diumenge, 18 de febrer del 2024

Dones que fan de pal de paller, de mares i que toquen els peus en terra

Prosseguint amb la narració “La bossa on sempre hi havia cent unces”, arreplegada per Joan Amades, el majordom camina que caminaràs per boscs i per muntanyes, arriba al peu d’un gran castell “que tenia totes les portes tancades i, pel forat del pany de la porta principal, en sortia una mà de donzella, tota plena d’anells amb perles i brillants, que aguantava un pa gros de nou lliures” (p. 50), és a dir, de més de tres quilos. Llavors, l’home, que no havia tastat res i estava afamat, “va pensar que, si tingués altre recapte, botifarra, una fruita o formatge, podria fer un bon esmorzar (…). I heus ací que (…) les portes del castell es van obrir de bat a bat i, darrere mateix de la porta, va comparèixer una gran taulada” (p. 50) i el majordom hi va i es fa un bon tip. Com podem veure, la dona, en un primer moment, vinculada amb un lloc estret i que enllaça amb la vulva (com també ho fa “el pany de la clau”, receptiu al penis, simbolitzat per la clau), és qui s’acosta a l’home i li exposa lo que li ofereix, com si fos la Mare Terra o la mareta que facilita que el nen puga mamar.

Però el fet que ell pense en lo que ella té (i, així, no li ho diu), fa que la donzella ho capte (com a subministradora). Per consegüent, l’actitud i l’oferiment de la dona, fan que ell prenga part (s’entaula, com quan, per exemple, juguem al dòmino).

Igualment, en acabant, ell pensa “Deixa’m anar a donar un tomb per aquest castell” (p. 50), camina per sales i més sales i "va veure, enmig de la fosca, com una porteta; i ell, que sí que se n’hi va, i va trobar encara una altra sala molt més gran (…) i, enmig, hi havia una cabreta fermada a una anella, amb una cadena tota d’or que duia agafada a un collar fet de perles i diamants” (pp. 50-51). O siga, que ell demana permís a la donzella (qui li pot autoritzar), troba més facilitats i, àdhuc, lo que podria ser una dona amb molta espenta (com diu el refrany, “La cabra avesada a saltar, salta i saltarà”), la maternitat (ella és un animal relacionat amb la llet)… i trets que li permetrien compensar la jugada que li havia fet el vell que l’havia deixat sense un qüern.

Ara bé, la donzella (ací, simbolitzada per la cabra), reacciona ràpidament, quan ell estava a punt de desfermar-la:

“-Què fas, desgraciat? Deixa’m estar, que sóc una princesa encantada per set gegants que viuen en aquest castell i que, si t’atrapen, ja et pots ben preparar, perquè et mataran.

El majordom li va dir que era molt valent i que, si li deia com ho havia de fer, es veia capaç de desencantar-la” (p. 51). I, aleshores, la princesa li marca la pauta. Aquestes línies reflecteixen un home que, en primer lloc, ha fugit del fang i ha caigut en el tarquim i que, tot i que la donzella està lligada, la dona li fa de directora i, com que ambdós volien alliberar-se, ell accepta que la princesa li ordene què haurà de fer. Aquests dos trets (el que facen les coses entre els dos i que ella siga el pal de paller) empiulen amb el matriarcalisme i amb molts comentaris relatius a com vivien parelles catalanoparlants nascudes abans de 1920. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l'estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada