Paraules de Fina Pujolras, hui, 12 de gener del 2024, en relació amb l'ús escrit de la llengua materna i a la formació, no necessàriament acadèmica, ni escolar:
"— La meva iaia paterna, nascuda el 1889, no sabia ni llegir, ni escriure i les seves germanes, tampoc; en canvi, els seus germans nois sí que en sabien.
La meva mare, nascuda l'any 1917, va anar a escola, va aprendre a brodar i a cosir i va estudiar 'Corte y confección'. Li agradava llegir, encara que, malauradament, gairebé sempre era en castellà. I l'escriptura, també.
Quan, amb alguna argúcia, a casa, arribava una lectura en català, en gaudia molt i la llegia i rellegia...".
Respecte a la lectura en català, ma mare m'ha comentat "¡Clar!, ¡li faria il·lusió!".
Igualment, Rosa Garcia Clotet (Rosó) ens ha afegit "L'àvia materna, sempre en català; amb el castellà, tenia dificultat, fins i tot, per parlar-lo. Havia anat a 'costura'. Tenia estudis però, en aquella època, era tot en català [a nivell popular i col·loquial] d'un poble de la costa.
L'àvia paterna, en castellà. Tot i que parlava català, ella era aragonesa. Va anar a escola lo just, ja que, en aquells anys, les nenes ajudaven tant al camp com a les tasques de casa i amb els animals".
A més, Esperanza Bonet ha plasmat que, "A Eivissa, sa particularitat de població dispersa. Però, ja sa meua besàvia (1860) escrivia ses cartes als vesins que anaven a ca seua per saber noves de lo que arribaven d'Amèrica, especialment. Sa meua 'guela', després. I, després, ma mare.
Tots es escrits, en castellà, i alguna expressió eivissenca, com he llegit des escrits des meu 'guelo', mort a Córdoba (Argentina), si explicava ses diferències de vida".
Quant a Montserrat Cortadella, ha posat que "L'àvia materna escrivia com podia en català (l'escrivia com parlava).
Adduirem que ma mare m'ha dit que "Ma àvia Consuelo sabia llegir. I tots els dies arribaven els diaris, que ell [= son pare] era jutge. I llegia llibres religiosos, que era lo que més tenien per ahí. Es ficava a llegir-lo en llatí i [, després, ] en castellà. Un llibre d'oracions que estava en llatí i en castellà.
En valencià, no.
Amb noranta anys i remitjó, jo la vaig veure llegir.
L'altra deia que no sabia llegir [, llegia poc] i no llegia. Sabia poquet. De comptes, sí", fins al punt que no l'enganyaven.
Afegiré que, en paraules de ma mare, en la rama de son pare, hi havia "Un advocat [Palop Guillem], un jutge i un capellà jesuïta [, el Pare Guillem]. Cal dir que, en el País Valencià, l’Església, des de mitjan segle XVIII, no estava de part de la llengua.
Finalment, Glòria Reverter ha escrit "La meva àvia, de la Garrotxa, coneixia les obres de Mn. Cinto Verdaguer".
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una frase: "Fer paper".
Una forta abraçada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada