornet, deixant a la reunió, molt a gust, gaudir del reixiu del foc” (p. 56). Sobre aquest paràgraf, adduït a la recerca el 29 de novembre del 2023, diré que sí que havia oït l’expressió “Donar carabassa”, molt coneguda, la qual apareix en més d’una cançó eròtica: la possible núvia donava una carabassa a qui li sol·licitava festejar amb ella i, així, li manifestava que no l’acceptava.

Igualment, en aquesta entrada de l’obra “Coses de la meua terra (La Marina). Primera tanda”, hi ha un passatge que també es reflecteix en moltes rondalles, amb un context semblant, àdhuc, amb detalls com la guitarra: “Una manifestació de portes en afora és també el passar amb la guitarra i, parat baix de la finestra, cantar-li alguna cançó al·ludint-la, així com el ballar, quan es troben en un sarau o en una festa, tots els més balls possibles amb la pretesa” (p. 56). En eixes narracions, per exemple, una criada comenta a la reina que hi ha un home que toca una guitarra i la regina accepta la proposta que li fa ell (normalment, per a recuperar una part que ella li havia robat o a què la dona havia accedit) i, finalment, siga home, siga dona, qui toca l’instrument…, ho assolirà. Afegirem que, durant l’estudi, ens feren comentaris que enllacen amb aquest acte.

 


diumenge, 26 de novembre del 2023

L'educació matriarcal i la maternitat

 Bon dia, 

A continuació, plasmem unes paraules de Rosa Rovira, hui, 26 de novembre del 2023, en relació amb el paper dels hòmens en nexe amb la part "femenina" (Yin) de la persona:

"— El meu també és (i ha estat) un bon cuidador. Amb vuit anys, ja feia (i donava) esmorzar als seus germans més petits i acompanyarlos a l'escola i a la guarderia.

Al ser el fill gran, i els pares treballar, ell anava al davant...

De gran, junt amb mi, ha cuidat del pare enllitat més de deu anys".

Afegirem que Montserrat Cortadella ha escrit "El papa, que va néixer l'any 1923, ajudava a la mama i em banyava. Si la mama anava a comprar, li portava el cistell.

Més tard, ja hi anava ell: era rar veure un home amb el cistell (deien). Nosaltres ho hem trobat sempre normal".

Cal dir que Rosa Rovira i Montserrat Cortadella han rebut una educació matriarcal i que han viscut en un ambient de la mateixa corda, molt favorable al matriarcalisme.

Li he respost que "A mida que prossegueix l'estudi, hi ha algunes coses que no es poden negar (almenys, amb arguments): 1) la versió que exposeu moltes persones junt amb algunes variants, en relació amb l'educació rebuda i a vivències i a records que empiulen amb lo matriarcalista, confirmen que la gran majoria de la població catalanoparlant nascuda abans de 1920, era matriarcalista en el seu estil de vida i en la seua educació. 2) Que això no figura en els programes, ni en els discursos de la gran majoria dels polítics.

(...) I, com ara, 8) que hi ha associacions feministes i favorables a la maternitat (i, igualment, persones en la mateixa línia) que aplanen que ens llevem del cap el mite que els hòmens, per exemple, tenen a veure amb l'assertivitat i les dones ho fan amb la comprensió i amb l'escolta.

Molts dels vostres comentaris, moltes rondalles i, per descomptat, més d'una cançó (fins i tot, eròtica), ho desmenteixen".

A més, Santi Guiot Chacón ens ha comentat que "També hi ha homes que esdevenen cuidadors dels pares. Jo mateix, els últims anys de vida de la meva mare vaig invertir molt temps i esforços en atendre-la. I, malgrat la discapacitat que s'anava agreujant, donar-li una vellesa digna i una vida social envejable".

Igualment, Joan Carrera Casacuberta ha adduït que "Tot això, m'ho va ensenyar la vida. Després de llarga malaltia, la mare ens va deixar ben jove. El pare i jo fèiem les feines de la llar, a part de la nostra.

Ell era teixidor; jo, metal·lúrgic... Després, una de les dues ties solteres que hi havia a casa, va agafar alzheimer i la havíem de portar al lavabo i, cap el final, donar-li el menjar i tot, talment com un nen petit...

Més tard, el pare va fer el mateix camí....Bé: és cert que teníem l'ajuda de la meva germana, que també va fer lo que va poder, tot i que no vivia a la casa. També una noia sud-americana, molt trempada. I també la meva dona. Però no deixa que vaig haver d'apendre a fer 'de tot'".

Finalment, com he plasmat a algunes persones i m'ha comentat hui ma mare, "un oncle meu (1948) té una paciència de Job per a cuidar els malalts".

Agraesc la generositat de totes les persones esmentades.

Una dita que em transmeté ma mare l'any passat: "Tu respecta a una dona com si fóra [= fóra] ta mare o una germana".

Avant les atxes. 

Una forta abraçada.


"Una figa com un hostal", dita de la Garrotxa

 El 16 d’agost del 2021, en el grup “El refraner valencià!!!!”, Juan Carlos Carbonell Alabort escrigué aquesta cançó eròtica:

“Una xica de Bellús,

casada i molt fina,

li tragueren del parrús

una ensaïmada

i una tonyina[1]”

 

En relació amb aquesta versió, el 26 de novembre del 2022 en plasmàrem una (mestallada de versos de Jose R. Vila Gonzalez junt amb Marisol Sanahuja Vicent) que diu així:

“Una xica de Bellús,

sense fer-li quasi mal,

li tragueren del parrús

una corda i un poal

i el Sagrat Cor de Jesús”.

 

Cal dir que, el mateix dia, en el grup “Records del nostre passat”, Joan Carrera Casacuberta ens escrigué una dita, extensa, de la Garrotxa. Diu així:

“’-Suposant que suposséssim

que féssim la suposició

que la teva figa fos un hostal;

i la meva pixa, un viatjant:

¿em deixaries entrar-la,

encara que fos pagant?

-Ni pagant, ni sense pagar:

ma figa és una caixa de ferro

on no hi entra cap pixa de verro’.

 

Dita de la Garrotxa”.

Com a aclariment, direm que un verro és un porc mascle no castrat. I, amb un toc d’humor, en nexe amb aquesta versió de la Garrotxa, en el grup “Cultura i paratges del País Valencià i altres llocs”, Francesc Castellano escrigué aquest comentari el 26 de novembre del 2022: “Això no és un parrús; sembla el magatzem d’una botiga de ‘xinos’. He, he...”.

 

 



[1] En l’original, “tollina”.