Continuant amb el relat “La bossa on sempre hi havia cent unces”, que figura en el llibre “Les cent millors rondalles populars catalanes”, de Joan Amades, entrem en un paràgraf que reflecteix símbols femenins, com ara, la foscor i la nit, i, fins i tot, eròtics, per exemple, la pera. La princesa diu al majordom:
“-T’hauràs de barallar tres nits seguides amb els set gegants. La primera nit, a cops de pedra; la segona, a cops d’espasa, i, la tercera, a cops de porra. Si et fan mal, corre de seguida cap al jardí, on trobaràs una perera seca i gairebé morta del tot: si pots tocar-la abans no caigui la darrera batallada de mitjanit, per mal que t’hagin fet, et guariràs de seguida. Si pots barallar-te les tres nits i no et maten, jo restaré desencantada i ens casarem” (p. 51). Com podem veure, les accions es desenvolupen en terreny femení: el jardí (evoca la figura del jardiner i de la terra), la perera (vinculada amb el cos de les dones, ací, amb les mamelles), a diferència de moltes rondalles en què apareix un altre arbre que recorda la dona i la sexualitat, com és la figuera. A més, apareix la secor (en nexe amb la primavera d’hivern, una de les estacions que enllaça amb lo matriarcal) i amb la mitjanit (un moment femení del dia).
La primera nit, una pedra li tocà un braç i ell “va córrer cap al jardí a cercar aquella perera que li havia dit la princesa i, de seguida, la va trobar, la va tocar i, al moment, va restar bo i sa de les nafres” (p. 51) i, un poc després, toquen les dotze de la nit. Per tant, el majordom segueix la pauta indicada per la donzella, es compleix lo que ella li havia dit i, igualment, toca lo sexual.
“De seguida, va anar a veure la princesa i li va trobar el cap de persona, per bé que tota la resta del cos era encara una cabra” (p. 52). Cal recordar que la llengua catalana atorga importància a fer les coses a passes i de manera ordenada i amb trellat (“al cap i a la fi”), com es plasma en aquestes línies. Adduirem que, aquesta rondalla, podria enllaçar amb el fet que, com escriu Joan Soler i Amigó en l’entrada “Cabra, cabrit” de l’”Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, “L’esperit cereal pren sovint figura de cabra, té virtut fertilitzadora; els segadors, al final de la sega, deixaven anar una cabra pel rostoll, la perseguien i acabaven degollant-la i escampant-ne la sang per terra; i en la celebració de la sega era tradició menjar cabra”. Aquesta degolla podria tenir relació amb el fet que, quan acaba la sega del forment (en algunes zones, àdhuc, molt avançat el mes de juliol), s’acurta més d’una hora el dia i, així, u dels símbols femenins (el blat) decau, però la sang, en aquest cas, connecta amb la terra i representa que tornarà a estar fèrtil, de la mateixa manera que la dona quan altra vegada ha tingut la regla i no ha restat embarassada d’un futur nadó.
A banda, menjar-se la cabra podria significar que la dona és acollida (no és rebutjada com a alimentadora dels fills de la terra, dels segadors). Açò podria evocar-nos la mort dels Sants de la Pedra (ací, semblant a la de la cabra), quan ambdós germans han aplegat al punt més alt del seu desenvolupament biològic (o siga, durant l’estiu, estació associada a la jovenesa).
En la segona trobada amb els gegants, el majordom tria una espasa rovellada (com altres personatges en diferents rondalles), els venç i, en aplegar a temps a la perera i tocar-la (això és, lo sexual i femení), fa possible que, en veure la princesa, “la va trobar en forma de dona, per bé que encara tenia els braços i les potes de cabra” (p. 52): els braços de la força i de l’acollida i les potes de la realitat i de fer via.
Quant a la tercera nit, quan ell derrota un gegant i toca la perera (el majordom aprova lo eròtic), “aquella perera seca i mig morta es va tornar un rei jove i galant, tot vestit amb robes brodades de perles i de diamants. (…) De seguida, va veure que se li acostava la princesa, que ja havia perdut del tot el seu aspecte de cabra i era donzella de les més xamoses i gentils que mai s’hagin vist” (p. 52). Per consegüent, com pensàrem el 19 de febrer del 2024, la jove s’hauria alliberat de l’esclavatge patriarcal dels gegants, ha conduït el majordom, ha passat de ser una xiqueta a ser una jove i garrida i, respecte a aquell arbre mig mort, ha restat salvat per mitjà de la tasca que ha fet el majordom al servici de la donzella (i no al contrari). Com veiem, ella i l’altre jove estan en la flor de la vida; i el majordom, com si fos u més de casa.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada