Ahir, de nit, viu un vídeo en què parla Enric Valor, entre d'altres coses, un recopilador de rondalles tradicionals valencianes en un moment en què ni hi havia Internet, ni la facilitat de transport que posteriorment (https://www.facebook.com/share/r/mtBLcGyABbHt1dgt, https://m.facebook.com/story.php?story_fbid=pfbid0FJD3y4LApzJxn3A4bqSVVfeMvsaDKxC7E5t1YzKc6p3ML2FooHnibttxfK3C79Bsl&id=100009118826995).
Recorde que, en el curs 1991-1992, en 1r de Magisteri, una mestra de "Lengua española", Roser Santolària, ens comentà que, pròximament, Enric Valor vindria a l'escola i que hi faria una xarrada un dissabte. Jo hi aní.
Vos afegiré que hi hagué molts estudiants i que, després que ell ens digué que li agradava la cacera, un company de classe li demanà que, llavors, per què deia que li agradava la natura. I Enric Valor li respongué.
D'això, podem deduir que un mestre (com qualsevol persona) que vullga guanyar-se la simpatia de moltíssima gent, una de les coses que fa és eixa: respondre.
I no ja perquè, com deia un company de classe, respecte a un altre mestre de Magisteri, Pere Riutort, siga un llibre obert, sinó perquè, així, l'ensenyant fa com la mare amb els fills (quan són petits i en acabant). I, a llarg termini, genera un bon record. Igualment, si, a banda, ens atrau lo que ensenyen, més encara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada