En línia amb els comentaris que fa Joan Alcover en el discurs “La llengua materna”, de 1903, també es reflecteix en el pròleg de l’obra “Romancer popular de la terra catalana” (https://archive.org/details/romancerpopulard00aguiuoft), de Marià Aguiló i Fuster, publicada en Barcelona en 1893, en escriure a Sa Majestat la Reina Regent d’Espanya, Dona Maria Cristina, comtessa de Barcelona, entrada a què accedírem a principis del 2024: “Les cançons populars catalanes venen consagrades per l’amor maternal. Generacions d’honrades mares de família han conservat les més antigues al bressolar i adormir a llurs infants al so de ses religioses tonades.
Ennoblides estan per la virtut del treball que, amoroses, endolceixen. Fins susara, els jornalers d’esta terra feinera les duien estampades en les entreteles del cor. El cant n’era el Cireneu que els aidava de sol a sol a manejar les eines o com la Verònica que els eixugava piadosa la suor en les hores més feixugoses de la tasca. La caritat els escolta i els beneeix” (pp. V-VI). Com podem veure, el recopilador vincula les cançons populars, sobretot, amb la dona, amb la maternitat i, igualment, amb tasques del camp.
Més avant, li afig que “Aitals virtuts i, més que tot, vostres bondats, em donen coratge per gosar oferir a la Comtessa de Barcelona l’aplec d’eixes cançons recollides en ma jovenesa, de la tradició oral, que avui, cuitadament, van oblidant-se” (p. VI). Per tant, captem un folklorista interessat, ja en la jovenesa, per la cultura popular.
Tot seguit, Marià Aguiló defineix les dones de què escriu: “Elles foren, i les que ens romanen, són encara, fulles expressives de la història domèstica del poble, qui, tot cantant ses amor i ses usatges, ve dictant-la (…). Durant segles, elles han estat (tret de l’ensenyança parroquial), l’única escola de la gent pagesa, qui no sap altra llengua que la materna” (p. VII). És a dir, que l’educació, bàsicament, era matriarcal, que elles eren qui transmetien molt de lo que es sabia i que havia passat de generació en generació. I, més encara: la llengua catalana era la que emprava la gran majoria de la població catalana.
El folklorista addueix que, “a elles, acudia, a tothora, per conhort i esplai de les tristeses (…) com cercava les herbes remeieres de maig, per a fer-se’n bàlsams casolans (…).
Elles, per fi, (…) empenyeren fortament la meravellosa renaixença de la literatura catalana” (p. VII).
Igualment, Marià Aguiló li plasma que les cançons “Són collides en les eroles de la poesia tradicional i de les illes que es veuen del cim de la muntanya santa, cor i homenatge del territori catalanesc; a fi de que totes ses afraus contribuesquen a agrair-vos l’alta mercè que dispensareu al desvalgut idioma materna, que, al caliu de la PÀTRI, de la FE i de l’AMOR, ha recobrat, (…) sa poderosa saba, per reverdir de bell nou amb més ufana.
(…) Sa antigor mou a collir-les (…) a fi de mostrar íntegres uns brots que les generacions, d’una a l’altra, es transmeten” (pp. VIII-IX), amb un altre objectiu: “per conèixer tal com és el poble, qui el canta, i es reflecta” (pp. IX-X).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada