Una altra rondalla plasmada per Joan Amades, en la mateixa obra, i en què es reflecteix el matriarcalisme en nexe amb el tema de la bonesa i amb la maternitat, és “El cor de la mare”. En primer lloc, direm que és un relat amb un missatge que empiula amb l’educació matriarcal: el bon cor afavoreix deixar empremta en el futur. Així, una mare tenia un fill que era molt dolent i, al mateix poble, hi havia una noia molt similar i un poc més: “Tots dos van rumiar i enginyar dolenteries, però sempre ella el guanyava de molt, però de molt.
Però, com que, dels enraonaments, en vénen els enamoraments, (…) es van enamorar. El minyó va parlar així a la noia:
-Mira: (…) m’he enamorat de tu i, si vols, ens casarem. Si et vols casar amb mi, jo et juro que treballaré (…), et faré tota una senyora i, si la vols, et donaré la lluna, si la puc abastar.
La noia, que era molt rancorosa, es recordava que, una vegada, quan era molt petiteta, la mare del minyó, per reprendre-li una dolenteria, l’havia renyada (…). I va contestar al minyó:
-Jo em casaré amb tu, si ets capaç de fer allò que jo et demani, per gros que sigui (…), primer, m’has de portar el cor de la teva mare” (p. 47).
A més, el xicot “li va prometre que, al cap d’una estona, li portaria allò que li havia demanat” (p. 47). Com podem veure, no sols la dona domina i supera l’home, sinó que, igualment, ella li diu què haurà de fer el jove…, i ell li ho accepta. A banda, copsem una mena de missatge relatiu a la sexualitat i al dia rere dia: no cal fer promeses mentres que no es conega prou l’altra part, sobretot, en línia amb eixe “per gros que sigui” que li diu la xica.
Mentres que el xic feia camí, el cor li bategava més que de costum i, més encara, quan, amb el cor de la mare, estava a quatre passes de la noia, qui es sentia victoriosa. Nogensmenys, el jove cau a terra “I el cor, molt amorosament, li va dir:
-Fillet meu, t’has fet mal?
En sentir-se les paraules del cor que parlava, els dolents van caure a terra morts. Els seus cossos van tornar-se dos gossos rojos i peluts, tan peluts que, més que gossos, semblaven dues runes de peluts” (p. 48). En aquest passatge, captem que tenien els cors peluts, això és, que no tenien sentiments. En canvi, la mare el conserva i bé, fins al punt que no té revenja de lo esdevingut.
Igualment, la moralitat va més lluny i empiula amb l’educació matriarcal: “Va desencadenar-se una tempesta que va fer córrer molts torrents que van remoure les terres i van cobrir els cossos d’aquells dos desgraciats, fins enterrar-los” (p. 48). Calia soterrar la maldat i, entre l’aigua i la terra (dos símbols en nexe amb lo matriarcalista i amb la dona), és a dir, lo femení, ho fan possible.
De fet, a continuació, posa que, “Al seu damunt, només hi van créixer herbotes i plantes de metzines que emmetzinaven qui les tocava. Si alguna floreta tractava de créixer-hi, es moria al moment” (p. 48).
Per això, podríem dir que el narrador recomana no fer amistat amb persones que no acullen la bonesa com una part més de la seua vida.
Finalment, la bonhomia sí que deixa empremta i fa costat la gent i l’esdevenidor: “Damunt del cor, en canvi, hi van créixer uns rosers que feien les roses més boniques i més oloroses que mai s’hagin pogut veure” (p. 48). Per consegüent, com que diu que són les roses més boniques i la rosa simbolitza la bellesa, la joventut (que tot ho venç) i la feminitat, ens trobem davant una, al meu coneixement, de color rosa i “fresca com una rosa”. I, més encara: el flaire que feien generava atracció (no necessàriament eròtica) de moltes persones.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada