En relació amb la rondalla “El cor de la mare”, la qual comentí (i en llisquí una part) a ma mare el 17 de febrer del 2024, ella (nascuda en 1943) em digué que era molt coneguda i que, igualment, “Eixa història del cor, eixa, jo l’he sentit. Mon pare o ma mare la contarien”. I, a banda, té punts en comú amb la que Joan Amades plasma a continuació, “La bossa on sempre hi havia cent unces”, recopilada en l’obra “Les cent millors rondalles populars catalanes”.
Aquesta narració catalana té un principi molt sucós i que, clarament, empiula amb l’educació matriarcal com a mitjà per a comentar a l’oïdor (sia un nen, sia un jove, sia un adult, sia un ancià) sobre u dels punts que havia de rebutjar en la vida i, de pas, li ofereix una opció matriarcalista: “Vet aquí que, una vegada, hi havia un rei que va voler fer unes grans guerres i va necessitar molts cavalls. Va enviar pertot arreu criats i més criats a comprar tants cavalls com van trobar però, com que no sabia a quant els hi faria pagar i no tenia prou confiança en tots els criats, no els va donar cap diner i va enviar el majordom amb una bossa d’unces d’or molt grossa per a pagar els cavalls que havia comprat.
El rei va encarregar al majordom que, sobretot, no es deturés pel camí, que no escoltés ningú i que tornés tan aviat com pogués, puix que el necessitava per a altres negocis de la guerra que volia armar” (p. 49). Com captem, aquestes paraules tenen a veure amb les cultures (i amb les actituds) patriarcals: aquelles que, més que pensar, viure, fer i actuar per un projecte que beneficie a qui el promou i a moltes persones, ho fan en ells mateixos i en les del seu ram i, si poden escanyar-los amb raboseria i amb mentires, millor encara.
En eixe sentit, durant una pandèmia que s’inicià a les darreries del 2019, copsàrem governs, com ara, l’espanyol, que, per exemple, a primeries, decidiren que determinats militars ocuparen càrrecs de primera línia, en lloc de cercar com a braç dret investigadors de pandèmies i d’epidèmies i que, àdhuc, algun militar tractàs els habitants de l’Estat com si fossen soldats i en un ambient com si fos el servici militar. En altres paraules, l’educació patriarcal estava ben reflectida… però, a més, en llengua castellana, o siga, en “la lengua del Imperio” i amb l'aprovació de moltíssims polítics de l'estat esmentat.
Afegirem que aquesta part de la rondalla “La bossa on sempre hi havia cent unces” no sabem si, per exemple, pogué tenir relació amb fets com els que trobàrem en el llibre “Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya”, de Xavier Cortadellas junt amb Judit Pujadó i Ignasi Revés (publicat en el 2021), quan escriu sobre Can Nualart: “El 1717, poc després de la derrota del 1714, l’Estat decidia fer un cens de la població, perquè les despeses d’aquella guerra l’havien de pagar els vençuts i calia saber què tenia cadascú i qui vivia a cada casa. (…). Les batalles a mar obert exigien fusta per fabricar les naus i els interessos de la Corona sempre van passar per davant dels de la gent. (…) L’Estat volia fusta bona i boscos a disposar” (pp. 151 i 152). Òbviament, una escola pública de línia castellanista silencia aquests fets i, fins i tot, renuncia a difondre'ls.
En canvi, tornant a la rondalla, el majordom, “quan feia unes quantes hores que caminava, va trobar un homenet menut, menut, amb una barba blanca molt llarga que gairebé li arribava a terra, que el va deturar, li va donar conversa i va acabar per convidar-lo a jugar. Van fer uns tractes” (p. 49). Adduirem que, el 17 de febrer del 2024, mentres escrivia sobre aquesta narració, captí una relació entre el majordom (semblant a la d’un fill o bé a la d’un jove) i el vell (en nexe amb l’hivern, és a dir, amb l’estació associada amb la foscor, amb la dona, amb la saviesa).I és ací, on la vida del majordom (similar a la d’un aprenent), connecta amb el matriarcalisme: 1) pactes (molt plasmat en dones nascudes abans de 1920), 2) obertura a conversar (els diàlegs entre moltes parelles catalanoparlants del mateix temps o bé entre pares i fills) i 3) el joc (creativitat), mares que permetien que els fills desenvolupassen els seus talents, que tocassen els peus en terra i que fruesquen de la benvolença del món real, de la recepció a l’entorn i a la vida.
I, com que el vell li guanya la mà i el deixa sense un clau, el majordom s’hagué d’espavilar i, d’aleshores enllà (com qui passa el dia més curt de l’any), entra en uns passatges que el portaran cap a una realitat matriarcalista i en què la gent li donarà suport. Això sí: començant per una dona.
Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que ens fan costat dia rere dia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada